JA N’HI HA PROU...!

HENRI MATISSE
( 1869-1954 ) " La Dansa "
                                     

" Al cor de tots els hiverns 
 hi viu una primavera palpitant
 i, darrere de cada nit,
 retorna una aurora somrient..."
                       

 -Khalil Gibran-
                               
                         

                                

JA N’HI HA PROU...!

Romanc en suspensió
entre el cel i la terra.
Des que tu hi vas marxar
les meves arrels,
dels terregams
hi vaig arrencar,
 una rere l'altra.


Ara tot ho miro amb ulls
piramidals,
ulls que ara mateix
hi veuen en perspectiva
i, tot ho contemplen de
veritats, .....extretes de moltes
mentides replegades,
amb les quals
vull enlluernar a tothom..

Em fa mal aquest món, on
gairebé res
no hi podem decidir;
on qualsevulla cosa ja la tenen
pactada sense haver-ne
comptat amb ningú;
on les frivolitats hi són a l’ordre
del dia;
on els sentiments s’han
allunyat de molts humans;
quan la nostra essència
precisament,
hi són les nostres emocions.

Aquest anar-hi fent camí en contra
nostra, ja em té força extenuada,
per a estar-me’n en un lloc que no
reconec com a meu.

Invasió de les gelabrors a la Terra,
per uns estranys, que no s’hi deixin
clissar, amagant-s’hi als angles,
formant part de les arestes,
qui ordeixen tantes estratagemes
per no mantenir-nos en pau.

Cervells retorçats, que no
saben viure sinó n’és amb
la complaença
de sotjar éssers humans
immersors als pous de les
sofrences.

Aquest desequilibri,
aquesta balança sempre més repenjada
d’un costat, que no pas de l’altre,
amb un braç ben escurçat
i, un altre arrossegant-s’hi pel terra;
aquesta repetició de les
mateixes coses, una i altra vegada,
ja s’hi fa massa reiteratiu;
un abús desmesurat;
un sense sentit;
un enfrontament ben desigual.

I, no obstant això,
hi continuem ací, malgrat el fet
de ser-ne conscients de tants
atemptats contra els humans.

Però avui n’hem inventat
la dansa que tot mal espanta.

Agafem-nos-en de les mans
i, ballem sense parar....!
Inoculem a la Terra
d’aspes de molí, ...on qualsevulla
escomesa hi sigui retornada
de bell nou, als seus esbirros tan
peculiars.

Adela Payá i Prats