LLIÇONS TRETES DEL DES-AMOR...!

LLIÇONS TRETES DEL
DES-AMOR...!



Em vas fer desvariejar
somnis què no hi van
tenir el goig de veure
la llum;
però durant un temps
trontollaven ben feliços,
pensant què sortirien
de dintre  de les seves
llodrigueres.


Em vas fer creure
paraules almivarades,
què en extreure-les
la seva dolçor, en feien
gust a ranci.
Tan escarransides
s'hi mostraven, què
semblaven píndoles
d'herbes amargues.

Dels meus sentiments
en vas omplir cors
buits, què no ressonaren
amb ells, i espantats
de tanta passió arraulida,
esclataren
com llampecs al cel,
en brins de guspires.


Per molt què t'afanyis
en cisellar-me en cada
talla, en cada nova
escultura, mai no podràs
engabiar el meu esperit,
n'és aucell aeri i, gaudeix
de sentir-se'n al bell mig
dels eteris.  



Com en els contes, ja
n'he superat les tres proves: 
he sabut dir < no>
honorablement;
d'ara endavant, s'hi faran
reals els amics i, les amigues
de l'ànima;
m'esperen lliçons de saviesa
i, de més humilitat
afegida, res a veure amb
les depredacions i, les
depravacions.
  

  
Les teves paraules fora
de to, les he rentades amb
aigua diamantina;
les teves accions rabiüdes 
les he apaivagades,
on de la nostra trobada,
i, del nostre taral.leig 
descompassat, m'he
adonat què n'hi ha ànimes
què no poden acoblar-se'n
de cap de les maneres.
D'això se'n diu:
Disfunció vibracional.







Adela Payá i Prats
              💔








   

BOUET D'AMOR SACRIFICAT...!

Tin Woodman
by Yan Blanco





BOUET D'AMOR
SACRIFICAT...!


Tot just mirava
l'aigua de mar
quan, tu, absentat
de les nostres estimes,
et contemplaves
com ésser desamorosit.
Un peix sense el seu
abillament.
  


Te n'havies cansat
dels teus fingiments
i, tampoc sabies com
dir-me que volies
viure al fons d'un cos
glaçat, o ben bé
a dintre d'un taüt faraònic
amb cos momificat.


A cops d'oscil.lacions
aigualides, els teus
monosíl.labs incidien
per sobre dels còdols,
però res no m'explicaves.
T'engolies diminuts
grànuls de sorra fins 
a segellar els teus llambrots.




Ens vas estimar com
també ens vas desestimar,
embruixat n'eres per 
un ésser escardalenc, 
què gaudia per
transmetre la seva
infelicitat per tot arreu. 
A les teves mans desfeies
un cor trencat.
El bouet a la plaça jeia
espatarrat, tot ensangonat.    


Abstret per la gelabror
et vas fortificar tot
el teu cossatge per
agulles de gel i, ara
en fas bafs entre
els teus llavis entreoberts.        



No n'has sabut enaltir
ni defendre les querences;
qualsevulla paraula
hi va quedar enllefiscada
pels hàlits enllorats.
Tot ho emboirares entre
les perllongades tenebres.


Vitralls de neulines,
dibuixats amb gargots
descarats, n'hauré
de netejar-los, de les 
seves escopinades
malintencionades.

  

 




Adela Payá i Prats
              🌊

JÚLIA 😚

       ❣🍁💌🦄🦊🐥🐰🐻🐞🦋🦀🦈🐝

MAR, DE MENUDETA😘

     
         💜💙💥💛💓💥💦❣💟💋🍂🍁

TRES PERLETES...!

             💓💛💚💙💜💟💌💦💥💖

ALS BARREJA VIDES...!

Pintor: Travis Louie



ALS BARREJA VIDES...!



Rostres escorxats
d'anys amuntegats;
privilegis regalats;
escomeses als més
afeblits.


No calen les paraules
dolces en cors
encongits,... de fet,
no en tenen cabuda
perquè no poden
sostenir-se'n per elles
mateixes.


Socialitzar-se'n
d'hipocresies
no s'ho val,
millor parlar sola
amb les parets, 
o dialogar amb
els ocellets,
que no pas ser- hi
el centre de les 
iracundes fletxes.   


Quanta representació
magnànima del què
un ha interpretat, 
xafigant de vegades
cossets innocents,
ànimes espantadisses. 
  
 
Un món força malejat
amb personatges
pomposos, insuflats
amb bombins d'aire,
mostrant galtes de
pàmpols i, musells
d'àncores.


Mirades amb ulls de
glavis esmolats,
però amb el 
desconeixement
de què tu te n'has 
encobert d'aures 
violàcies,
on cap llambregada
no assolirà el seu 
efecte perniciós.
    

Pells de plastilina què
en gesticular una mica
dibuixen cavallons de
terra entre dos solcs;
flairant amb el seu nas
noves perspectives d'on
poder treure'n profit.
 



Adéu als sense cor i,
sense ànima, pregaré
per tots vosaltres.
En sou dignes de 
compassió,
en eixe laborar què
mai no s'hi acaba
per romandre 
arrapadissos
al voltant de les
energies humanes.  







Adela Payá i Prats
              🌿

 

ARBRES A LA TARDOR...!

 "El árbol de la vida"
de Miquel Martorell




ARBRES A LA
TARDOR...!




Passejos enmig
de les fulles davallades.
Les ventades ens
espolsen garlandes
i, serpentines des de
les arbredes,
car ja han decidit passar
l'hivern ben despullades.
 

A més gelabror més
nuesa...!


El brancatge inicia
el seu desllorigament
del fullam;
el tronc, s'encobreix
d'escorces més endurides;
l'hivern cada vegada
amb més precipitació,
lluirà de cromacitats
més grisenques.


Els dies s'escurçaran
a poc a poc, mentre
un gall escandalós a les
sis de la matinada
t'escamotejarà hores
de son.


S'instauraran records
antics amb un caire
melangiós;
deleraràs per viure fora
de les continuades
repeticions;
t'hi faràs partícipe
amb els plans de vida;
i, demanaràs un nou
abillament per a seguir
fent recreacions
de l'existència.

  

Parlaràs amb els invisibles
què et miraran sense
respondre't;
demanaràs a les energies
primigènies, el poder
d'avançar com a ànima i, 
no malviure en una
mena de presó sense sortida,
amb barrots electromagnètics.
  
 
  
Posar-nos al davant nostre
escenaris reblits de crueltat,
dia rere dia,
a dretcient, què una gran
majoria no ho vol això,
sembli ser una mena
d'extreure-nos les
poques energies què
ens resten per a mantenir-nos
alenant d'esbufecs alentits.



Passejos enmig
de les fulles davallades
què com elles, morim i
reneixem novament a
l'arbre de la Vida,
però sempre encegats, 
excluïts del què per llei
còsmica ens hi pertany,
reduïts a volves de polsim.



Fractals de l'energia
Creadora amb una meitat
divina hem d'espiritualitzar
potser, la nostra part marerial;
però no deixo de preguntar-me
amb quina finalitat hem
de fer- ho....?
I, encara comprenc menys
per què hem d'estar sotmesos
a tantes brutalitats....?



Qui pot gaudir de més en sotjar
tant de dolor, tantes sofrences...?
La creativitat es complau
per inspirar bellesa, 
per transmetre harmonia, 
en alguns casos,
per denunciar-ne malvestats.
Tel vegada tot s'hi va capgirar
en un instant de distracció...?   
 








Adela Payá i Prats
             🌳

DE SOL O DE LLUNA...?

PINTOR: JESÚS OJEDA RAMÍREZ




DE SOL O DE LLUNA...?



Mentre recites
un poema,
no hi pensis
per atzar,
en els plecs de les
nostres mans,
volent-ne confluir en
un mateix viarany...?


Quan camines pels
boscos, per ventura,
no escoltes els
xiuxiuejos de les nostres
veus, travessant túnels
d'explosiva fullaraca
amb ales de papallons...?
  


No n'has volgut mai
compartir instants
poètics, musicals,
converses interessants,
experiències de vida,
amb una dona què
tan sols volia extreure't
cadascuna de les teves
nafres temorenques.
     


Tu, et vas adreçar pels
senderols dels miratges,
mentre jo cercava l'obaga
de l'arbratge.
Tu, rumiaves en construir
castells emplenats de merlets, 
per on mostrar les
teves eines de guerra,   
jo, tan sols, ensumava
la flaire de les flors.


I, en eixa discòrdia de
camins equidistants,
s'hi vam allunyar entre
paisatges divergents.
Un, menjava llunes
prenyades de dol, 
l'altre barquejava en
direcció al Sol.

  
Ja tot és reblert d'engrunes,
d'esclafit de pells
fent- li de paraigües
a les pluges;
de camins on s'hi amaguin
els carrasqueigs dels grills,
i, de llumetes que deleren
per vestir- me'n de rosicler.
 

 





Adela Payá i Prats
              🌞

ACTE LITERÀRI: SILVESTRE VILAPLANA

💚🎷❣🦋 📖🕯

             🌻💚⏳🎼🎷🎸🎹🥁🎺🔔💿

EL QUÈ NO S'ENTÉN...!

FRANCISCO DE ZURBARÁN
( 1598 -1664)




EL QUÈ NO S'ENTÉN...!




De la tendresa
al dur rocam.
Ell, juganer de les
subtileses,
enarborava banderoles
inconegudes.


Desfeia petjades
a sobre dels senderols
vagarejats;
esborrava els traços
de les paraules escrites;
disseminava síl.labes
enmig de l'oratjol
i, amb musicalitats
de cornamuses,
omplia les airines de
sons estridents. 


Petites revenges, què
tel vegada no s'hi poden
comprendre d'on neixen;
escrupoloses accions
amagadisses, què vés
a saber quin n'és el
seu origen, i el seu motiu.



Actes encoberts,
prenyats d'ocultismes i,
de pensaments torçats;
de xàvegues
emmaranyades i,
força embullades;
de secretismes què no
acaben d'entendre's;
de jugades
amb doble intenció.



N'és clar on rauen les
amistats i, on s'hi troben
els contraris,
els oportunistes,
i, tot un reguitzell de titelles
fent ús de les paraules
desafinades, quiescents,
amb un halo d'incomprensió.
     


Passes el full al llibre
dels interrogants, amb ulls
tancats i, mans relliscoses, 
enllà n'has descobert
pensaments novells:



" N'hi ha de criatures que
no poden estimar a altres
éssers humans sinó combreguin
amb les seves mateixes idees,
no han endevinat encara
què l'amor hi va més amunt
del què barrinem."



Amb <egos> ferits no
han après a sentir més
a dalt de les seves ments
entelades.






Adela Payá i Prats
              😞

ELS NOSTRES JOCS..!

ELS NOSTRES JOCS..!




La nostra tendresa
de flames lluents
ens escalfava
arran del foc.


Exempts de frivolitats
ens omplíem els calzes
amb el vi sagrat
de les amorositats.


Llavis de roig passió,
llengües de molsa
esponjosa, entaforant-s'hi
per cadascun dels angles.


Corbes de cossos
acoblant-s'hi d'empelts
i, de somnis endolcits,
de carícies i, de solfes.



Observàvem el món
amb fantasies musicals,
s'amagàvem a dintre
dels núvols rosats.




Viatjàvem per un munt
de països imaginats;
decoràvem personatges
inventats amb ropatges




de molts colors, escrivíem
diàlegs què actuàvem
de sovint, imitàvem els gestos
d'alguns éssers en particular.




Fent mofa de tot, s'hi
vam enamorar, amanyogats
d'abraçades de salzes i,
d'ulls emmelats.

  


A tothom li posàvem
un mal nom i fèiem esclatar
el riure fins a plorar:
" cap quadrat" " vicioset".




També agafàvem plantes
estranyes del camp i se les
fumàvem fins a embogir
momentàniament.



N'estàvem molt bojos,
eternament bojos i, quant
s'hi vam estimar en
aquell temps.



Però quan el teu cervell
li'n va fer de màrfega als
diantres, t'hi vas transformar
en un dels nostres actors.



Vas interpretar tan bé el
paper de truà què per a
equilibrar-nos, n'havia de fer
de dona bona.



De vegades, hagués
volgut espicassar- te'n en
moltes engrunes, però és clar,
n'havia de ser ben bajoca.


De tant en tant, obrava
alguna que altra bretolada, 
però ara ja no riolàvem,
més bé hi ploràvem.



En dir- te adéu per sempre,
a soles, enmig de l'alcova,
em vaig disfressar de besuc,
🤣😂🤣😂Ho recordes...?



A la teva estança cèlica
et deixen metamorfosejar-te'n
en altres criatures, o esteu
força engabiats....?



Com et trobaré guarnit el
jorn què hagi de sortir- me'n
d'aquest planeta emblavit...?
Jo voldría lluir com un dofí.



Dos peixos enmig de les
constel.lacions, esquitxant
els estels d'aigua, orlats
d'escates i d'aletes.



Submergits en cels
d'aigua marina, nedant
amb ales a punt de desplegar- se'n per aprendre a voletejar.



Espera'm en un lloc bonic,
no em facis traspassar
túnels obscurits, allibera'm
dels rufians.



Aquesta vegada tots dos
plegats n'haurem de sargir
uns altres guions i, a tu et
toca fer d'instructor.

 






Adela Payá i Prats
            🐋🐟
 
 



  

FÈLIX EN ACCIÓ...!

             🍭🎈🏆⚽️⚾️🏀🥇♥️🤹‍♂️🎲

ÀGUEDA, ESCALANT...!

               🐧🐇🐹🐼🦆🐊🐲🦋🍂

JÚLIA, JUGA I CANTA...!

             

             🌼🐽🐥🐰🐚🦋🐸🐌🐞🌻

ATUÏMENT..!

PINTOR: VÍCTOR MANZANO
Y MEJORADA (1831-1865)




ATUÏMENT..!



Esclats de flors,
somriures de mitja
lluna,
mans entrellaçades
i, de sobte, un petó
a les meves galtes, per
part d'un invisible.


Llegeixo un poema  
que parla de l'amor
i, del desamor,
de no saber apreciar 
a les persones què
ens estimen i, què a
tothora romanen
al nostre costat;
de sobrevalorar als qui
només hi són a recer
nostre en els bons
moments, no pas en
els dolents.


Mentrestant
el duus al
metge, perquè
només ets tu
la qui l'alleuja
del seu turment,
la qui li assuauja
la seva ira.


En posar-li la quimio
ets tu, la qui el condueixis
en cotxe fins a l'hospital;
la qui s'asseu al seu
costat i, el miris amb ulls
de malenconia;
ets tu la qui li neteja
els seus vòmits i, la qui
li eixuga la seva suor;
ets tu la qui cuina per
a d'ell i, la qui li canvia
els seus bolquers;
ets tu la qui li injecta
els medicaments en
tenir-ne convulsions
epilèptiques;
i, a canvi el teu amoret
ben malalt, només
se n'adona de què
bonic n'és sopar amb
els seus amics, al voltant
d'una taula rodona,
mentre tu continues
arreplegant els llençols
rebregats i, 
la roba bruta d'ell,
on en cap moment
no va saber enaltir
ni una paraula dolça 
vers el teu treball,
doncs probablement
aqueixa dona enforinyada,
no hagués volgut fer-ne
aquesta tasca  
de cap de les maneres,
acostumada a les bones
estones, no pas a raspallar 
les excrescències.
 

  
L'amor no només respira
de perfums dolços,
també ha d'atendre
els amargors del sofriment
físic i, emocional;
on tanmateix t'estiguis
morint per dintre,
has de fer-te la valenta
per tal de sostenir-ne
al teu company.
 
  

I, potser, ell, et tirarà en
cara que tu restaràs viva
quan, ben a soles,
hagi de traspassar els
portals dimensionals.


Mai no n'has rebut
ni un sol mot
d'agraïment, en oposició
a uns amics què per un
sol dia, d'estar-se'n amb
ell, hi van ser periòdicament
exalçats, una i altra vegada,
on ja en eixe temps
lluitaves per no defallir.



Molt injust, oi?
  


Esclats de flors,
a vora del taüt,
somriures de fel,
mans desenllaçades
i, de sobte un còdol
menut, els oreigs
et llancen per sobre
de la teva capissola. 


Del cementiri te n'has
sortit amb un bony
al cap, a banda d'estripar
uns gira-sols clandestins
de dintre del gerro
ancorat a la làpida.
 

Invasions per tot arreu;
capficada en voler el
millor per a tothom,
la bruixota dels caquis
hi vol empastifar-te
tot el teu cos
de regalims ataronjats. 
   

El que ella no s'esperava
és què amb un pensament
de foc quedaria reduïda
en un túmul de cendres.   







Adela Payá i Prats
              🕵️‍♀️ 

MIRADES DE BLAU...!

Lago Ladoga 
Arca Kuindzhi (1842–1910) 
pintor y profesor
universitario ruso.





MIRADES DE BLAU...!





El nostre somniat llac:
n'és un jaç de turmalines
on es reflectim
per a fer-ne amagatalls
dels nostres secrets.


Parlem amb els corrents
bellugadissos;
donem forma als mots,
endinsant- los
en butllofes escumoses.   


Només les aigües en seran
sabedores de tot el què
n'hem encofurnat;
nosaltres, aleshores,
romandrem com ignorants
en alliberar els nostres
cervells de tant de
secretismes.



Ens preguntaran i, les
nostres respostes, sempre
es decantaran per un :



" No ho sé"


Desmemoritzats pel viscut
en el passat, en deixarem
petjades somortes,
què potser, ens semblaran
acabades d'encetar, però
què tal vegada, hi siguin
una repetició del què ja
n'hem viscut


El nostre somniat llac:
n'és un jaç de turmalines,
on hem ajagut els projectes
de vida avortats, per a què
almenys en tinguin el
goig de sentir-se'n agilitzats
pel transcórrer dels seus moviments arrissats.


Mentrestant, tu i jo,
mirarem sense veure;
escoltarem els silencis
amb sons estroncats;
contemplarem enderiats
quina cosa hi vam 
enregistrar en màrfegues aigualoses,
i, ens qüestionarem per què
hi som tan addictes
a restar embadalits al
davant dels cristalls 
d'atzurita.    



Ens sadolla els misteris
de la quietud, 
el tancar portalades als
firmaments, 
el fet d'empolainar-nos 
amb túniques marronoses i,  
colpejar el portó de les
endevinalles, 
a dretcient què ja n'hem
segut advertits 
de les nostres argúcies
per fer-ne esborralls
del nostre estellicó al cel.

  



  




  


Adela Payá i Prats
             💧
  

Al MEU GERMÀ JUAN...!

Al MEU GERMÀ
JUAN...!



Tota la nit per a
rodolar,

per a pensar,

per a estar-me
en família,
per a xerrar

de moltes coses.

Em mostres, germà,
el què el pare et feia
llegir tantes vegades
i, no he pogut parar
de riure.
Ell, què tant ens exigia
per acomplir un o dos
requisits com a pare.
Què hi va escollir
fer-ne regals a estranys
abans què afavorir
als seus propis fills.


La nostra vida a recer
d'ell, hi va ser una mica
complicada;
el duem gravat al cor;
alguns l'hem perdonat;
d'altres arrosseguen
les seves paraules
a frec de les oïdes. 


Sembla ser, diuen,
què tot obeeixi a lleis
què no obstant
desconeixem.
Però n'és cert,
què vam sofrir molts
desempars,
massa lliçons d'humilitat,
que en comptes de
enfortir-nos-en
ens van fer carn de canó
per als tirans.
 

Qualsevol ésser humà
n'és digne de valoració,
no pas de vexacions,
menys encara, la nostra
descendència.


El nostre pare, germà,
enduia a dintre d'ell
petits monstres què
se li menjaven la seva
part de benaurança,
i, quan s'obscuria aquell
diantre afanyós
demanant queviures, 

tots nosaltres 

s'enfugíem com búfals 

a la desbandada.

Ho recordes...?


Hi vaig viure molt de temps
amagada, volent passar

desapercebuda

com tots nosaltres

ho vam inaugurar:

amagatalls per tot arreu,

a les copsades dels arbres,

el millor entaforall,

i, algunes etapes de la meva

pesarosa existència, 
les vaig transcórrer no
parlant gairebé res,
i, amb ningú,
tan sols el precís i amb les
persones adients per 
a sobreviure.
Hi varen ser anys de molta
por i, de moltes llàgrimes.



No enteníem tanta brutalitat
i, tanmateix, n'havíem d'agrair el plat a la taula i, tenir-ne un llit per a dormir.   
I callàvem, era tot com una
mena de retret per estar-nos
ben vius. Quants silencis
ens varen embolcallar,
quants diablots s'hi passejaven per la llar. 


No et diré estimat germà
quantes voltes, algunes
criatures m'han tirat en cara
el fet d'alenar, de sospirejar,
fins i tot, de somniar.
Quants somriures maliciosos.


No en facis cas a ningú,
creu amb tu mateix i, sempre,
sempre, segueix al teu cor:
ell, és el més savi de tots.
  

 






Adela Payá i Prats
            💋


 

   
   

UN ADÉU SENSE PETONS...!

UN ADÉU
SENSE PETONS..!




No hi vulguis
arrossegar- me
al teu darrere,
si ja saps què
hi som ben dispars.


Tu, vols omplir-te'n
les butxaques de metall,
jo, delero per 
espurnejar-me'n
els ulls de formosor.


El meu esperit no en sap
de fer negocis, en això
n'és ben ignorant, 
però sí tu vols, 
et puc acolorir el rostre 
amb empremtes de petons.


N'és cert, potser, en puc
passar de gana, però me
moriré envoltada per 
un munt d'abstraccions.
Ignorava què existir
fos fer-ne banys d'or. 



No somnies en què obeeixi
els teus renglerons
de normes inscrites
al full de les obligacions.


Sí ho preciso menjaré
amb els dits;
sí no hi veig bé, empraré
monocles;
sí els meus cabells
no t'agradin, no esperis
què me'ls canvïi de color,
i, tampoc no em duguis
productes farmacèutics.
Sinó em vols besar,
arrenca't els llavis.


Deixa'm viure al meu
antull, només has de
girar cua i, tancar la porta;
no m'atormentis més,
ni estiregassis més flors
del terra; ni esclafis
insectes al meu davant.


No m'escriguis paraules
què no hi sents a dintre
teu, de fet, no m'agrada
res del què hi sigui contrari
a la teva essència com  
a ésser humà. 


Al jardí hi són els teus
trastos, només has
d'agafar- los i, si et plau, 
no em rebleixis el cap
amb el teu discurs
esmunyedís.

Siguis eternament lliure
què també jo ho seré,
i, estimant-te d'absències
et faré més refulgent
a la meva existència. 


En mirar la lluna nova
de cop i volta, s'ha
encés de vermellor,
i, tu, des del seu interior,
em llances còdols
dirigits per les teves
catapultes siderals.
   





 



Adela Payá i Prats
              🦋

DE MALLORCA A ALCOI...!

🌟🎈🍭🌙🥂🍾🍰🎂🍂🌹

ÀNIMA LLIURE EN LA TERRA...!

ÀNIMA LLIURE EN
LA TERRA...!




Xafigo teles de
nebuloses transparents,
surant com pampalluga
alliberada.


Voletejo per les rajoles
del cel què en van veure
créixer amb una joia
inabastable,
on un caramull de somnis
es despengen de les
arbredes.


Els meus germans:
els arbres, em saluden,
i els aspergeixo amb
llum d'estels,
en mostren aquella
nena què junt a d'ells
s'hi va fer gran.



Quants records d'un
lloc arrecerat per
un penyal i, una ermita
petitona amb llambordes
de pedra, on aleshores
el més desitjable
n'era omplir- se'n
els ulls de llumetes, 
les mans de colors
i, la gola de dolces
tonalitats.


Viatjar als vuit anys
de peus peladejant
enmig de la Natura,
entre pobles rurals
em sadollava fins la
medul.la;
detenir- me a la bassa
de reg, per a observar
els peixos de colors
podia hipnotitzar- me'n
i, aquells cels estelats
em plantejaven un
mar de dubtes.  



Xafigo teles de
nebuloses transparents,
surant com pampalluga
alliberada.


Tot m'ho estimo, i malgrat
els atemptats dels
discordants, a tots ells
els acoloreixo amb perles
blanquinoses.
  


N'és cert, n'estic emplenada
de cicatrius per cadascuna
de les emboscades,
què s'han interposat al bell mig
del meu viarany, però he après
a trasmudar les energies.  



De cada punt ombrívol a
l'Univers, n'he extret
la seva llum, i a les foscúries
les he alliberades de les
seves escorces ennegrides.   
 
 
A poc a poc, li'n guanyo
terreny a les temences,
i, ja em queda menys per
exalçar- me com ànima lliure.









Adela Payá i Prats   
             🎈