ATUÏMENT..!

PINTOR: VÍCTOR MANZANO
Y MEJORADA (1831-1865)




ATUÏMENT..!



Esclats de flors,
somriures de mitja
lluna,
mans entrellaçades
i, de sobte, un petó
a les meves galtes, per
part d'un invisible.


Llegeixo un poema  
que parla de l'amor
i, del desamor,
de no saber apreciar 
a les persones què
ens estimen i, què a
tothora romanen
al nostre costat;
de sobrevalorar als qui
només hi són a recer
nostre en els bons
moments, no pas en
els dolents.


Mentrestant
el duus al
metge, perquè
només ets tu
la qui l'alleuja
del seu turment,
la qui li assuauja
la seva ira.


En posar-li la quimio
ets tu, la qui el condueixis
en cotxe fins a l'hospital;
la qui s'asseu al seu
costat i, el miris amb ulls
de malenconia;
ets tu la qui li neteja
els seus vòmits i, la qui
li eixuga la seva suor;
ets tu la qui cuina per
a d'ell i, la qui li canvia
els seus bolquers;
ets tu la qui li injecta
els medicaments en
tenir-ne convulsions
epilèptiques;
i, a canvi el teu amoret
ben malalt, només
se n'adona de què
bonic n'és sopar amb
els seus amics, al voltant
d'una taula rodona,
mentre tu continues
arreplegant els llençols
rebregats i, 
la roba bruta d'ell,
on en cap moment
no va saber enaltir
ni una paraula dolça 
vers el teu treball,
doncs probablement
aqueixa dona enforinyada,
no hagués volgut fer-ne
aquesta tasca  
de cap de les maneres,
acostumada a les bones
estones, no pas a raspallar 
les excrescències.
 

  
L'amor no només respira
de perfums dolços,
també ha d'atendre
els amargors del sofriment
físic i, emocional;
on tanmateix t'estiguis
morint per dintre,
has de fer-te la valenta
per tal de sostenir-ne
al teu company.
 
  

I, potser, ell, et tirarà en
cara que tu restaràs viva
quan, ben a soles,
hagi de traspassar els
portals dimensionals.


Mai no n'has rebut
ni un sol mot
d'agraïment, en oposició
a uns amics què per un
sol dia, d'estar-se'n amb
ell, hi van ser periòdicament
exalçats, una i altra vegada,
on ja en eixe temps
lluitaves per no defallir.



Molt injust, oi?
  


Esclats de flors,
a vora del taüt,
somriures de fel,
mans desenllaçades
i, de sobte un còdol
menut, els oreigs
et llancen per sobre
de la teva capissola. 


Del cementiri te n'has
sortit amb un bony
al cap, a banda d'estripar
uns gira-sols clandestins
de dintre del gerro
ancorat a la làpida.
 

Invasions per tot arreu;
capficada en voler el
millor per a tothom,
la bruixota dels caquis
hi vol empastifar-te
tot el teu cos
de regalims ataronjats. 
   

El que ella no s'esperava
és què amb un pensament
de foc quedaria reduïda
en un túmul de cendres.   







Adela Payá i Prats
              🕵️‍♀️