CONVERSES SILENCIOSES...

CONVERSES
SILENCIOSES...!



No preciso de tenir-te
a recer meu,
per a estimar-te.

Tampoc no en tinc
la necessitat
de posseir-te,
fins i tot, qualsevol jorn
sense tu,
no estant-nos
frec a frec
dels nostres
cossos,
et puc sentir
com també en puc
fruir de les
teves llambregades
sense, tu, ser-hi,
emmirallant-nos
al fons dels nostres

ulls.

Cada matí puc
ataüllar-te
i, puc assabentar-me’n
de com t’hi trobis;
et dirigeixo alguns tons
i, segons com et percebo,
aquests vocables
poden ser-ne
de consol o de ràbia,
de tendreses o de fúries.

Ja veus, la distància,
poca cosa n’és:
un simulacre, tan sols això.


Ahir, s’hi vam amoïnar
a quatre-cents quilòmetres
de terra al bell mig
de les nostres vides;
no vam emprar missatges,
xarxes socials, ni telèfons.

Abans d’ahir, s’estimaven

amb amor tàntric i, 

avui encara no ens hem 

parlat ni un sol molt.


No preciso de tenir-te
a recer meu, 

per a estimar-te.


A tots dos ens brollen fils
de sedalines, que segueixen
fent-ne un bon tou
d’interconnexions.


Els enfilalls de coloraines
canvien de cromacitat
segons les nostres emocions
i, els nostres sentiments..


Ara mateix, es despleguen
penjolls de glaç i una pluja
blanquinosa cobreix els nostres
cossos de polsim pulveritzat.

De tanta albor arraulida
a sobre nostre, ens hem fet
translúcids i, confonem els
espais desocupats de tots
dos plegats..


Serà per això, que avui
encara no ens hem dirigit la
paraula...?






Adela Payá i Prats