DESCUIT...!

RENÉ MAGRITTE
 ( 1898-1967 )


                                    

DESCUIT...!
🌹

     

En va prendre píndoles
que tot ho esborronaven,
i, de tantes formes canviants
se les va anar engolint,
què se’n va atipar d’un gavadal
d’aquelles càpsules tricolors,
on qualsevol record
plàcidament, es desfeia en
filaments esgrogueïts.

I, tot ho va confondre i,
qualsevulla remembrança
l’enfilava d’imatges barrejades.

Vivia al món psicodèlic,
on les llums titil·laven
amb parpelleigs
que a tothom besllumaven.
Fanals rodolant a dintre
del seu cap.

Se’n va negligir del seu amor,
malgrat que no en podia evocar
el seu rostre.
De tant en tant, entre al·lucinacions,
en podia clissar quelcom
flash dels seus llavis i,
dels seus ulls.

La seva veu, s’hi feia present
enmig dels seus somnis de ressaques i, en les seves solituds d’escrits emperesits,
i, a mesura, que envellia i,
emmalaltia, se’n va adonar
de qui era aquella
muller, sargida d’omissions
i, de cicatrius;
aleshores, hi va plorar com mai
no ho havia fet.

Ara, que hi arribava
l’hora de dir-li adéu a la vida,
la podia contemplar tal i com n’era
aquell dia de Setembre
d'en feia un grapat d’anys,
quan s'hi varen oblidar dels
comiats.

Tanmateix cavil·lava
que les estimes tostemps
s’eternitzarien;
 hi va recordar que no va tenir-ne en cap moment, la gallardia per gaudir-ne d’aquell amor.

En va prendre partit
per esquarterar-se'n entre cossos
desiguals.





Adela Payá i Prats

ROSA DEL DESERT...!

ROSA DEL DESERT:
Flors en Pedres
                                      

ROSA DEL DESERT...!

Dona desèrtica, apressada
envers un veral,
on dormisquegen aljubs d’aigua,
soterrats al dessota dels cactus,
de les palmeres i, dels llocs verges,
encara per descobrir-los.

A boqueta de nit, ella, ajaguda
a sobre del sorralenc,
bocins de cels estelats en menja,
on llambrots de camells,
la nodreixin
amb culleretes de Lluna.

Forquilles de núvols, trossegen
estels, esfilagarsant-los en fils
platejats;
ganivetades d’ulls ben esmolats,
clivellen una nit tota emplenada
de lluentons.

Amiga dels escurçons i,
de les colobres, dialoga amb elles,
del significat
de mantenir-se’n dempeus,
sense l’ajut
dels braços i, de les cames;
imita la seva dansa, amb contorneigs
al so de les xirimites i, de les
balalaiques.

D’atuells, rompent albades,
a les airines, llaçades ondulades
de policromies, emergeixen,
mentre, ella, isolada d’humanitat
ha esbrinat en la quietud,
que vol passar-ne un llarg temps
submergida als indrets dels
silencis.

Parla amb els ofidis de les
mans i, dels peus,
del fet de reptar i,
d’arrossegar-se’n pel terra;
de les mudances i, dels captiveris;
de fer la viu-viu en moviment
i, en la paràlisi;
de niar en la placidesa i en les
temences;
del fred i, de la xafogor;
dels sorolls i, de l’assossec;
de l ‘invent de la vida i, de la
recreació de la mort..

Ara, després de tantes converses
ha decidit que vol ser-ne
un mineral i, donar-ne recer d’ombres als animals, en paratges desolats;
ha pres l’acord, de no voler-ne
escortar el joc dels mandataris
i, dels idiotitzats, encara menys dels
qui tot ho tenyeixin de traïcions;
s’hi transformarà en rosa del desert:
" Un rocam amb formes de pètals de rosa..."

Enllà, tota malmirrosa, gaudirà
de l’emmudiment, no n’haurà d’esperar per part dels humans, que l’etiquetin
de ser-ne una criatura inexistent.

Adela Payá i Prats

DIGNITAT..!

         😘🎺🎸🌻💚🎹🌻💜🌲⚘🌲🌹



DIGNITAT per a néixer,
per a viure i per a morir.
DIGNITAT per a recorrer
els camins sense clatellades,
argolles, baules i,
males paraules.
DIGNITAT per a ser lliure
sense cap llei què
ens ofegui.  
DIGNITAT per a escollir
la millor forma d'humanitat.
Per a refulgir com
esquerdills ací a la Terra,
planeta esclavitzat
des de ja fa molt i molt
de temps ... !




Adela Payá i Prats
💜💛🌹☘⚘🌲🌱

UN JORN PLUJÓS...!

PORT DE BARCELONA

UN JORN PLUJÓS...!

Un dia de pluja,
les galtes humitejades,
els records a les butxaques,
les llàgrimes fent jocs malabars
amb els ruixims eteris;
una imatge de sobte,
s’entrecreua amb els regalims
de les aigües vessades.

Un paraigües fosc ens adargava,
visitàvem un museu d’escultures...!

Les paraules en el temps,
han anat a desplegar-se'n
al fons dels bassiols,
per a enllustrar-se’n de fang.

Ara son mots empastifats
de terrissa bruna i, amb ells,
faig figuretes que estavello
contra les vitrines.

Les mans em cremen,
les tinc solcades de vaixells
ancorats.

No vull ofegar-me’n als pèlags,
on les embarcacions s’hi neguen
a navegar..
Vull al meu veler matiner,
que a trenc d’aurores
em recull amb abassegades
de viatges plaents,
on explorar sí que hi puc
unes altres destinacions.

Ja no deliro per evocar-ne
remembrances que facin desdeny 
de les veritats,
que tenyeixin estàtues
amb reclams d’infàmies.

He d’oblidar-me’n
d’aquell jorn plujós, on tot hi va
ser un entelat de vidres guerxats,
travessats per onades salabroses,
on les talles, enllà exposades,
em parlaven amb vocables contraris
de com ho feia aquella altisonant
gargamella travallengües,
que tant s’hi esforçava per fer-ne
retrunyir vocals i, consonants
cisellades en marbre de Carrara.

Ara, ell, com tot el que hi és a dintre
del museu, només n’és una entretalladura
de més....Les pluges han posat al descobert
tot allò, que n’era encobert d’invisibilitat.

Un dia de pluja, ramblejo a soles,
per Barcelona, cap record, cap nostàlgia,
en arribar al port, puc omplir-me’n
de la flaire dels peixos, de les calitges,
i, dels somriures dels vianants.

Hi sóc feliç.....!  Al cap i a la fi, ell, només n’era un enlluernament, una ofuscació,
un encegament, una desil·lusió, un desencís,
un fingiment, una encerada, una traïció,
una infidelitat, un no res.







Adela Payá i Prats

UN DIVERTIMENT...!

UN DIVERTIMENT...!


Avui,
amb els estels
hi farem
jocs malabars,
tanmateix,
els canviarem
de posició,               
per un breu
instant..                       

Al finalitzar
el divertiment,
a tots ells,
els col·locarem
novament
al seu lloc
inicial..

Encara que
pot succeir,
que siguem
nosaltres,
els qui,
no s'hi trobem
al mateix
xamfrà....!

    
     

Adela Payá i Prats
         😍🐞🌹   


                        

COMIATS ALS AIGUAMOLLS...!

COMIAT ALS
   AIGUAMOLLS...!

Del tot inoblidable,
aquell comiat:
Un esborrall;
un punt i a part;
un buidar-se'n un seient
per a omplir-lo
novament;
cap esglai;
ni un enrenou d’ales
defugint de les arbredes;
cap acord altisonant
als instruments de corda.

Mutisme, indiferència,
tala d’arbres,
tan sols un bri de vida a sobre
del terregam;
relluc de noves poncelles
que mai no hi seran sotjades
pel seu engendrador.

Allau de mots glaçats
a les albades, on el rou,
tot ho aniquila i, tot ho
encobreix de miratges
calidoscòpics;
esponges foradades
amb somriures d’iceberg;
cabells de fils de teranyina
desitjosos de trenar termes
que no hi són fets, a la seva mida.

Mans que s’hi agafen de
les urpes dels fardatxos,
i, pacten revenges de bon
grat, per tal de complaure’s
amb les seves arremeses.

Del tot inoblidable,
aquell comiat:
On alguns dels vocables
s’hi varen diluir en regalims
d’aiguaneu;
uns altres n’eren immolats entre
flames enaltides,
donant lloc als encenalls i,
a les brases.

Pedra cantelluda cercant
altres pedres singulars,
volent juntes configurar-ne
un encadenament de muntanyes
rocoses, acollidores de criatures
renascudes, al ventre de les coves.

Sentiments avortats al cor
dels farsaires, que ballen
la dansa dels bufons,
fent creure al món, el que ells,
no hi són.

Espills emmirallant-s’hi,
un, al davant de l’altre,
fins a contraure’s d’invisibilitats.

Un comiat per a poder
esllavissar-se’n
més profundament al fons
dels aiguamolls.





Adela Payá i Prats
                    🐞🌵🦋☘                   

DEIXA’M AMOR...!

LORD FREDERIC LEIGHTON
( 1830-1896 )
" Solitud "
                                
                                 

DEIXA’M AMOR...!

Deixa’m amor, a vora de mar,
vull sentir-ne el soroll de les ones,
avui, són abruptes i, força neguitoses,
deixa’m que les agafi a les mans
i, amb elles, dansi el ball dels solitaris.

Deixa’m amor, vull estar-me’n
a recer, dels vaixells i, somiar
que navego als oceans dels pirates,
on escapolida de les realitats, hi visqui mil aventures, en altres geografies.

No em demanis el que no puc
oferir-te’n;
tantes vegades el cor se m'ha trencat que n’he perdut la capacitat per creure en les estimes i, encara que tu, tot m’ho vols donar, et miro als ulls fixament i, alguna cosa em diu, que ja no hi potser,
que ara ja és el temps per fer-ne
camins de parquedat i,
 per abstreure'm del
que ja no puc copsar-ne a dintre meu..

Deixa’m amor, que em perdi pels camins de les roselles, que sojorni al capdamunt dels cimalls, que contempli els estels totes les nits, a les seves quatre estacions.

Deixa’m que plori totes les llàgrimes
que durant tant de temps n'he covat
a dintre del meu cor.

Deixa’m que em lligui als meus morts amb els qui tinc tantes converses pendents i, no vulguis endollar-me'n encara que hi sigui amb garlandes platejades.

Ha arribat l'hora per aprendre a
desllaçar-me de tot i, malgrat que fa
un temps, hi demanava que algú
em salvés de la tirànica solitud,
penso i, sento què en aquest moment, ja no m'hi  puc estar amb ningú.

Deixa’m amor, t’estimo tant, que no
m’atreveixo a conviure ni un sol
segon amb tu.

Adela Payá i Prats..

JA N’HI HA PROU...!

HENRI MATISSE
( 1869-1954 ) " La Dansa "
                                     

" Al cor de tots els hiverns 
 hi viu una primavera palpitant
 i, darrere de cada nit,
 retorna una aurora somrient..."
                       

 -Khalil Gibran-
                               
                         

                                

JA N’HI HA PROU...!

Romanc en suspensió
entre el cel i la terra.
Des que tu hi vas marxar
les meves arrels,
dels terregams
hi vaig arrencar,
 una rere l'altra.


Ara tot ho miro amb ulls
piramidals,
ulls que ara mateix
hi veuen en perspectiva
i, tot ho contemplen de
veritats, .....extretes de moltes
mentides replegades,
amb les quals
vull enlluernar a tothom..

Em fa mal aquest món, on
gairebé res
no hi podem decidir;
on qualsevulla cosa ja la tenen
pactada sense haver-ne
comptat amb ningú;
on les frivolitats hi són a l’ordre
del dia;
on els sentiments s’han
allunyat de molts humans;
quan la nostra essència
precisament,
hi són les nostres emocions.

Aquest anar-hi fent camí en contra
nostra, ja em té força extenuada,
per a estar-me’n en un lloc que no
reconec com a meu.

Invasió de les gelabrors a la Terra,
per uns estranys, que no s’hi deixin
clissar, amagant-s’hi als angles,
formant part de les arestes,
qui ordeixen tantes estratagemes
per no mantenir-nos en pau.

Cervells retorçats, que no
saben viure sinó n’és amb
la complaença
de sotjar éssers humans
immersors als pous de les
sofrences.

Aquest desequilibri,
aquesta balança sempre més repenjada
d’un costat, que no pas de l’altre,
amb un braç ben escurçat
i, un altre arrossegant-s’hi pel terra;
aquesta repetició de les
mateixes coses, una i altra vegada,
ja s’hi fa massa reiteratiu;
un abús desmesurat;
un sense sentit;
un enfrontament ben desigual.

I, no obstant això,
hi continuem ací, malgrat el fet
de ser-ne conscients de tants
atemptats contra els humans.

Però avui n’hem inventat
la dansa que tot mal espanta.

Agafem-nos-en de les mans
i, ballem sense parar....!
Inoculem a la Terra
d’aspes de molí, ...on qualsevulla
escomesa hi sigui retornada
de bell nou, als seus esbirros tan
peculiars.

Adela Payá i Prats
        

ESCOMBRANT....!

GALÀXIA DEL REMOLÍ


🦋🐌🐞🐋
       

                           
                              

ESCOMBRANT....!

Es crivellen les coves,
n'és la covardia
dels que s’hi amaguin amb versets
rebregats, clavetejant-los a sobre
de les seves cuirasses
força reblades.

Hi són les llanternes que s’han
despenjades
i, tot ho han incendiat.
Hi són els oblits que van i, venen,
barallant-se amb els records;
hi són aquelles servidores
dels mags negres,
que tot ho confonen
i, juguen el paper dels imants.

Hi són aquells fàmuls,
que només saben viure
rebent ordres i, acomplint-les,
sense fer-ne cap reflexió;
hi són les paraules
enjogassant-s’hi amb
el divertiment de dir el contrari
del que les ànimes senten.

Hi són  aquells vampirs
disfressats de <nobles>
destripant honors i còdexs;
hi són les mateixes mullers,
traint a les seves germanes,
dirigides pels caps dels
 llangardaixos.

Hi són els dies covant-s’hi
als cors de les
feres ferotges, que tot ho volen
aclaparar, sense respectar
llibertats ni creacions.

N'és la vida enfrontant-s’hi
a la mateixa vida.
Ella, feta d’engrunes de cel,
de brins de polsim,
d’onades de mar, de
brufolades i, de ventúries,
traspassant cadascun dels firmaments.

Tot comença a encabritar-se,
es deslliguen les brides que
aferraven els corcers.
Un nou ésser de lluernes, inicia
el seu renaixement,
el seu preludi d’amor.

L'autèntica existència esclata
des del fons de la Terra,
es fan fora als testaferros.
Un asteroide hi arriba per a recollir-ne a tots els brètols; a la seva cua enduu els seients per a tothom
que s'hi vulgui apujar.

Els versets s’hi passegen
per tot arreu,
franquegen finestres i, portells;
als homes que s’hi fan els muts,
els deixen els musells oberts,
amb vitralls de cireres.

Els glavis de violetes,
traspuen cors de rocams,
fins a esmicolar-los
en un batibull de borrissols.

El nostre planeta, ara, llueix com mai.
Els éssers marginals: estels refulgents, ara, ho enllumenen tot,  enmig del cel i, els apagallums,
amb petards multicolors,
han segut traslladats a uns altres indrets.





Adela Payá i Prats
 💚💜

L’ ANOUER EMPERADOR...!

ANOUER  CENTENARI

                              

L’ ANOUER
EMPERADOR...!

Munta’m ben amunt de l’arbre
que pugui amb les meves mans
tocar el cel, per a oferir-te’n
un trosset de blau turquesa..

T’emmascararé les galtones
amb pinzellades de cercles
blavencs..
L’arbrell m’ho permet fer..!

Amb les fulles glauques de l’arbrissó
et teixiré un vestit que t’arribi fins
als peus, els quals, endinsaré a
l’interior d’unes sandàlies de palla
i, de cànem.

La teva pell empal·lidida
l'empastifaré de fang de dalt a baix,
i, al voltant del teu coll
t’hi penjaré un collaret de cargols.
Al teu cap te l’encobriré
amb diademes de plomalls d’estruç
i, un vegada n’estiguis ben enllestit,
n’hauràs de superar les tres proves
per a tenir-ne el dret
d’allotjar-te a sobre de l’anouer.

L’anouer emperador, així ho vol,
i, així ho ha dictaminat.
Ja saps que abans de grimpar,
a sobre dels arbuixells,
els hem de demanar permís,
la majoria et diuen que si, però
aquest, és més exigent i, ens demana passar les tres proves.

En té més de cent anys
 i, els privilegis per a pidolar
el que per vell, ja li pertany...!

Anem per feina i, comencem a jugar...!
Ara, com tu, em disfressaré d’Indi
i, junts acomplirem el què ens ha demanat.

Però abans de res, hem d’entrellaçar les nostres mans i, entonar una cançoneta
fent giragonses a l’entorn del seu tronc.

“ Venim ací a cantussejar-te
una cançó, anouer esplendorós.
Els núvols riuen força enjogassats,
des de ben a dalt, ens miren i, boles de cotó ens llancen, ....Volen a tu,
preciós anouer, omplir-te’n
de besades d’ermini i, abillar-te
amb el vestit nadalenc.

Estels acomboiats es disputen entre ells, qui de tots, hi serà a les copsades més encimades i, ara, a les nits tots ballen al seu voltant per
assabentar-se’n qui d’entre ells, hi serà l’afortunat per lluir al seu cimall,
quan ell, s'engalani  amb les dalmàtiques
de finals de Desembre, ....l'estimat
anouer emperador...”





Adela Payá i Prats

MAR, ALS 11 ANYS...!

           
               🐦 😘🌼🌻🌺🏵😍🦋🌾

MIRATGES DE LA MAR…!

    "  MAR I VELES  "
    JOAQUIM SOROLLA

MIRATGES DE LA MAR…!

Avui, de tuls estripats, t’has abillat
dels enagos sobrefilats
amb agulles de coral·lines

D’aurores, els flamígers raigs del Sol
t’han parpellejada de pètals de roselles,
acolorint de calèndules, les teves valls d’assutzenes.

Mossegades d’esmolades dents solars,
t’han fet dringar les teves arpes
somnolentes.

Dels teus collarets de pendolades
turqueses, s’hi despengen ulls de peixos,
què d’onada en onada,
han anat escumejant-se'n.

Amb udols de llunyania,
en sanefes de neví, t’has cargolada,
arrosant-te a sobre de totes les voreres,
arrapant el sabulós amb ungles afuades.

Els teus cabells porpra te’ls has trenat de moltes llaçades;
entre els beuratges de llum, te'ls has escarpit d'onades,
i, dels teus rínxols, flocs de neules,
han fet eclosions els brumerols..


Una lluna de capvespre,
en llengüetes de lluernes,
s’ha desgranada tota ella.

Guspires bigarrades s’hi desprenen
del seu cos platejat i, ara, la mar
s’hi ha canviat el seu vestit
de coloraines,
per un altre, de ben argentat,
lluint com mai no ho havia fet
i, riu embogida de les pessigolles
lunars.

Adela Payá i Prats

DELICATESES....!

DELICATESES....!

Fica’t al meu llit,
llegeix-me un grapat
de poemes,
mentre escolto la teva veu
com fèiem abans,
quan, aleshores,
              encara em deies              
que ens estimaves
a tots dos alhora.



Fem junts aquell mateix
viatge on s’hi extraviàvem
per llocs desconeguts,
mitjançant les nostres
llambregades, incidint
fixament,
al fons dels nostres ulls.



Murmura’m paraules de mel,
fes-me carícies de fulles blanques,
recorrent pàgines als llibres de
poesia.
Abraça’m i, embolcalla’m
per sempre,
al bell mig, del teu nucli,
no deixis que mai més,
en plori llàgrimes asprívoles.


Fes-me sentir, que no n’estic
a soles, en aquest món.
Encara que sé,
que sempre ho he estat.



Aquest abandonament sense
raonaments i,
sense sentit, hi pot ésser
tan cruel,
què a l’ànima la despenja,
arran de les boirines,
fent gambirols,
d'un núvol a l'altre.


Vine a recer meu,
dóna’m la mà,
i, fes ús, de tots els mots,
per a distreure'm
que malgrat tots
els despietats esdeveniments,
què en contra meva
hi vas estavellar, almenys,
llavoretes d’amor
sí que n'has sabut
ensementar, al fons del teu
cor d’acordió.









Adela Payá i Prats
💜
                                                        

RESURRECCIÓ...!

PICA BAPTISMAL
ESGLÉSIA DE VILLAMAYOR
DEL MONTE

RESURRECCIÓ...!

De l’ànima en penombra
emergiren llàgrimes negres.

De l’ombra blanquinosa
un raig de llum recobrà vida..

Dels abismes hermètics
rebrollà l'aiguavessant de la pluja
salabrosa.

De la mar embravida,
onades de mel s’hi cargolaren.

D’aquell mariner que naufragà
un mes de Novembre,
se'n feien reclams de la seva
pèrdua, entre les imperceptibles
campanades
al seu poble costaner

Dels rosaris esqueixats,
entre les rebregades mans,
relliscà una perla de cristall,
parpellejant...!
entre les rajoles
d’una mustiga capella,
fins a emmudir el seu trèmul
repicó, arraulida a les arestes
de les llambordes.

Dels ronroneigs dels gats
famolencs,
davant dels pòrtics,
el benèvolent escolà,
esgranava molles de pa;
pa consagrat,
entre les fantasmagòriques
creus esbossades contra l’eteri
d’aquelles, les santificades mans
eucarístiques.

De la transformació dels felins
espirituals en àngels alats,
que titil·laren pel místic espai,
recobrà vida el mariner,
entre les sepulcrals aigües de la pica
baptismal, que fou el seu oceà.





Adela Payá i Prats
💜

39 ANYS...!

PINTOR: CARL HOLSOE (1863-1935)

39 ANYS...!
(A una cosina molt volguda)

Tan àvida de tendresa n’era,
tan escadussera d’amor excel·lia,
què sense adonar-se’n,
 havia caigut en mans de la rampoina.

En sentia molt sovint ràfegues
de malenconia, que tan
dissimuladament,
lluitaven per posar-se’n de manifest.

La vida per a d’ella n’era un turment,
un bullici de rialles, un esclafit ben
punyent de sons estridents
que obeïen a alguna cosa
molt semblant a la bogeria..

El seu cor desconsolat, tan trencat
romania, tan esgarrat bategava,
tan crepitant brusia, que pensava
que mai més, no tornaria a cruspir- se'n d' un alè de vida.

Bocins d’allargassats somriures,
encenien eixa, la seva carestia
de l’aliment consagrat de l’amor,
del que ella, sense assabentar-se’n,
n’havia segut per sempre exclosa.

Havia transcorregut el temps de tot,
encara no hi havia complit els quaranta anys i, puix s’hi contemplava com un ésser mil·lenari.

Les il·lusions, viatgeres en el temps,
havien quedat presoneres a dintre
de les cel·les, camuflades per personatges abstractes e irreals.
Els seus camins n’havien segut esbrossats de les seves petjades.

Barrinava que ja n’era el moment idoni per desertar de la seva vida, així doncs,
va deixar emblanquir els seus tenyits cabells color castany i, s’hi va asseure
a sobre del balancí de la seva mare ja morta, en feia alguns anys.
Amanyagada entre eburnis coixins
de sendal, dia rere dia, entrellucava amb l’esguard erràtic com la solitud anava apropiant-se
d’ella, fins al punt de no desitjar res més, que no fos la fervent son eterna.

A la mort la gronxava entre salmòdies i, fluctuacions d’eixos els seus vels difunts,
i, tanta tendresa esparpillà a les Moires,
que aquestes van tenir-ne a bé el fet
d’endolar-la dels seus emmudits laments.

De negre l’envellutaren,
de ras setí l’engalanaren,
de flors de nards l’embelliren,
de capolls de roses, coronaren el seu cap de neví i, entre les seves delicades mans
un rosari de cristall de quars entrellaçaren;
panegírics dissertaren,
enllà, al temple dels Immortals
i, ella, al Paradís de les Meduses,
s’hi va fer invisible entre les transparents
aigües impol·lutes..

Adela Payá i Prats
😍😘🌾🌿🍁☘

EL NOSTRE AMOR, UN FULARD..!.

RON HICKS ( 1965) " True Blue "



EL NOSTRE AMOR,
UN FULARD..!.

Te’l retorno, aquest fulard nostre, clapejat de llunes malves,
on una matinada, a vorera de mar,
penjolls de gotims salabrosos
s’amararen d’ell.

Te’l faig exclusivament teu...!

On una nit, abocada a les vidrieres,
el vaig fer servir d’ales voladisses,
i, amb ell, tots els teus mots
arreplegava com plomes d’ocellets
caient des dels seus cossets.

Te l’envio per l’airecel, abillat de
coloma missatgera, doncs així,
et durà paraules timbrades
per sobre d’un pergamí, ben enganxat a les seves urpes.

Pocions màgiques a aquest papir
l’envolten i, quan les teves mans
s’hi posen en contacte amb ell:
clapoteigs d’aigua vessada i, llàgrimes de lapislàtzuli et faran esbalandrar
el teu cor emmurallat.

Com a branquilló llorejat
al capdamunt de les copsades
dels arbres, et sentiràs
ben escanyolit,
i, enllà tot encimbellat,
t’embolcallaràs de les dolces
bufegades del vent del Xaloc.

De dintre teu, espetegaran
raigs de llum, al bell mig,
de la teva ànima emboirada,
on en un temps endarrerit,
al cel el vas fer llanguir
de núvols platejats, per aquells
els teus actes punyents.

Te’l regalo aquest fulard nostre,
per a que puguis flairar-nos
a tots dos plegats i, de nou,
recordes les flassades que
ens van acollir de moltes tendreses i, abassegades.

Te’l lliuro per a que no te n’oblidis
que s’hi vam estimar i, que no vam ser capaços de fer-li honor, a aquell amor,
que les Magues cèliques,
escolliren per als dos i, on des del qual, ens varen llaçar,
des del mateix cimall d’un estel.

Si mires al cel, clissaràs un esquerdill mossegat amb centelleigs blasmats.
Som tu i jo, que hem desocupat
els nostres seients desallotjats.





Adela Payá i Prats

REGALS PER TU....!

TRES MUSSOLETS

REGALS PER TU....!

Amb un poalet a vorera de mar
agafava petxinetes i, cargols de mar,
a tots ells, els vaig envernissar
només per a fer-te’n un collaret
i, penjar-te’l al voltant del teu
coll empal·lidit.

Al bell mig, dels rierols, els hi vaig prendre del fons d’ells,
unes pedres ben precioses,
que lluïen de molts colors;
amb molt d’esment,
un collage et vaig gravar,
tan sols per tenir-ne el gust
de veure llampeguejar els teus ulls abaltits i, força desmillorats.

Quan ja tot ho tenia ben abastit per a ofrenar-te'n aquests regals,
al teu poble, hi vaig arribar
a boqueta de nit.

Tres xups m’alertaren d’unes mans d’alabastre,
que esculpint tres aucells,
s’hi van quedar totes dues
endormiscades.

Les aus rapaces,
cobrant la vida que tu les
hi vas atorgar,
 han decidit quedar-se’n
amb mi....

Totes quatre, amb passes
cerimonioses i,
sense fer-ne cap sorollet,
hem arrenglerat aquests presents
a l’ampit del teu finestró,
on t’hem ataüllat tot engalanat
de moltes florades enmig
del taüt.

Un home abillat de moradenc,
a recer teu
en veu altívola, recitava uns poemes del cantar dels cantars:

“ El meu estimat n'és per mi un farcellet de mirra, que jeu entre els meus pits...”

Aleshores, quatre petons
de gessamí hem llaçat
als teus llavis d’ambre;
la teva ànima fins a nosaltres
se n’ha arrecerada,
traspassant
els barrots de l'enreixat,
i, quan ens hem girat d’esquena,
un ample somriure ens ha dibuixat.



Gràcies pels mussolets....!

Adela Payá i Prats

L’AIRECEL…XEMTRAILS

L’AIRECEL…XEMTRAILS

( Chemtrails )

Aus metàl·liques fumen cigarretes
amb deliris de bescanviar claredats
per fosquedats i, per sobre nostre,
les seves cendres de fumaroles
s’hi llancen a gavadals.

Ens cobreixen d’uns cels grisos
i, al celeste, l’estripen de les
seves turqueses, on segons els
seus afanys, arrenquen núvols
o ben bé, fan gargots al seu antull.

Curullen firmaments de corol.les
virolades, adelitant-se amb les
seves pinzellades transgressores.

Nosaltres, els calzes dels verins,
amb els que hi combreguen els
qui se’n fan anomenar creadors.

Sang emmetzinada que als falsos
déus, tant els hi complau a l’hora
de les xarrupades.

Amb pipes de pau, tot ho fumiguen
al·ludint pretextes de vida.
Combats silenciosos, ben cautelosos,
que hi fan embolcalls de morts
amb existències escadusseres.

Estem en guerra...!

Encara que ignorants de les
embranzides,
vivim a ulls clucs, a dintre d’un món
que res no té a veure amb el que
nosaltres creiem i, pensem..

Aus metàl·liques fumen cigarretes
amb deliris de bescanviar claredats
per fosquedats i, per sobre nostre
diluvien brumerols que s’aferrissen a la mateixa vida, fent-la defallir de mica en mica, enredant-la de fils de teranyines i, marcint arrels per tot arreu.

Aus de ferralla què ocultant-s’hi al
darrere dels opulents, ja en tenen mesura
per no deixar- ne empremtes dels seus delits exterminadors.




Adela Payá i Prats

ALTRES ESSÈNCIES VITALS....!

ERNEST DESCALS ( 1956 )
 " Déus Anunnaki “


                               

ALTRES ESSÈNCIES
VITALS....!

Des del fons de la terra,
per un esbaldrec, ben arrodonit,
un ou de terregall hi va emergir
i, en eixe el seu esclafit,
al planeta el va fer trontollar
per uns breus instants.

Un ésser ensutzat, esguitat
per clapes de petroli,
hi brollava d’entre les esclofes
escorxades,
amb un cos d’eriçó, tot emplenat
de pues i, amb un rostre de tauró.
Rastrejava els camins, a poc a poc,
fins que uns éssers aombrats
li van atorgar un ànima i, en humà
malèvol, el varen transformar.

Per on aquesta criatura trepitja
tot s’inunda de foscúries;
els arbres agostegen de fulles
empal·lidides;
les flors s’hi marceixen
de pètals emmusteïts;
els animals malaltegen;
i, als humans se’ls arravata
les seves luminiscències.

Adela Payá i Prats
   

HEM D’ INVENTAR-NOS UN ALTRE GUIÓ…!

NICOLETTA TOMÁS CARAVIA






HEM D’ INVENTAR-NOS
UN ALTRE GUIÓ…!

La vida, cinc moments magistrals,
un garbuix d’estonetes felices,
i, un gavadal de tragèdies
incommensurables

Tu, ara dorms al Panteó dels lleons,
aquietes feres ferotges,
amb fuetades de cascavells;
allunyes a tots els monstres
que a nosaltres s’hi apropen
d’amagatalls.

Ensinistres bèl.lües al pati dels
gladiadors, amb l’escomesa
d’amansir-les;
endreces dimonis que s’hi han fet
passar per beneïts;
esporgues ànimes emplenades de
trapelleries.

Tu, què en el àngel guardià nostre
t’has trasmudat i, què al cel,
t’entrelluco amb el teu vestit
de romà conqueridor, com sempre
n’havies desitjat disfressar-te
quan encara n’eres una criatura..

Tragicomèdia insensata, en eixe
descarnament del teu cos,
per tal d’allargassar-nos
en clarianes de mans invisibles,
arran del teu Coliseu eteri, tan
peculiar.

La vida, cinc moments magistrals,
un garbuix d’estonetes felices
i, un gavadal de tragèdies
incommensurables.

T’hi hostatges al nostre volum
de les malaurances, en molts
capítols vessat, on tanmateix,
en queden algunes fulles en blanc,
que haurem d’escriure, potser
amb tinta de sang, o sí calgués
amb jeroglífics egipcis per a que
cap arqueòleg no ho pugui
desxifrar.

Inventarem el nostre llenguatge
ben particular, crearem imatges,
formes i, sons, que en aquest llibre
nostre, quedaran per sempre
enregistrats.

Així doncs, teixim entre els dos,
els enfilats que ens hi duguin
a l’inici d’aquesta interacció
i, escriguem junts de nou, una
altra història.

Aquesta vegada ha de tenir-ne
un inici incopsable,
un entremig benaurat i,
un final magistral.

Transformem-nos en aràcnids
i, tricotem les nostres escenes
de vida, amb clàmides de vellut i de glasses.






Adela Payá i Prats

 

SECRETS PER ESBRINAR...!

SECRETS PER ESBRINAR...!

El llarg camí,
absentada de tu,
em xiuxiueja un
grapat d'endevinalles.

Pedres de quarsos
enduen inscripcions
d'unes declaracions
avortades per les
llengües acoltellades.

A la nina de guspires
porpres, al bell mig
dels aiguamolls,
li empeltaren els
seus cabells bruns
per espigues daurades,
la seva pell de carabrú
la empal.lidiren
amb teguments
d'aiguaneu.


L'home de les formes
canviants, als seus braços
embolcalla
capses de cartró, on a dintre
d'elles, miniatures d'humans
romanen ajaçades.

Píndoles per a encongir-ne
  de tamany els cossos;
raigs desconeguts, per a
transformar-ne uns trets
per una altres;
els mags del foscam,
un devesall d'incongruències
posaren en pràctica;
als cors endolcits trencaren
per a què s'esdevingueren
dovelles corrompudes.


El llarg camí,
absentada de tu,
em parla  de les escomeses
en acció, d'una ànima
embrutida, gaudint
de l'arqueig de les estructures
vives en macolins marmòris.

Esquelets d'humans
hi donen vida a les petites
esglèsies romàniques, on
tant els còdols com els
ossos, hi són tresors
de saviesa, què hi amaguin
codis informàtics.










Adela Payá i Prats
🌏🏘♨️🎡🎪⏳☄

  

LA POR...!

PERSEO CON LA CABEZA
DE MEDUSA. MIGUEL ANGEL.


                                        

LA POR...!

La por corca
l'ànima dels
temorosos.
Trinxa en trossets
els coàguls d'escarlata.


Als esporuguits
els agosteja
de pútrids
alifacs. Els reté
enganxats contra
les murades.


Quan en són
sabedors,
dels enfilalls
què els envolten,
assisteixen
al sepeli dels
  seus sentiments.

En cossos presents
en són de concurrents
a la defunció de les
seves emocions.
Bombolles de sabó
arrosseguen les seves
afliccions.

Engalanats de gebrades,
només s’hi senten agosarats
a les matinades entre
rosades refulgents o
a les nits entre calitges
entenebrides.

Amb ullals xucladors
manduquen a poc a poc,
els corets dels pletòrics,
fins a assaborir-ne
d’esquitllentes,
quina cosa dolça
s’hi pugui paladejar
amb el relluc de les
espurnes amorosides.






Adela Payá i Prats

UN BANY DE PLUJA...!

UN BANY DE PLUJA...!



Miro la mar amb
ulls blaus;
la terra,
amb llambregades
brunes;
als arbres,
els entrelluco
amb esguard
d'esmaragdes;
i, a tu, et clisso amb
valls emmarcades
d'airines,
on els esbarzers
tot ho rebleixen
d'obagues.

  
N'hi ha a les nits,
llunes ballarines,
què en desabillar-se'n dels seus enagos de volants, i les seves polseres de brillants, esculpeixen figures xineses.

Amb llavis acolorits
pel suc de les mòres
negres, hi faig besades
als cels de turquí,
on a les nuvolades
blanques, les he tenyides
de fosc.

Amb dits allargassats
i, punxeruts n'he fiblat
núvols esponjosos,
i, ara mateix, una pluja
copiosa s'hi complau
per esquitxar-nos
com mai no ho ha fet.


Banyem-se sota les
aigües escadusseres
de l'estiu;
bategem els nostres
cossos dels ruixims
dolços de la quietud;
obrim la capsa dels
records, i contemplem
eixe jorn, on empastifats
de llacor hi fèìem
recorreguts amb els
nostres cossos despullats,
esperant què les pluges
ens denejaren.


   


 Adela Payá i Prats
     💜🎈🗺🚿🛁🌧🌪