CREPUSCLE DE MAR..

Maldivas: el hermoso fenómeno
del “mar de estrellas
”Las Islas Maldivas son un verdadero paraíso de playas de arenas blancas y aguas transparentes.
Pero este paraíso ideal para disfrutar del sol, también tiene algunas sorpresas increíbles  durante la noche.
Es que allí se desarrolla un espectáculo  natural único  al que se llama : “mar de estrellas”.
El término correcto es bioluminiscencia o luz biológica  y básicamente es el
resplandor azul brillante
que reflejan los microbios 

marinos o fitoplacton, al ser perturbados.






CREPUSCLE DE MAR...!


Un escarabat roig, immens,
fa passejades per les rajoles
de la casa, em produeix tanta
dèria, que no sé sí esclafar-lo
contra les llambordes,
o agafar-lo de les seves potes
i, llançar-lo per la finestra.


Un Sol daurat amb polseres
ataronjades, em parla als
vespres, amb llengües que
desconec...

Hi fa giragonses
al voltant d’ell mateix,
i, ara que el contemplo de més
a prop, en puc albirar
un munt d’anells al seu
voltant...


La Mar cantusseja melodies
d’aigua i, de pedres menudes;
el ventijol, cada jorn li’n fa
d’acompanyament, i segons
el moment en pots escoltar
simfonies de ben diferents.


Un home entossudit em mira
inquisitivament, ...Parla portuguès,
i, alguna cosa sí que hi puc entendre.

M’invita a jugar a la pilota
amb el seu nét..


Agafo dos còdols i faig música
al so de les onades en arribar
a vora de mar;
de l’astre solar, se’n surt una
obaga colossal, amb forma de humà.

D’un bot saltironeja des dels raigs
llumeners fins la platja, i el perdo
de vista...Ara mateix llueix de
cos cristal·lí...


Al bell mig de l’oceà, esvoralls
de plomes blanquinoses,
imiten estels argentats,
i, fan de vànova a les aigües;
en endinsar-me enmig del
pèlag, tot el meu cos enlluernat,
centelleja de purpurines
platejades i, un esquerdill
enamoradís, m’ha endut
amb ell, ben a dalt, on em
fa petons amb gust de 

pa d’àngel i, pastissos de glòria.





Adela Payá i Prats
                🌻


                

VESPRE MARINER...

ROBERT BARG
 ( 1981) " Castell De Sorra "



                               

VESPRE MARINER...!



Estesa a sobre de la sorra
jugo amb els raigs assolellats.

Un nen de porcellana
m’ha confós amb la seva mare,
i, corpresa, rebo un munt
d’abraçades.


El pare de la criatura,
s’aixeca de cop i,
com si no res
em diu què el nen troba
la seva mare a faltar,
què ara mateix, no hi és
amb ells.


Els miro de reüll i, el nin
hi ve amb un poalet,
la seva pala i, el seu rastell,
vol que li ensenyi a fer
castellets.


Cada vegada què en fem un,
em fa molts petons i, 
em sembla
tot tan estrany...!


Com sí els conegués 
de sempre...!


Hem passat el capvespre
dissenyant merlets, torratxes,
muralles, un portó que s’hi
continuava amb un pont
llevadís, i en dir-los que
me n’anava a nedar una
micona, amb les mans 
alçades em.deien adéu.


En sortir-me de l’aigua
ni rastre d’ells i, per a més
inri, el sorralenc n’era ben
pentinat, com sí ningú no
n'hagués fet a sobre d’ell,
cap construcció...


En preguntar als veïns
del costat, sí els havien vist,
les seves paraules
n’han segut ben categòriques,
responent-me:
que tota aquella tarda
l'havia passada ben a soles.


Tot, ho havia imaginat...?


Aleshores, hi va ser tan real
que hi puc descriure fil per randa, cada tret de cadascun dels rostres  dels meus dos visitants.




On se n’hauran ficat..?







Adela Payá i Prats
            👬




                               

LES GAVINES…

GAVINES


                              

LES GAVINES…!


Aquesta vesprada, 
les gavines tan grans com els conills m’esparveren, quan voletegen per sobre meu.
Al seu pas dibuixen ombres gegantines i, m’hi sento com si estigués acomodada a dintre dels seus paps.



No sé quina cosa hi puguin
estar menjant,
però espicassen al dessota
de les pedres;
s’hi passegen al teu voltant,
com si tu no estiguessis;
i, ja hi senten als humans
com a part dels seus paratges.


Avui, a aquests aucells no els sotjo com bestioles poètiques,
més bé, em commouen de temences, i, he transcorregut el capvespre fugint dels llocs on aterraven.


Cadira i tovallola en mà
han canviat de setí moltes vegades.


N’hi havia tantes aus mig embrutides, què em preguntava d’on venien,
o sí ben bé, també ficaven 
els seus becs a dintre dels contenidors de les escombraries...S’hi havien
urbanitzat..?


Em ve a la ment el film d’en
Alfred Hitchcock intitulat:
“ els pardals “.


Aquests aus en créixer una mica més, ens podran prestar els seus lloms per a fer-ne de genets a sobre d’elles.



S’atreviran amb els seus galets sí hi passen gana, a voler-nos omplir el cos d’agullonades...?


Me les miro fixament als ulls,
de bat a bat, i em produeixen
esgarrifances, ...!


Aquest vespre han assetjat
la platja, n’hi ha una munió
de gavines famèliques,
potser s’han oblidat de posar
a la pràctica el seu instint
de pescadores...?


Ja a prop dels nens, van picotejant les molles de pa, 
on a mans vessades, les criatures, van llançant-les
per sobre del pedregam.


Sento una mica de paüra, així
que hi marxaré abans d’hora...!






Adela Payá i Prats
           😲




                              

ÉSSERS FORADATS...

                                      

                                          



   T.S. ELIOT;
 " ELS HOMES BUITS "

                                          

                                                                                                        
ÉSSERS FORADATS...!



Els qui tant deliren per 
ser-ne venerats al davant de tothom,
presumint de les seves 
exaltades proeses
emmidonades,
amaguen a dintre d’ells
magnes perversitats, què d’alguna mena, volen ser-ne compensades amb actes disfressats d’humanitat
i, amb exposició de trobades culturals.


Cerquen qualsevol excusa per
no ser-ne mai oblidats per ningú, i, pensen que així podran rescabalar
les seves atrocitats atorgades
de mica en mica.


Amb subterfugis 
d’innocències
fingides, han après a desenvolupar
el paperet d’anar estirant butxaques  i, de fer 
el minso per tot arreu;
mentrestant, 
aprofiten racons
ocultats, per a posar 
en acció les seves 
trapelleries encobertes.


Se les saben totes i, per això,
t’afalagaran incansablement,
aprofitant per poder lluir- se'n una i altra vegada....No senten cap emoció, l’ànima un jorn se la varen arrencar
i, als déus imitadors, se les hi van oferir a sobre de safates
de coure,
i, com ens deia el T.S Eliot
en un poema:


“Som els homes buits,
els homes reblerts,
inclinats uns a recer dels altres.
El cap ple de palla,
Pobres...!
Les nostres veus resseques, quan murmuren totes 
plegades,
són suaus i, sense sentit...”








Adela Payá i Prats
              🐽



                                                                                                       


                 

ESCRITS INCOMPLITS...

Valley of Flowers
Himalayas of the
Uttaranchal, India






                            

ESCRITS
INCOMPLITS...!




Hauria d’haver segut
una vall emplenada
de flors selvàtiques,
d’aromes desprenent-se
dedins dels nostres cabells,
cargolant-se i enredant-se
entre ells mateixos,
esquitxats de petalines
violàcies;
d’essències endolcides
expel·lint-s’hi des dels
nostres cossos de bedolls;
d’ulls liquant-s’hi
per tot arreu;
de passes de candeletes
a recer de les tiges i
de les corol.les;
de mans d’arrels,
aprofundint el nostre amor
ben al fons del terregam,
protegint-lo de tantes
caricatures grotesques.




N’era l’últim
tram d’aquell viaró,
que junts trepitjaríem 
fins a la fi de les nostres 
vides;
el vagó postrem d’aqueix
tren de mercaderies;
però hi va mancar 
la fortalesa, l’espenta
per fer-ne possible
el que ja s’hi havia 
instaurat
entre nosaltres dos.


Els nostres vocables 
què un jorn llunyà,
s’hi varen entrellaçar,
avui, atònits, ploriquegen 
de malenconia, 
allà dalt, al damunt
de les serralades on 
conflueixen
en un mateix nom;
senten l’enyorança
d’un temps endarrerit, 
quan engalzats 
els nostres dits,
escrivien paraules que
grimpaven crestalls 
muntanyers.


Hi va ocórrer el contrari
del que s’hi va inscriure
al llibre de les nostres vides,
i, mentre visc sota els roquissars,
tu t’excel·leixes com ofrena
pidolaire, a sobre de les ares
sacralitzades.








Adela Payá i Prats
             🍁





     
                            

PREGUNTES SENSE RESPOSTES...

CHRIS MARS ( 1961 )



PREGUNTES SENSE
RESPOSTES...!





El teu rostre, tan lluent
tan expressiu, tan tendre,
aleshores,
s’hi va anar transformant
a poc a poc;
s’esmorteïa de mica en mica;
s’esquerdava
de les seves dolces faccions.


Els teus ulls tan fúlgids,
dia rere dia, s’enfonsaven
molt a dintre de les seves conques,
i, aquella mar dolça que traslluïen, a pleret, s’hi va anar encobrint per vels d’antracita.


Les teves mans acaronadores,
de cop i volta, s’hi trasmudaren
per uns monyons,
havien desaprès els preludis
dels amanyacs...i, tanmateix
es replegaren com ditets
de nounats.


Obscuritats vingueren a
aombrar-nos...!


L’home dels gestos assuaujats,
un planter de fongs
al seu llangorós cervell,
en va fer rebrostar
i, alhora, capgirat per un
ninot amb comandament
incorporat, a qualsevulla cosa
la hi feia emmusteir-se
amb placideses.


Sense tu, voler-ho,
se’ns van tancar
cadascuna de les portalades
que ens haguessin conduït
als possibles jardins
dels paradisos.      


I, ara, envoltada de tantes coses
per comprendre, andarejo
cercant respostes a tots
els per què...!


Amb llavis sargits hi vas partir,
on cap estisora no s’hi va atrevir
a tallar ni un sol enfilall,
on les estenalles feien giragonses
al voltant del teu cap.


Les boques emmudides
amb el transcórrer del temps,
en fan perillar a l’ésser
que les embolcalla;
doncs els silencies prolongats
de mots closos, poden
metamorfosejar-se'n
en escultures marmòries,
ben bé, a sobre d’una peanya,
o fent-ne d’ornament a una
làpida sepulcral.






Adela Payá i Prats
             🌸








            

NO HI SÓC UN PEIX...

ANFÍTRITE I POSIDÓ


                              
                                           
                           

NO HI SÓC UN PEIX...!


Gratacels d’onades em venen
al damunt, confonent-se amb les nuvolades flonges.


Ja no sé se m’hi trobo al bell mig del cel, surant pel damunt
de la mar, o capbussada 
al fons de l’oceà.


Hi sóc, potser un peix...?


Clapoteigs de gotims m’esquitxen
els ulls i, entre instants aquietats,
m’hi veig ressorgint enmig dels miralls.



Mar, avui, bramadora, 
què entre tridents i, escates d’esmaragdes,
m’han fet albirar que 
m’hostatjava a recer de la 
deessa Anfítrite,
esposa de Posidó,
una nereida marina,
instal·lada a les acròpolis 
àuries.


En treure el cap entre els coixinets
molsuts, els meus cabells 
d’algues ondulades, 
de sobte, s’han esdevinguts
com els que hi lluïa abans;
ja me n’he fet conscient de que
hi sóc ben viva: respiro pels pulmons.



I, encara que per uns breus instants em pensava que n’era 
una mena de medusa,
en brollar el meu cap, entremig
de les aigües, me n’he fet sabedora
que pertany a la raça humana.



No hi sóc un ésser marí...!


Amb pensaments de haver-me
sentit ofegada,
les nimfes marines, m’esmenten
que tan sols n’ha segut
un breu recorregut pels temples
subterranis, ben al fons dels pèlags.


Afermen què el meu nom
ja n’era inscrit al llibre dels hostes, però amb un altre significat i, coincidint amb la meva ànima,
on en un temps endarrerit
n’havia segut pobladora 
d’aqueixos regnes, que tanmateix, no hi eren submergits al dessota de la mar..



Dolçament, afegeixen que volien
fer-me remembrança d’un temps
ben antic...!






Adela Payá i Prats



                               
                                           
                           

SOMNIS FETS REALITATS...

PALAU DUCAL DELS BORJA ( GANDIA )

                       

SOMNIS FETS

REALITATS...

Rajoletes amb dibuixos

geomètrics d’ocells, de peixos

i, de motius de la Natura,

decoren el sòl majestuós

al saló dels somnieigs.

Vidrieres de molt colors

reflecteixen llums a sobre

dels sellons i dels divans,

i, aquells que somnien sota

l’influx de les llums, revelen

secrets amagadissos als espais

que voletegen a l’entorn

del planeta...

Estàtues de bronze, amb els

seus glavis i, els seus elms

es despullen de les seves

armadures,

i, sense les cuirasses

travessen les estances amb cos nu;

fan rebrollar des de les seves

esquenes, èlitres d’ivori,

s’enlairen als espais inconclusos

i, a mans vessades ofereixen

als somiadors els seus desitjos

demanats unes hores abans.

El saló dels somnieigs, de planta

arrodonida, n’és un lloc ple

de sortilegis,

on els éssers desemparats

cerquin el consol a les seves

angoixes...

Els cavallers batussers,

fan realitat els quefers de tothom;

en esparpillar-se i, descloure els ulls

aquells qui asseguts o gitats

fantasiejaven, veuen acomplits

els seus delers.

A fora, al carrer, un reguitzell

de persones en fan cua per

a poder penetrar-hi al lloc

dels encanteris....!

Una veu al rerefons com

si vingués eixamplada pels

altaveus, aconsellen a tots plegats,

dient-los:

Açò que ja veieu, ho podeu fer

vosaltres mateixos, només en

afermar que ja sou els creadors

en acció, de tot allò que penseu

i, sentiu....

Adela Payá i Prats

                      

DESENLLAÇ...

                                         

DESENLLAÇ...

Camins d’aigua,

les nostres mirades

reflectint-se

entre miralls de colors.

Terra de secà,

els baladres de flors

sonrosades,

creixen de noves poncelles;

les nostres mans a joc,

s’arrepleguen

entre dits d'esplugues.

Empremtes nostres

als troncs dels pins,

dels pollancres, dels eucaliptus,

dels alzinars, de les oliveres

dels ametllers i, de les figueres.

Records de les nostres

boques encastades

al brou de les fonts;

somnis de tarquim i, 

de corol.les,

de fruits i, de promeses.

Una vida llaurada de somnis,

il·lusions que grimpaven 

serralades envers els cimalls 

més altívols.

Ball de peus dansarins

i, de xirimites,

ben a dalt, a tocar del cel,

i, tu, amb capell de núvol

emboirat,

rodolant per les vessants

de la serra;

esclats d’ossos i, de pellofes

contra el rocam,

xiuxiuejos musicals

de la teva ànima adolorida.

Plors que volien guarir-te

de cadascuna

de les teves nafres;

rierols ensangonats

ensementen sembrats

de gerdons a les màrfegues 

esponjoses del teu crani;

i, enllà,

a un lloc a prop dels cingles

i, de les torrenteres,

en direcció al barranc del Cinc,

a dintre de caixa de fusta

ara jeus, adormint el son etern.

I, encara així, no cal cremar

passat, segueixes formant part

de la meva vida...

Adela Payá i Prats

        

A UN AMIC ESTIMAT...

                           

                                 
                              

A UN AMIC ESTIMAT...

Tot hi anirà bé, amic.

Recolliré petxines

de molts colors

i, en arribar a la llar,

les envernissaré

com ho feia abans,

amb aquells còdols,

que hi vaig arreplegar

del fons del riu Cinca,

ben a prop de Benasque.

En descloure els ulls,

me’ls tenyiré d’aigua de mar

i, de Sol matiner;

nedaré fins a esgotar-me

d’anar enjogassant-me

amb les onades.

Tot hi anirà bé, amic.

Faré llargs passejos a vora

de mar i, riuré amb els raigs

solars, m’entristiré una mica

amb la lluna empal·lidida

i, amb peus descalços

rasclaré la sorra noctàmbula.

Aniré als escenaris musicals

on s'hi balla i, s’hi senten melodies,

i, amb somnieigs de sirena marina

fuetejaré amb la meva cua

timbals i, platerets..

Em banyaré a les nits,

sota un cel refulgent d’estels

i, en demanar un desig

als astres fugaços

sabré sí s’acompleix

en només rebre senyals llumeners

des del cel a la terra.

Vull que tu, gaudeixis molt

amb feina consagrada,

i, què els teus viatges a redós

del món, em facin albirar

imatges volanderes,

de tot allò que als meus ulls

els puguin emplenar de guspires.

Tot ens anirà molt bé, amic...!

Adela Payá i Prats

SEGUINT ELS TEUS PASSOS...

SEGUINT ELS TEUS
PASSOS...!



Petjades i més petjades,
missatges esculpits a sobre
dels arenals,
mentre llengües aigualides
anaven dissolent-los a poc a poc.


Capficada en lletrejar el què
esmentaves, anava a la teva
recerca, ...Aquest joc teu
que t’acabaves d’inventar
em duia a recórrer un munt
de platges.



Travessies pels corriols dels silencis, on els vocables muts, encara que sortint d’entre els llavis, no podien ser-ne escoltats.


Ventrílocs obrint i tancant
boques de les quals cap aldarull
no s’hi podia advertir.


En detenir-me al davant d’un
estrèpit d’onatges, colpejant
contra els esculls, enllà t’he trobat contemplant l’oceà.


Amb prou feines ni un mot has
pronunciat, però el teu esguard
m’invitava a quedar-me a recer teu i, sense adonar-me la teva mà molt dolçament acaronava
els meus dits.


Ens hem combregat
de llambregades abissals...!


Dels teus ulls calidoscòpics,
en treia imatges conjugant-se
amb les formes i els colors,
i, ja trasbalsada
entre les seves espirals irisades,
m’he ataüllat als teus braços
immensament arraulida,
on un reguerol de besades
han tatuat el meu rostre
amb empremtes
de crancs i, de clotxines.


En obrir els ulls ja no hi eres,
al meu palmell n’havies esgrafiat amb tinta emblavida
paraules tendrívoles, on deies
que tostemps n’havies tingut
cura de mi.






Adela Payá i Prats
               💖