ATORDIMENT...!

ATORDIMENT...!


Com el teu visatge
s'ha trasmudat
de la dolcesa a
l'abatiment.


Com els teus ulls
han anat de mica
en mica
enfonsant-se'n i,
allunyant-se'n al
mateix temps.
 

Com els pòmuls
descolorits, anuncien
una salut escurçada,
un avanç en girar
les fulles del llibre
de les ombres.


Com eixa indiferència
t'ha fet escadusser
de la teva humanitat,
fins al punt de no
saber connectar amb
tot allò què rellueix
de llampurneigs.


A l'inrevés dels contes
tu, el príncep atordit,
et vas convertir
en granota i, de tant
raucar, t'hi vas quedar
afònic. Ara, tan sols
xapoteges i, expons
la teva pell tacada sota
un Sol arrapadís.


Com el teu cos s'ha
esdevingut muralla
d'acer;
els braços:
fars isolats a vorera
de mar, què a cap
embarcació enllumenis;
les cames:
columnes a punt
d'enderrocar-se'n;
el teu llambregar:
dues cloïsses tancades.


Segueixes inspirant-me
molta llàstima.
Te n'has omplit de quincalles,
i, en caminar, com un ninot
enllaunat, en fas molt
de soroll: 


Clic- zas- clac-zum....!


N'ets a punt d'estavellar-te.


Encara que la teva màgia
negra, s'entossudeix en fer
callar a les sonores campanes,
ara emmudides, els gripaus
gegantins, et donen la mà
per a que els acompanyis
al seu regne dels aiguamolls.








Adela Payá i Prats
              🐸