NO HI SÓC UN PEIX...

ANFÍTRITE I POSIDÓ


                              
                                           
                           

NO HI SÓC UN PEIX...!


Gratacels d’onades em venen
al damunt, confonent-se amb les nuvolades flonges.


Ja no sé se m’hi trobo al bell mig del cel, surant pel damunt
de la mar, o capbussada 
al fons de l’oceà.


Hi sóc, potser un peix...?


Clapoteigs de gotims m’esquitxen
els ulls i, entre instants aquietats,
m’hi veig ressorgint enmig dels miralls.



Mar, avui, bramadora, 
què entre tridents i, escates d’esmaragdes,
m’han fet albirar que 
m’hostatjava a recer de la 
deessa Anfítrite,
esposa de Posidó,
una nereida marina,
instal·lada a les acròpolis 
àuries.


En treure el cap entre els coixinets
molsuts, els meus cabells 
d’algues ondulades, 
de sobte, s’han esdevinguts
com els que hi lluïa abans;
ja me n’he fet conscient de que
hi sóc ben viva: respiro pels pulmons.



I, encara que per uns breus instants em pensava que n’era 
una mena de medusa,
en brollar el meu cap, entremig
de les aigües, me n’he fet sabedora
que pertany a la raça humana.



No hi sóc un ésser marí...!


Amb pensaments de haver-me
sentit ofegada,
les nimfes marines, m’esmenten
que tan sols n’ha segut
un breu recorregut pels temples
subterranis, ben al fons dels pèlags.


Afermen què el meu nom
ja n’era inscrit al llibre dels hostes, però amb un altre significat i, coincidint amb la meva ànima,
on en un temps endarrerit
n’havia segut pobladora 
d’aqueixos regnes, que tanmateix, no hi eren submergits al dessota de la mar..



Dolçament, afegeixen que volien
fer-me remembrança d’un temps
ben antic...!






Adela Payá i Prats