TRANSFIGURACIÓ...

                  Hieronymus Bosch
                       ( 1450-1516 )
         “ Ascensió a l’Empireo “



                                      

TRANSFIGURACIÓ...!


Hi va ser com un bleix
perllongat, 
al llarg del temps,
contraient-se i,
expandint-se
entre els espais 
dels dies i, de les nits;
entre els sospiralls
dels acabaments,
i, els preludis ploricons
d'una nova vida,
amb compassos de platerets.



Esclats de llunes eclipsades,
conjurs de criatures alades,
a l’ésser isolat, el
varen esberlar en rengleres
de garlandes,
què del seu cos estrinxolat,
feien relluir d'escletxes 
ben aprofundides.



Capbussat al bell mig
del foscam,
escombrava polsim 
d’esquerdills,
entre les alenades 
de les criatures
a punt de renéixer.


Arreplecs d’essències
etèries, en feia servir 
per a reblir-se’n
les seves clivelles 
esquerdades,
i, en compondre’s, 
hi va descórrer
els cortinatges ensutzats 
dels satèl·lits penombrats.


En esquinçar túnels 
aombrats,
per lluminàries traspuats,
hi va resplendir 
com espurna titil·lant i, 
una presumpta existència 
en acompanyament,
l’aguaitava més enllà dels besllums.







Adela Payá i Prats


          



                                      

UN CAVALL NEGRE...

            VASILI  KANDINSKY
                 ( 1866-1944 )
           " Parella A Cavall "





                                 

UN CAVALL
NEGRE...!




Un cavallet ben negrós,
amb ulls estiregassats,
de la fira se n’ha escapolit;
a una nena de cabells
emmorenits i, a un nen
de tirabuixons rossos,
arreplega i, a sobre del seu
llom, els apuja. Llueix
de cadira de muntar novella
i, d’albardes tricolors.


Fan recorreguts encavalcats
al damunt del sorralenc
blanquinós i, força esgrogueït;
les seves peülles, d’animal trotador, a les arenes dibuixen clots ben aprofundits, 
al mateix temps, què
pel seu darrere, l’animal, excreta
efluvis colrats, enllefiscant
els arenals amb ganyotes
de xocolatí...


Els genets esperonen la bèl.lüa
de mica en mica, manejant
amb molta cura les seves regnes.


A vorera de mar, tres cors bateguen a l’uníson, 
fonent-se amb una pell
de lluna bruna, 
on tots tres, esquitxos
d’aigua platejada, clapotegen.


Riallades, esperons i, brides
s’hi acoblen a una sínia que fa
giragonses, 
detenint-se cada cert
temps i, en un fugaç instant,
dos nens en passat i, 
dos amants en futur, 
s’acomiaden d’aquest
giravoltar al dessobre 
del corcer negre de joguina, 
amb crineres d’atzabeja.


El poltre d’ara mateix,
que no pas  el de nyigui-nyogui, més fosc què el carbó, 
n’és de veritat i,
el romanç dels dos joves enamorats,
passeja al galop de dos 
cossos enrocinats.







Adela Payá i Prats




           
                                                      
                                         
                                 

DONES IGNORANTS...

DONES
IGNORANTS...!



Dones nècies què a alguns
homes ompliu de llagoteries,
a dretcient que curullen
ànimes tortuoses i, què
es complauen amb eines
de picapedrer, per anar fent
escletxes als cors de les mullers.

Dones incapaces d’ajudar
a unes altres dones, essent
coneixedores dels patiments
que algunes han sofert,
i, en comptes de tirar un cop
de mà, a les vostres companyes,
gaudiu per agrandir el
narcisisme d’alguns homes.

Tal vegada, cerqueu unes altres metes, que res no hi tenen a veure amb les querences.

La gran majoria lluitant pels drets què ens han rapinyat i, vosaltres aprofitant per a descollar entre totes. Vosaltres, unes submises
afalagadores, per tal de treure’n benefici...!

En fa molta llàstima...!

Sou realment ignorants i, encara no em puc creure què en aquest món hi hagin femelles que traeixin a les mateixes, del seu gènere...

Només entorpiu la nostra lluita i,feu el camí més escabrós..

Un home és un ésser com vosaltres, un igual, no pas un ídol, al qual hagueu
d’idolatrar i, omplir-lo de camàndules.

Amb aquests actes vostres,
no avançarem ni un centímetre
per any, ni un mil·límetre,
sí hem de fer prevaler tot el que ens han negat:

uns polítics mascles,
uns dictadors mascles,
uns jutges mascles i, alguns marits, maltractadors i, mentiders.


Lleveu-vos els davantals, que totes plegades, hem de manifestar-nos un
dia sí i a l’altre també, fins que es faci justícia amb aquest món governat per homes, que han escrit i, aprovat lleis, per a tenir-nos tostemps esclavitzades.

A la vaga general...!
Detinguem el país...!





Adela Payá i Prats




                                             

ALACANT... (Any 1977)

                  PLATJA  DEL  
      POSTIGUET (ALACANT) 




                                  

ALACANT... ! 
(Any 1977)


Amb la seva guitarra
li taral·lejava les seves cançons
que acabava de compondre.



Un estiu culivat de música,
d'onatges embravits,
de mirades  dolces i,
d’un amor gairebé impossible.


Al palmell de la seva mà,
ell, una nit de foscam,
li’n va escriure:
“ t’estimo " i, t'estimo molt;
l’estrenyia tan fort
contra el seu pit, que qualsevol
hagués dit, que mai
no es tornarien a reveure.


Després d’una llarga passejada
pels camins fronterers a la mar
i, d’una vesprada curulla de moltes
i, moltes besades, ja mai més s’hi
trobarien.


Ell, va partir al seu lloc d’origen:
Paris, i ella, hi va regressar al seu
poble entre muntanyes.


Aquell estiu, probablement hi va
ser el més bonic de la seva vida,
on les il·lusions, les tendreses,
i, els somnis, hi van tenir lloc per
un breu espai de temps. Tots tres,
varen fer retrunys a l’uníson.


Els arpegis d’aquell instrument
de corda, van embruixar les
aigües marines i, el cor d’aquella
muller, que sense sospitar-ho,
hi va col.lidir amb un ésser
del qual, no hagués pensat mai,
què s'hi enamoraria, per a la fi,
haver de dir-li adéu...


Als grans amors, gairebé sempre,
els hem de fer comiats..!


La sensibilitat i, la dolcesa
d’aquell jove de disset anys,
mai les albiraria en el cor
de cap home.


Moments curts a la seva vida,
però que li deixarien empremtes
per tostemps.


Records on poder refugiar-se’n
quan les sacsejades de la pròpia
vida, la feririen fins haver de
refrenar el seu propi alè...








Adela Payá Prats




                                            
                                  

BOQUES ENCESES...

Lluvia roja de Kerala

La lluvia roja de Kerala fue un acontecimiento

ocurrido entre el 25 de julio y el 23 de septiembre

de 2001 en la meridional región india de Kerala. 
Este fenómeno meteorológico consistió en una

lluvia de color escarlata, aunque también se

informó de lluvias amarillas, negras y verdes….

BOQUES

ENCESES...

Boques enceses,

en obrir-se a trenc d’alba,

resplendeixen al bell mig

de les airines,

entre càlides tonalitats

malves i, esgrogueïdes..

S’hi senten trons al lluny,

com traspassant

la barrera del so...

En aclivellar-se’n els seus

musells, salivegen

mots de carboncle.,

al so d’arpes matutines;

gairebé a tothom diluvien

amb pluges enrojolades.

Una dona gran, en alçar

el cap envers els firmaments,

es fa creus, sense poder

aturar-s’hi,

no pot comprendre que uns

patufets tacats d’escarlata,

s’hi estiguin al cel...

Aquells regalims arrodonits i,

força acolorits, semblin guerrers

amb els seus tridents i, el seus

barrets de víkings...,

Boques entreobertes què

a la Terra, tot ho capgiren

en contra seva, amb els seus

pintallavis granats i, els seus

contorns ben difuminats...

Ara, amb flames de foc,

provoquen plovisqueigs

ruborosos i, les aigües a 

sobre del terregam vessades,

tot ho tenyeixen de vermellons.

Gotims enrogits, on al

seu interior ballen cèl·lules

en forma de glòbuls rojos i,

què a més a més,

poden contenir-ne llargues

cadenes d’ADN....

Quina simfonia ruboritzada

als habitants de Kerala, aquell

any del 2001, els van cantussejar

i, de la qual, encara no s’hi sap,

dels seus possibles resultats...

Adela Payá i Prats

OLIVERES ARRAVATADES...

AGUEDA CLIMENT PAYÁ ( 1980 ) " L'Olivera Màgica "

OLIVERES
ARRAVATADES...


En aquell tros de terreny
què aleshores se suposava
que seria vostre,
quantes i quantes vegades
s’hi vam agombolar
tots plegats,..

Aquells dies on érem tan
enfeinats,
recollint les olives granes,
les moradenques i, fins i tot
algunes glauques,
on omplíem sacs i més sacs,
per a després descarregar-los
a la Cooperativa Agrícola
Olivatera...

Ara, tots aquells jorns
han desaparegut, s’han esvaït,
com qualsevol succés a la vida;
les coses tenen la durada
d’un sospir...I en adonar-te
voldries fer vessar les teves
llàgrimes, a sobre de tots aquells
setrills, que tantes vegades
s’hi van clapir del líquid
majestuós...  

A la taula, ja no refulgeix
aquell oli daurat, què amb
les nostres mans hi vam
fer possible...I del què ens
sentíem tan orgullosos d’ell.

Enganys i, més enganys,
paranys i, més paranys,
una munió d’entrebancs,
per que no s’acomplissin
pactes entaulats, des de ja
feia molts anys...

Una parella d’humans,
insectívores, tot ho van
lladrunyar amb tractes
deshonrosos i, sense les
vostres terres es vàreu
quedar...

Només som què àmfores
reblint-se a poc a poc
dels records,
del temps en el què
tots hi vam ser junts i,
de tot allò, que hi va ser
i, que en aquests moments
ja no hi és....!

Tanmateix, no contemplàvem,
què membres de la mateixa
família, ens arravatarien
les nostres terres, les vostres...!






Adela Payá i Prats

EL SALÓ DELS ESPILLS…

               THE PALACE AT
                  VERSALLES
           " Hall Of Mirrors "
  
                                 

EL SALÓ DELS
ESPILLS…!


( Relat Curt )


Al saló dels espills, un jorn
nuvolat, amb terratrèmol
trontolladís, hi va fer estavellar
tots els miralls, on s’hi havien
contemplat, plàcidament,
les amants d’un acabalat
mandatari.


Multitud de cristalls es
difuminaren, per tot arreu,
trasmudats en polsim
presumptuós;
uns altres trossos,
combregaren
amb el terregam tremolós;
i, només, uns quants

terrossos,
quedaren esbargits,
a sobre del sòl
d’aquella estança,
on per un breu instant,
n’havia segut sacsejada.


L’amo i senyor d’aquell lloc
amb molta melangia hi va voler
recompondre un sol espill amb
aquelles deixalles sobranceres.


De mica en mica, hi va junyir
peça per peça, cadascun dels vitralls,
fins que va conformar
una lluna immensa, com si fos
un trencaclosques.


Ell, no s’hi podia reflectir
a sobre d’aquella cornucòpia.


Enllà, van aparèixer de seguit,
els rostres absents, de totes les
seves acompanyants, al llarg
de la seva vida, i només
una, d’entre totes elles, ocupava
un espai més gran, al bell mig,
de totes les demés.


Aquell home jurava i perjurava
que no sabia qui n’era aquella
muller, aleshores, inconeguda,
i, per més, que s’entossudia en
ataüllar-la, ella, més grandària
hi anava prenent.


Llavors, un dia en aixecar-se
aqueix home vell, del seu llit,
i, dirigir-se al saló dels espills,
només aquella dona romania
tota refulgent, les altres, per art
d’encantament,
n'havien desaparegut.


Per més que reflexionava no
assolia entendre què feia aquella
figura esvelta relluint des de
dintre del mirall.


L’ancià, trèmulament,
s’hi va atrevir a parlar, on
entre balbuceigs silenciosos,
li'n va preguntar per què, ell,
no s’hi podia emmirallar;
aleshores, ella, sortint de dintre
de la llacuna on s’hi trobava,
va començar a explicar-li'n :


“ Ja saps qui sóc i, ja veig que res
no pots comprendre….Vinc del
més allà i, he pres la forma d’aquella
femina, a la qui vas maltractar,
tan mordaçment,
no vulguis fer-ne oblits de les teves
trapelleries, fent el paper de bo,
i, no pots mirallejar-te’n perquè
n’ets ben mort… Ja ho has comprès…?


Has desencarnat amb sotragades
tan estridents, que tot ha fet retrunys;
ara, n’hauràs de confrontar-te
a sobre de les aigües Universals,
amb tot allò què a la Terra hi vas
defugir.


Allà, tot és sabut, tot és inscrit als
Registres Akashics, ja et dic des d’ara mateix, què no et molestis en dir engalipades, ...

Et faran espillar-te al davant de la lluna de la saviesa,
i, de res no et farà l’ús, les teves
subtileses.

Què la teva estança a les
morades Còsmiques et sigui de
ben lleugera...!







Adela Payá i Prats



                                     

  
                                 

A LA RECERCA DE LA VERITAT...

              VIVI VAZ  " Carnaval "
                      

A LA RECERCA
DE LA VERITAT...!



No cal que fugis de les
autenticitats,
elles, sempre hi seran, 

malgrat
que et pesi i, et caigui 

enmig del cor, com un 

pes insuportable.


Pots imaginar que n’ets un ser
magistral, tanmateix les teves
escomeses, en siguin emplenades
de traiduries.
Fer- ne ostentacions vanes 

d’un <ens>
que res no té a veure amb 

l’hoste que arreceres a dintre teu.


Mostrar-te’n amb trets plagiats,
imitant un caramull de sentiments,
què tant et delectes per fingir..


No cal que fugis, del què n’és
ben cert,
un jorn, les teves ofenses
s’hi donaran a conèixer
al davant teu i, per molt
que ho vulguis interrompre, 

no en  tindràs una altra 

alternativa que admetre-ho.


Pots mentir-te a tu mateix, 

tot el temps que desitgis, 

el que no pots fer-ne

és implicar als altres, a dintre
del teu món de les enganyifes
i, torbar cruelment la seva vida
ferint-los sense cap mirament..


Quan les sofrences inquirides
a posta, danyen al nostre proïsme,
hi som responsables
dels nostres actes i, a la llarga,
tot és desvetllat.


No és necessari què et posis
el vestit de les invisibilitats,
ja has segut rastrejat per les
teves accions malintencionades.


Les veritats cavalquen a sobre
de corcers blancs i, ja dins de no
res, les entrellucaràs al teu davant,
amb pantalles hologràfiques que
podràs ben bé visualitzar.


Fer amagatalls del qui som,
no té cabuda en cap lloc, encara
que hi hagis acumulat tantes
vestimentes carnavalesques,
a dintre del teu cor
i, vulguis lluir alhora, de tots els
personatges, que no t’hi
corresponen.


No enyoris suplantar l’essència
dels demés, atreveix-te a mostrar
la teva pròpia i, sinó ho has fet,
és senyal, que potser, sí que te
n’adonis de qui ets tu, realment..






Adela Payá i Prats

                                     



                       

DE CURTA DURADA....

             REYNALDO FONSECA
       ( 1925 ) " Mulher e Pierrot "


                              

DE CURTA DURADA....!


Per a estimar-nos, no
precisàvem d’encaixos,
de volants ni de llautons,
menys encara, de garlandes
ni de purpurines refulgents.


Tampoc no n’havíem d’ocultar
els nostres rostres al darrere
de màscares ni d’antifaços,
ni llançar amb veus enrogallades
sons contraris a les volences.


Els sortilegis de les senzilleses,
fa que tot flueixi amb naturalitat,
sense afegitons de més...!


No cal que et maquillis
amb polsim de personatge
contrari, al qui habita
a dintre teu;
ni que simules als bufons, 
fent gràcies, fora de to;
ni que hi facis dringadisses de
cascavells,
per alertar-me d’on t’hi trobis.


Ja sé on ets...!


Lleva't aquestes indumentàries
de pallasso, 
què més bé en fan por,
tot ho empastifen de closques i
d’esclofolles,
de rombes i, de políedres.


No vulguis fer-me creure els somnis dels altres, 
tan sols has d’exposar-me
els teus i, encara que hi siguin cruels, seran els teus i,
no pas els dels estranys.


Sinó m’agraden ja t’ho diré
i, fins i tot, hi puc marxar,
però almenys tu,
n’hauràs segut, tu mateix i,
sempre t’estaré agraïda
per la teva sinceritat.


No interpretes un altre paper
de ben oposat a qui tu ets,
més tard o més d’hora,
ho descobriré,
i, en assabentar-me, 
me n’hauràs defraudat 
per les teves enganyifes.


L’arrogància no et servirà 
de res;
tampoc la prepotència;
ni la vanitat.

Al llarg del temps, totes tres,
t’insinuaran a cau d’orella,
tot el que hi vas errar pel camí,
per no haver-ne sabut fer tasts
de la saviesa i, de la humilitat.








Adela Payá i Prats









                              

MAR I CEL....

                DOFINS I GAVINES       



                                   

MAR I CEL...!


Del teu rostre llaurat per
camps de blat, dos cels blaus
l’enllumenen;
el teu somriure de maduixes,
acaronen un Sol flavescent,
i, en voler desplegar les teves
ales de safir, a sobre de l’oceà,
te n’has encongit com gavina
cantaire.


A prop de la meva còrpora
amb degoteigs d’aigua 
salabrosa,
plomes del teu cosset, 
em regalimes,
i, una diadema de plomissol
m’he cenyit a l'entorn del
meu front..


A les nits tornes a la teva forma
d’humà i, és aleshores, que he
de marxar.... Com a dofí, he
de capbussar-me’n al fons dels
pèlags oceànics.


A vorera de mar, et faig senyals
amb saltirons aigualits i, és
quan, tu, tot devanit et decideixis
a cavalcar-me sense cap dilació.


Junts recorrem travessies 
marines, contemplant nits 
de llunes canviants
i, d’estels ballarins.
A trenc d’alba,
en regressar a la meva 
figura d’humà,
tu, com aucell,
pels cels t’has enlairat i, 
passo tota la jornada
contemplant el teu vol.


Només en resta parlar 
amb les fades cèliques i, 
que elles amb els seus 
encanteris em contreguin,
per tal de poder pujar-me’n 
a sobre del teu llom 
emplomallat, on tot seguit 
poder iniciar voleteigs, 
a recer teu.


N’hi ha un incís amb durada
de segons, en el qual, 
en sortir de la mar, 
tu comences la teva 
transformació en au voladissa.


En eixe instant, tots dos, 
refulgim com espurnes daurades
i, ens sabem estimats, 
més enllà de qualsevol confí
i, de qualsevulla mutació..l










Adela Payá i Prats







                                   

DEL COLOR DE LES TARONGINES....

        JULIO ROMERO DE TORRES 
                   ( 1874-1930 )
         “ La dona de les taronges “



                                

DEL COLOR
DE LES TARONGINES..!



Tant i tant hi va plorar
que tot li pareixia de ben fosc;
els finestrons va abaixar
i, al llit s’hi va ficar.


En aixecar-se, pensant
que l’aurora tot ho acoloraria
de virolat, hi va clissar
una lluna platejada,
que a d’ella li'n feia l’aparença
d’un Sol empal·lidit.


Al llindar de la casa s’hi
va abocar i, el titil·lar
dels estels, li van anunciar
que n’havia confós la nit
pel dia.


Aleshores, a sobre, 

d’un llençol ben blanc, 

hi va pinzellar
un cel blau clar, amb un
exuberant Sol carbassa,
d’on s’hi despenjaven
un caramull de tarongines.


S’hi va eixugar les llàgrimes
i, tota la vetllada asseguda
al damunt d’una cadira,
hi va imaginar un núvol
que de mica en mica,
hi anava obrint els seus
llambrots i, es cruspia
dels fruits brollats de les
flors del taronger.


Aqueix núvol, cada vegada,
es feia més i més gros i,
en esclatar de tan voluminós
que s’hi va convertir,
tot ho va tenyir del color
del safrà.


Ella, reia que reia,
fins que el cor el va eixamplar.


Al dia següent,
un home desconegut,
amb cabells pèl-rojos,
a la seva porta, la balda
hi va picar,
i, en veure’l sense deixar
de somriure,

tot li ho va relatar;
de llavors ençà,
que s’han fet inseparables.







Adela Payá i Prats



                                 

PROVES...

GLASSBRIDGE-XINA

                                    

PROVES...

Un passadís de cristall

hem travessat,

per sobre d’aquell pont

amb baranes de glaç;

en imaginar-nos sorolls de

vitralls trencats,

i, percebre buits al dessota

dels nostres peus,

ja al·lucinàvem què al mateix

lloc, sucumbiríem...

Des d’allà dalt podíem albirar

els nostres cossatges

destrossats, on boques

de argiles, s’obrien i, en treien

de dintre d’ella, plantes

carnívores què ens engolien.

Tu, et contemplaves com

cactus punxerut, ornat

de flors violàcies, malgrat

que jo mateixa m’ataüllava

com arbre centenari, aombrant

terrossos de terreny escorxats.

Ja rescatades les nostres

invencions, ens hem adonat

que tots dos plegats, havíem

segut capaços de fer-ne

recorreguts a sobre de sòls

envidrats...

I, al fons dels nostres cors

ens hem arrencat flors vítries,

on poder clissar-nos;

tu, et reflecties a sobre de

les meves petalines translúcides,

i, jo, ho feia al damunt del teu

fullam opalí...

En som sabedors què hem superat

el primer tempteig, que potser

alguns, s’haguessin espantat

només en veure’l centellejar

al davant d’ells...

De les set proves n’hem superat

la primera: la de recórrer

junts, el pont de les Llunes...!

Ara n’haurem de passar

la segona....Quina serà ?

Adela Payá i Prats