MARGALIDES...

           FLORS DE MARGALIDES



                                  

MARGALIDES...!




Hi ha homes que cometen
el delicte d’emmalaltir
les margalides, fins i tot,
elles criden per estimar...!


A la vorera del riu,
t’esperava
una nit daurada,
malgrat que
tu no arribaves,
clapoteigs d’aigua
m’acompanyaven.


Tota la nit,
cançonetes s’hi
escoltaven, 
de granotes
enamoradisses,
què a les margalides
sadollaven;
elles, adormides,
de llàgrimes de cotó,
s’arronsaven,
arrupides
pel desconsol.


Les podia entrellucar
entre aldarulls 
de foscúries,
i com elles,
em volia arraulir 
molt a prop teu;
però tu no acudies i,
el meu cor es glaçava.




Hi vaig endreçar
pel camí dels
esbarzers;
de móres, els llavis
em vaig acolorir;
petons a les flors les 
hi vaig fer i,
elles, una mica
espantadisses,
es varen enrojolar.


Una granota, abdicà
de sobte del seu cant, 
als meus peus s’hi
va acomodar, 
tota presumptuosa,
tanmateix assecava 
de la rosada
a les trèmules margalides.



Amb un bot l’amfibi 
es menjà una floreta, 
i força espaordida
per la seva escomesa,
una puntejada de ben 
grossa li hi vaig 
assegurar..


La flor ploriquejava, 
a dintre de la gargamella;
ella, deia que encara 
no n’havia de morir.. 
Mai per ningú, ella,
no n’havia segut estimada.


La granota, la vomità, 
i amb la seva llengua
li xuclà els seus pètals 
nacrats;
la floreta, reia que reia;
l’amor la seduïa.


Una fadeta, al terra, de nou,
la hi va arrelar, i la granota
totes les nits, hi anava a
cantussejar-li'n
melodies amorosides.


Quan ja pentinades 
hi estaven les flors, 
i el Sol, la seva cara
traspuntà, ...un home traginer
amb petjades de ferro, 
a totes elles les va nafrar.


Colpejades, de bocaterrosa,
sospiraven per les sofrences.


Hi ha homes, que cometen el
delicte d’emmalaltir les
margalides, fins i tot, elles
criden per a estimar...!


Els donyets metges, 
a totes elles han vetllat,
i ja s’esparpillen dels seus 
somnis desvetllats.


Hem fet fora a l’home 
atzembler
amb peus de ferralla,
amb mans de rascle..


Tantes nits de solitud
desesperançada, 
m’han fet veure
que hi vull ésser estimada,
i, com les margalides,
furetejo al meu trobador,
per a que totes les nits
em faci guspirejar..







Adela Payá i Prats
               🌻