RES NO EM CREC DE TU...

RES NO EM CREC
DE TU...!



Tot m’ho vaig creure de tu,
aleshores, ignorava els jocs
de la fel.


Desconeixia aquell divertiment
teu, d’anar-te’n empeltant d’uns
quants cors de rocam.


Em pregunto amb quin cor
de tots els possibles, m’hi
vaig estar...De quin color
serien les seves emocions,
els seus sentiments.


Me’ls imagino del color
de les mesquineses, 
que són incolores i, 
clapades d’albí
com les cromacitats 
dels òbits en alguns llocs,
amb regust agre i, bafs de sofre,


Tot m’ho vaig creure de tu,
aleshores, n’era desconeixedora
què al món també hi conviuen
els llepaires del foscam.


I, de negre hi vaig aombrar
per un temps, qualsevol
indret de la meva ànima.


Amb mossegades de móres
els beguenys en feien companyia,
i, una gorja enfeinada
amb plomalls de safirs,
em va menar al seu regne
dels sortilegis.


De llavors ençà, que prenc
la teva actuació com una
lliçó de saviesa, en tenir-ne
coneixements dels monstres
que hostatgen aparences
de cossos humans.


Ara, ja res no em puc 
creure de tu...!


Encara que sé que tot
ho puc estimar, no m’hi estaria
arran teu, sense que abans
et raspallessis cadascuna
de les teves escorces
de les malvestats. Però com
tot n’és suposadament de ben
lliure, tanmateix et contemplo
des de les distàncies.


Qui ha escollit el camí de les
trapelleries, difícilment en voldrà
calcigar per uns altres setins.






Adela Payá i Prats
             🥁