OCELLETS...

OCELLETS...




Tot i tenir-ne un bon
solfejar, els ocells cantaires,
gaudeixen d’emprendre
el seu vol i, de fer-ne realitat
els seus somnis amb plomatges
cada vegada més acolorits.


Qualsevulla distància
des d’on ells voleien,
se’ls fa a cop d’aleteigs,
més propera i, menys virtual.




A la recerca d’un Sol
que escalfi els seus
cossets, assoleixen
asseure’s  ja força
complaguts,
a sobre, del brancatge
més adient i acollidor.




A cap ni un se’ls acudiria
parar-se en sec,
al bell mig, de l’èter,
o detenir-ne aquell batre
d’ales, per temença al que
desconeixen.


La seva suposada por,
la trasmuden per viatges
en acció.



Ells voletegen i, voletegen
fins arribar al lloc imaginat,
malgrat que cap ni un,
no en tenen de nom,
cadascú d’ells,      
ja pel seu compte,
se n’ha batejat,
i, el seu propi apel·latiu,
de ben digne, 
ja han endevinat,
i, se senten feliços,
d’haver-ne convertit els seus
somnis en fets constatats.




Els aucells mai consideren
absurd el desplegar les seves
quimeres entre llençols
emblavits,
fins i tot, en són sabedors
de què les seves cantarelles
obrin portals dimensionals.




Tan sols has d’atansar-te
a recer d’ells i, te n’adonaràs
de tot allò, que s’hi pot posar
en marxa, al fons del teu cor.








Adela Payá i Prats