PENSAMENTS TRISTOS D’UN DIUMENGE....

PENSAMENTS TRISTOS
D’UN DIUMENGE..!

Li lleves l’embolcall al silenci i,
tot d’un plegat et trobes
amb la solitud,
què et parla d’aïllaments
i, d’un món que ben bé,
no pots entendre.

Encara que lluites per acoblar-te
a d’ell, et dius que no disposes
de les eines per a fer-ho.
Inventes el que no n’és i,
el que no n’hi ha.

Malgrat que hi vulguis
traslladar-te’n a
uns altres indrets,
no endevines aquells paratges,
ni les persones amb les quals
desplaçar-te’n..

I, cada vegada, les murades en són més gruixudes i, més espesses,
en fan passes de gegant i, quan
te n’adones se t’han menjat
el teu espai de ben reduït.

T’ofegues i, respires amb
precipitació,
el cor cavalca amb batecs
trontolladissos i, ja penses
què l’hora del teu decés ha
arribat.

L’obris els braços de ple,
però les Moires, et piquen l’ullet
i, et diuen: n’era una broma
i, fan esclatar el seu riure.

Pel que sembla, aparentment,
avui no és la meva data
de partença, aleshores,
aprofites per a fer-ne pactes
amb els teus amics i enemics.

Alguns t’escriuen, uns altres
hi fan el sord i el mut,
però ja res no té importància;
estàs esgotada de tants malentesos
i, de tants éssers,
on les seves ments els hi fan
tantes males passades,
fins al punt de deformar-ho
tot i, de capgirar les bondats
per malvestats.

Estàs farta de donar-ne
explicacions a tot aquell,
que ja t’ha etiquetat
per avançat,
vés a saber sí per enveja,
o, per rancúnies o,
per invencions seves.

La gent, potser, per tal
de sobreviure n’ha extraviat
el seu cor pels camins;
alguns, a les seves ànimes,
les hi han donades
el seu passaport,
i, ja fa una mica de fàstic viure
a un lloc, on regeix la llei
del més fort.

Uns quants, hi esmenten què
els humans som com una mena
de casa de conreu...!

Tant de sofriment ja s’hi fa
esgarrifós...!

Més anys de vida, per sotjar més
bestieses, no crec què ho pugui
suportar.
Sí almenys disposés dels meus
poders lladrunyats,
alguna cosa podria fer-ne.

Tants segles de fosquedat, tantes
obagues acampant per tot arreu,
tantes mentides i, encara ens
demanen que continuem...!

Avui, és un dia luctuós,
tot i que em delecto per
transcendir-ho,
he de afermar que només hi
vull que adormir-me’n per a
imaginar-me’n un altre món
de ben diferent.

Si ho pensem bé, és dur,
 romandre al damunt d’escenaris
que ens són tant i, tan esquerps,
on els guions a resseguir,
no són els nostres,
i, on tot s’esdevé com uns altres
desitgen i, no com nosaltres ho
haguéssim planificat;
en eixe aspecte, tots els humans,
en tenen un mèrit incommensurable,
extraordinari, .....la meva admiració per tots ells.

Demà espero, que hi sigui
una jornada esplèndida,
tanmateix hi tingui la sort
d’assolir el meu destí,
perquè ara mateix
m’estic palplantada
al davant d’un munt d’atzucacs
i, no entrelluco
aquell senderol, què em dugui
envers la direcció encertada

És clar, demà serà un altre
jorn, on pugui veure les coses
amb unes altres resplendors.





Adela Payá Prats
🌿🍁