COMPARTINT UNA SABATA...

VINCENT VAN GOGH ( 1853-1890 )

“ Un Parell De Botes Negres “

                             

                                        

COMPARTINT

 UNA SABATA...

( Poema a quatre peus )

Una bota sense el seu

tauló s’hi ha quedada,

tota desencolada, no n’hi

manera d’enganxar-la.

Quatre peus andaregen,

dos d’ells, hi són a la

mateixa sabata;

a dintre d’ella, un, n’és

de més gran: el dret,

l’altre, n'és de més menudet:

l’esquerre...

Ella s’hi agafa al cinyell

del pantaló d’ell, per tal de

no caure’s i, en arribar

a un lloc sense pedres,

s'hi aturen...

Allargassen un petó amb tast

de romaní i, de farigola;

tots dos, s’hi lleven el calçat

compartit durant un moment;

es complauen albirant

com el Sol s’hi amaga a pleret.

Al dessota d’una carrasca

de mans arreplegant-s’hi,

decideixen per continuar

al dessobre del mateix senderol

amb peus junyits...

A la següent parada,

s'hi fan una abraçada de ben

grossa, on ja un mant de

fosquedat, els cobreix amb

la resplendor dels estels 

abocant-s'hi pels seus finestrons;

es diuen adéu i, tots dos,

ploriquegen una mica,

encara que només han

pres part d'un sabatot

per un breu instant.

En eixa, la seva travessia,

tant un com l’altre,

s’hi pregunten

com hagués segut la seva

vida junts, sí tot ho

haguessin amitjanat.

Per a mai més, no fer-ne

remembrances d'aquell

encontre fugaç,

què ambdós tant els colpia

ell, ha llançat les seves xiruques

a les escombraries i, ella,

s’ha tatuat el seu turmell

amb tres xups de carabrú...

Mai més no tornarien

a clissar-s'hi,

ni per casualitat, ni per

fer-se’n els trobadissos...!

Aquella història d’amor

tot i que s’entretingués

a dintre de dos cors fiblats

i, força ancorats, tan sols, 

hi va tenir la durada d’una

passejada ben escurçada,

i, malgrat la seva brevetat en

el temps, per sempre, hi va

deixar empremtes inesborrables...

Adela Payá i Prats