L’HOME D’ESCORCES

L’HOME D’ESCORCES

Un home d’escorces,
de sobte, va aparèixer
a la meva vida,
amb invents de paradisos
mentiders, dibuixant
guspires on només
n’hi havia brins de
foscúries..

Cap sentiment vertader
hi va brollar mai del seu cor;
rierols de rancúnies,
llacunes de malifetes,
l’inundaven tostemps,
sadollant-lo amb eixe
deler eternitzat
d’infringir més i més
dolences.
L’amor n’era la seva excusa
meravellosa,
per a dur a terme
les seves escomeses.


Amb els seus llambrots
folrats de punyals
i, d’espases ben afuades,
a tots escarnissava
sense cap tipus de pietat.

Humiliar als seus suposats
germans:
homes, dones i xiquets,
n’era la seva obsessió
més delirant, encara
que al damunt dels cadafals
en feia demostracions
d’ésser una criatura
benaurada, no obstant això,
a dintre seu, cobejava
les pitjors atrocitats.

És l’home d’escorces,
què com els camaleons
ha adquirit la qualitat
de mimetitzar-se,
i, com humà, s’hi presenta
al davant de tothom,
encara que a una altra
raça d’éssers ben diferent
hi pertanyi.

Quan a recer teu, te’l trobis
no creguis res, del que et digui,
perquè n’és molt subtil
a l’hora de fer passar
engalipades per veritats.
Sí el llaça, ja mai més
del seu costat podràs
defugir-te’n.

Posa’t a l’empar de les
fades i, els donyets, que
ells t’ensenyin els conjurs,
per a fer-ne ben lluny
als homes d’escorces.





Adela Payá i Prats