UN ADÉU SENSE PETONS...!

UN ADÉU
SENSE PETONS..!




No hi vulguis
arrossegar- me
al teu darrere,
si ja saps què
hi som ben dispars.


Tu, vols omplir-te'n
les butxaques de metall,
jo, delero per 
espurnejar-me'n
els ulls de formosor.


El meu esperit no en sap
de fer negocis, en això
n'és ben ignorant, 
però sí tu vols, 
et puc acolorir el rostre 
amb empremtes de petons.


N'és cert, potser, en puc
passar de gana, però me
moriré envoltada per 
un munt d'abstraccions.
Ignorava què existir
fos fer-ne banys d'or. 



No somnies en què obeeixi
els teus renglerons
de normes inscrites
al full de les obligacions.


Sí ho preciso menjaré
amb els dits;
sí no hi veig bé, empraré
monocles;
sí els meus cabells
no t'agradin, no esperis
què me'ls canvïi de color,
i, tampoc no em duguis
productes farmacèutics.
Sinó em vols besar,
arrenca't els llavis.


Deixa'm viure al meu
antull, només has de
girar cua i, tancar la porta;
no m'atormentis més,
ni estiregassis més flors
del terra; ni esclafis
insectes al meu davant.


No m'escriguis paraules
què no hi sents a dintre
teu, de fet, no m'agrada
res del què hi sigui contrari
a la teva essència com  
a ésser humà. 


Al jardí hi són els teus
trastos, només has
d'agafar- los i, si et plau, 
no em rebleixis el cap
amb el teu discurs
esmunyedís.

Siguis eternament lliure
què també jo ho seré,
i, estimant-te d'absències
et faré més refulgent
a la meva existència. 


En mirar la lluna nova
de cop i volta, s'ha
encés de vermellor,
i, tu, des del seu interior,
em llances còdols
dirigits per les teves
catapultes siderals.
   





 



Adela Payá i Prats
              🦋