CORS ENXARXATS..!

Marc Chagall
(1887-1985)




CORS ENXARXATS..!




Avui els records
no em faran vessar
les contingudes
llàgrimes;
els dos ulls de rotllana
on et vas emmirallar,
t'arrosaran el cor
de xarop carmesí.

Ens mirarem com
aquell dia, durant
una llarga estona,
i, retornarem al mateix
punt irisat, on s'hi vam 
extraviar.
  
No em soltis les
mans de dintre
de les teves, on
em sentia tan
dolçament acaronada.

Del seu contacte
enyoro la
continuada calidesa,
com l'escalfor dels
teus dits
què s'hi passejaven
fent música a sobre
dels palmells.

Dies d'exultant joia,
on les paraules,
deixades caure
com plomes al vent,
endurien missatges,
tanmateix per esbrinar.

Balanceig d'uns
cossos insinuant-se'n,
sentint l'estima
en el no sentiment,
amb desconcerts 
acompassats.

Te'n vas anar per
a mai més no tornar,
i, puc malgrat els anys,
rememorar com obries
la porta de l'ascensor
i, com de sobte et vas
dissipar per sempre.

Un comiat de portes
obrint-s'hi i tancant-s'hi
al mateix temps,
sense assabentar-se'n
aleshores, què els
rellotges de sorra
esclatarien...

Carrusels de sauló
explorant les ventúries,
disposats a viatjar
pels deserts, donant
consistència a les
arrodonides dunes.


Hi vaig haver de
contenir l'amor
en flascons buits
de cristall,
què els feia servir com
fanals, al bell mig
de l'arbreda.

De llavors ençà, que
enllumeno els boscos
penombrats.
M'he convertit en una
enfeinada cuca de llum.







Adela Payá i Prats
            ⏳  
    

LA GARJOLA NO HI ÉS..!

LA GARJOLA NO
HI ÉS..!


A la garjola hi vaig
entrar, enlluernada
pels seus barrots
amarantins.
  
En adonar-me, la
portella, espentada
per una mà gegantina,
s'hi va apressar
per romandre ben closa. 

Cants de deseperada
solitud,
plomatges d'ales caigudes, 
el meu amor:
el carceller,
presumia del seu influx. 

Encara que empresonada
voletejo espiritualment
d'ales emporprades
per sobre dels camps de lilàs.

Amiga dels ratpenats
marxem al fons d'esplugues
ben allunyades.

A la recerca de llibres
ancestrals,
endinsada al fons
de les coves
hi trobo els brebatges
per a lliberar-me'n
dels cadenats.

En atansar-se el
guardià,
la gàbia no hi era,
tan sols quedaven
les escorrialles
d'alguna cosa
què volia ésser
contenidora.

De la dona només
en restava
un vestit brut i unes
espardenyes
de canyem.

Estranyat del succés
aqueix rostre corrugat
d'home atabalat,
en flairar la roba de la
muller, s'hi posà a
ploriquejar com un nadó.

N'havia perdut el seu
poder de posseir-la.
Ella, n'era una ànima
lliure amb amor sobraner. 

 






Adela Payá i Prats
              🐥



 
.
 

EL BALL DELS DESACORDS..!

EL BALL DELS
DESACORDS..!




Les promeses ballen
per sobre dels cactus,
agullonant-se'n els
cossos de fiblons.

A les còrpores de les
noies en faran niar uns
incipients punxons,
força clavetejats.

Enduia jo a prop
del cor les teves
tremoloses fíbules.
Com encara no s'hi
varen fer presents
les expressades
avinences,
romandrien com petites
pues dansarines.

Promeses d'escurçada
vida, què tant sols
hi varen romandre
per uns breus instants
a vora dels teus llavis
oblidadissos.

En restar d'acció
inanimada,
les espícules a sobre meu
cada vegada creixien
més grosses i ben amples,
fins a fer-me assemblar
de cara als altres,
com una punxeruda mata. 

El poble s'esbargeix
a costa meva,   
batejant- me amb
l'apel.latiu de:
la muller atzavara.

En faig rodolar els
meus pollegons
a l'entorn del meu cos,
per si de cas,
volguessin
desempallegar- se'n
de la meva pell,
la qual cosa, anunciaria
un bell succés:
un acord de paraules
segellades, a la fi,
en serien exposades de
plomes orlades.
    

Continuaré giravoltant
per tal de fer-ne caure
cadascuna de les
agullonades..!



  


Adela Payá i Prats
            💛
   

 

EL MILLOR ARRIBARÀ..!

EL MILLOR ARRIBARÀ..!









He viscut, tal vegada,
com tothom, enmig
dels camps de les escaramusses.

El pare deia verd, 
la mare balbucejava
el color blau, i tota la
canalla, què n'érem
sis, volíem els colors
de l'Arc Iris.

A l'escola els santets
vestits de foscúries,
vorejats de ciris blancs; 
les nenes <llengüetes>
fent d'espietes,
medalletes roses anhelaven
amb la mare de déu:
la Miraculosa.

Els regals per a les
submises,
les clatellades
per a les qui ens feia
gràcia aqueixa
pantomima.

A casa en plena
decadència, tot es
barrejava:
els colors,
els estris del combat, 
les antigues lleis,
i a la fí, la fugida
imminent.

Cansats de les
escomeses,
cercaven un lloc
potser, més afí, a les
nostres ànimes.
 
Però el què no
esperàvem albirar
n'era com
s'instauraven nous
conreus d'emprenedora
lluita.

Aleshores, ell, l'amat,
perorava per les
cromacitats esgrogueïdes,
contràries a les
purpúries què n'eren
les meves.
 
Cels altrament excoriats 
de lluentor, traspassats
per l'acció dels rellamps,
substrats d'atzurita
força esquerdats.

Clamoreigs continuats
dels glavis, colpejant-s'hi
entre ells,
una incessant pugna
que mai no cessaria.

L'assossec inexistent,
la pau torbada,
excepte aqueix jorn
què desconnectada
de la realitat, pedalejava
una BH roja amb ansies
de voler enfugir-me'n
del món.

Sota la figuera mare
hi vaig ploriquejar
d'agraïda joia,
adelitant-me dels fruits
dolços, ....Ja havia après
què per a sentir-me
com un aucell, n'hauria
de perdre algunes plomes.

 
Ara, com tothom, hi
visc encerclada de
cuques coronades,
en voler sortir de casa
m'obliguen a respirar
l'aire contaminat. Un
altre parany què he
d'haver d'enfrontar.

Al cap hi duc diademes
què espanten a les
gusarapes;
exhalo una mena de baf
verinós, què a
qualsevol agent de l'ordre
públic, en apropar-se
el farà adormir-se;
els qui en miren queden
a l'instant encegats,
i, ara mateix, hi sóc més
perillosa què la plandemia.


Passem la vida batallant..!

Els enemics, perseveren
en romandre amagats,
la por se'ls menja per dintre;
els amics en fan obviats
perquè vagareges a soles
per la vida;
i, el què ningú no sap, és
que només vols el
millor per a tothom. 


 
 

 

Adela Payá i Prats
               🌸

 

LLUMETES AL CEL

Imatge: Teresa Pujol



LLUMETES AL CEL


Llumetes al cel
de molts colors
el fan relluir com un
trencadís.

Miro des del
finestral de la casa
en direcció a la
platja;
aquest clam de dards
en fan diana als corets
de l'oceà.
Clapoteigs a les aigües.

Em dissolc entre les
escumes rabiüdes,
faig arrapades com
els gats, amb ungles
punxerudes,
i, m'enjogasso amb
els petits estels.

A uns els dibuixo
caretes de granotes,
a uns altres cossets
de rucs amb orelles
de corol.les líriques,
i, al més allunyat li
n'he esculpit un cap
de dofí, conformant
cercles i espirals,
rodolant als espais
còsmics.

A la Mar, de sobte,
l'he albirada amb
volants de coloraines.

Des dels firmaments
plouen llàgrimes virolades
i, a l'almosta de les meves
dues mans, fent cassoleta,
arreplego petites
fades dansarines.

Els ulls se m'han omplit
de llamps i, en atansar-te
tu al meu davant
t'he enlluernat de més
luminiscències.

Em demanes de pujar
per la balconada, com
Romeu enamoradís,
però a canvi, t'he implorat
què no arrenquessis
cap flor de l'arbreda.

Ara, mentre ens
entrelluquem,
focs d'artificis es disparen
desde els nostres iris,
però en besllumar-nos
tots dos alhora, ens hem
invisibilitzat.




Adela Payá Prats
             🍃

AL FONS DEL POU..!

AL FONS DEL POU..!



He caigut al pou
ombrívol, on cap
raig solar no
s'escola per allà.
Tinc el tremolor
del fred inserit
a la meva pell.
Amb cruixir de dents
en menjo el què
em resta a dintre
de la motxilla.
Dubto sí sobreviuré
en seguir tancada
i, no trobar- ne
cap sortida.
Acompanyada dels
esgarips dels
animalots, em trobo
una mica custodiada.
Sí almenys tingués
el record efímer
de les teves dolces
paraules,
però les últimes n'eren
tan esquerpes com
els draps de la cuina.
Amb un mal pensament
teu, em vas llançar
a dintre d'aquest aljub.
Tal vegada et fa gràcia
veure'm tan eclipsada,
però has d'animar- te
a ser creatiu i enviar-me 
una explosiva idea
alliberadora, d'eixes
què poden foradar
les pedres i cisellar
graonades envers la
llum.
Només en rebre-la
pugui sortir-me'n
d'ací dintre.
Ja t'ho vaig dir en
el passat: qui creu, 
crea.
Així què hem de
construir-nos
una caseta en mig del
camp, mirant a la
mar ...
Treu- me de
dintre del safareig,
crea un nou pensament
d'aigua i, de gleva  
de cel i d'estels.
 

 


 
Adela Payá i Prats  
             🍀

ENMIG DEL BOSC..!

Dusanka Petrovic
        (1947)



ENMIG DEL BOSC..!



Passejo a soles
enmig de les
muntanyes:
germanes de sang
i, de pedres, de flors
i, d'arbredes.

Vivim a pler,
respirem l'aire pur,
ens emplenem
de raigs solars,
de vegades ens
cremem,
d'altres ens gelem
i, molt poques voltes
ens mullem.

Em sento lliure,
trepitjant senderols
què no condueixen
a cap de lloc. 
Quan em perdo és el
mateix què a la vida,
he d'andarejar i,
sortejar molts viaranys,
fins a trobar-ne el meu:
el de tornada a casa.
 
Passejo en solitud
amb l'ànima tranquil.la,
connectant- me amb tot
el què viu i alena.

En un instant passo
de ser-ne borinot a flor;
de aigua de la font
a aigua del rierol;
de herba selvàtica a
arbreda;
de grumolls de terra
a nuvolades de cel...!
  
N'hi ha màgia en eixa
continua transformació
on tot s'hi acull i es recull, 
es confon i, s'acobla.

N'estic encerclada
per nobles criatures,
no s'hi pot demanar més.

A la Natura ben amagats
hi viuen els éssers de
la joia, dels somnis,
dels encanteris,
com també els Elfs,
fent sorolls d'aigües
cantaires.
 
Així és, com en arribar
a la llar n'éts plena
d'una gaubança què
voldries acolorir-la
de molts colors i,
solfejar- la d'un caramull
de sonoritats.

Ballo a soles fins
a caure marejada a
terra i en eixe col.lapse
t'hi fas present
amb somriure de
teranyines.

Et desendreço dels
enfilalls i et petonejo
fins al teu següent
esvaniment.
  

 




Adela Payá i Prats
             😊

PASSEIG NOCTURN..!

PASSEIG NOCTURN..!




N'és impactant enmig
de la nit, escoltar
els meus batecs accelerats.
Tremolor dels estels
conjugant-s'hi amb
el meu propi palpitar.  

Cor estrellat, cor lluent,
junyit al cel pels fils
ancorats.
Algú des de la immensitat
em diu què hi vaig
acompanyada, però, no
obstant, em sento tant
a soles com l'astre Sol.

Desconnexió dels enfilalls,
què suren com tentacles
entumits, no endollats.
Cerquen on poder acoblar-se'n
però segueixen desatansats.

Vagarejo sota una cúpula
ornamentada de collarets,
alguna perla se'n surt del cèrcol
on fugaçment transita,
enlluernant tot al seu pas.  
   
Els cabells esvalotats,
entre diademes de brillants
em dibuixen èlitres d'aigua,
en arribar al rierol
m'ajaço, adherint-me
a les gorgues cantaires.
 
Clapoteigs de les aigües
reflectint esquerdills,
la solitud dissolta
en poder abraçar
per un instant, a una
obaga passejadora.




 
   
   

Adela Payá i Prats
             ⭐
   

AMOR BURLANER..!

AMOR BURLANER..!




L'última estrofa a redós
dels dos, retolada
en relleu fosforescent,
anunciava
un comiat Barceloní..

Un adéu a frec,
d'un llit desfet
i, uns llibres deixats
de qualsevol manera
al damunt del comodí.

Aqueix amor jeu
ara mateix a 
les formoses Rambles.
Força contrariat, rau
obcecat per voler
enjovar-nos.

Amunt i avall, a tothora,
analitza els gestos
de qualsevulla criatura.
N'és pacient i entotsolat.

Les endarrerides paraules
nostres, d'un passat
aleshores, distorsionat,
n'eren rostollades de goig
i, d'esperances;
d'atzucacs què de sobte
n'obrien nous viaranys.

Però un atziac destí
t'entelaria l'ànima
a destemps;  
emmidonat per les flors
del baladre les substituiries
per un pomell de ginestes.

Sense cap emotivitat
em vas desarrelar de dintre
teu i, encara, hui per hui,
em pregunto quina cosa
grossa hi va ser la causant.

Exempta de les paraules
escarseres,
me'n vaig adonar
què obeïa a un dels teus
esbarjos macabres.
N'eres boig pels actes
teatralitzats.

Sí almenys m'haguessis
mencionat què n'estaves
interpretant un joc dramàtic,
no hagués exposat
el meu cor a tantes
dolenteries,
ni a tantes inclemències.
L'hagues protegit del seu
palpitar atolondrat.

Un temps encrostat,
emprat per sanar
cadascuna de les escletxes i, 
malgrat això,
tanta indiferència a canvi,
tants agravis al davant de
tothom,
en contra del nostre
suposat enamorament;
tantes fal.làcies 
amuntegades, on només
puc afegir-ne què a hores
d'ara, hi sento molta 
vergonya,
no pels dos, tan sols,
explícitament, per tu:

Molta vergonya...!

Un escenari de
baratera imitació..!


 


Adela Payá i Prats
              📖




     

DESMEMORITZATS..!

Jules Bastien-Lepage
       (1848-1884)




DESMEMORITZATS..!


Asseguts a sobre
de l'enfosquida
gespa,
no advertim
el silenciós trepitjar
de les bestioles,
però en tenim els ulls
lluents d'estellicons.

Les besades nocturnes
a l'aire lliure, en fan gust
de farigola;
ens maquillem els llavis
dels pètals arrossegats
per les ventúries.

S'estremim de pell
estelada,
sentim com bursades
al voltant del cos
i, el nostre llambregar
n'és un viaró perlat.

Ajaçats al terra,
mig endormiscats,
se'n deixem dur 
pels càntics estel.lars.

Enmig de l'Univers
recordem tot allò
que ací al planeta
n'hem obviat.
Ens inviten a restar
oblidadíssos.
En desvetllar-nos,
ja res no recordem.

Ara, ens contemplem
com dos estranys.
Amb prou feines, no
ens reconeixem,
sembli ser que durant
el viatge ens han
esborrat més del degut. 

Tu, et vesteixes sense
demora i, te'n vas tan
de pressa com el vent.
Jo em quedo a esperar
la sortida del Sol.

Ens hem perdut a
dintre dels somnieigs,  
i, de llavors ençà
que no n'hem coincidit.

N'hauríem de tornar
a abaltir-nos i reincidir
en el punt exacte on
vam començar a
desmemoritzar-nos.  

Oi, què assolirem
recuperar
la nostra memòria..?
  




Adela Payá i Prats 
           😪
 



  . 


 







 
 

  

L'ESPERA, FINS A QUAN..?

L'ESPERA,
FINS A QUAN..?


T'he somiat tremolós, 
paties de fred i,
d'esgarrifances.  
Amb un edredó
et cobria el cos sencer.  

Volia arropar- me
amb tu, aleshores
m'he desvetllat
amb un rostre solcat
pels raigs llumeners. 
 
Novament, un altre
estrany esdeveniment
ens empentava al
desacoblament.

Quantes insensates
divisions, pel gust
de complaure a les
forces contràries a
les querences. 

Una munió d'entrebancs
cada vegada més
esplendorosos, més
fortificats, més insalvables.

Qui vol estar-se'n
en un lloc on et preparen
paranys a cada moment.?
 
No encoratgem plans de
vida,
n'estem dirigits envers
els plans de mort.

Els meus ulls s'hi
contrauen en sotjar
tantes discrepàncies;
el cap rodola com baldufa
en moviment;
el cos, mig afeblit, em
demana un recés.  
M'he convertit en la
deessa dels rierols. 
Hi vull dormir a sobre
de màrfegues aigualides. 

N'hi ha un cansanci
indescriptible de tot,
una pena incomensurable,
unes ganes infinites
de vomitejar el què
s'hi fa tan indigerible.

T'he somiat trontolladís, 
mig ploricó,
em parles amb mots
quequejats i, no assoleixo
assabentar-me'n
dels seus significats.
 
N'estàs trist,  jo també
ho estic...Fins a quan
aquest turment
què a cada dia va
esfullant-te
de fulla en fulla i,    
esponcellant-te de
flor en flor.

Fins a quan aquesta
obligació de viure
el què no t'abelleix
viure..?

Qui és el dissenyador
de la meva existència,
quan se m'ha exclós de la
seva programació..?

Mentre vosaltres,
éssers de les parquedats,
astutament,
us ompliu la panxa
de sofriments,
jo em capfico per
endevinar-hi
el camí de
tornada a casa.
 
  






Adela Payá i Prats
            🌹



 

SWING..!

REMI LABARRE ART
            (1977)




SWING..!



Diuen que la música
amanseix les feres !

A dintre meu,
totes les bestioles
ben ferotges,
s’han apaivagades
de sobte,
com a nens
dormisquejats,
somien amb àngels
daurats,
amb llepolies
endolcides
de coloraines.

Així que interpreteu,
componeu,
féu sonar
els instruments,
les veus,
les mans,
els peus..!

Ballem i ballem,
oblidem-nos-en
dels patiments,
siguem ben feliços.

Estimem-nos-en
tots els dies amb
noves solfejades,
amb nous pentagrames,
amb un món pedalejat
pels carruatges simfònics,
pels tricicles harmònics,
pels cossos escorxats
en un reguitzell d’escales
musicals.

Vibrem de guspires,
ajaçats per sobre dels
cels enterbolits
i, taral•legem cançons
que a les nostres pells
acaronen de dringadisses.

Que la nostra Terra
giravolti més de pressa
camí de les lluernes,
omplim-la
de moltes tonalitats
i, de més sonoritats.

Toqueu Músics
no es detingueu,
hem de sortir dels
viaranys de la foscor,
les nostres hopalandes
estel•lars ens hi
esperen amb melodies
tel•lúriques.






Adela Payá i Prats
            🥁🎸

UNA ULLADA ACOLORIDA..!

LEONARDO DA VINCI
       (1452-1519)



UNA ULLADA
ACOLORIDA..!




En sotjar els
arbres i el Sol
ja em sento
papallona,
alliberada de les
insipideses.

Els pètals de les
flors, llengües
de consol,
em declamen
els versets
més guaridors.

Els esplendorosos
arbres em posen
en contacte amb
la creació.

La solitud de l'ànima
n'és un quars què
va creixent de
mica en mica.  

El món s'ha convertit
en una incubadora
de diamants.

Les terres cada
vegada refulgeixen
de més lluentor, 
i, als diantres els
retornem les seves
armes
transformades
en joguines.

Pistoletes d'aigua, 
bombolles de sabó
surant per sobre
de les banyes;
cues ornamentades
de serpentines,
escates nuades
amb llacets.

En sotjar les muntanyes
i la mar, ja hi puc
pul.lular per sobre de
la gleva,
nedar amb els dofins
sota les aigües.


Hi sóc un ésser humà
més, inserit al globus
terraqüi,
que tal vegada hi
sent l'enyor del què
mai no hi va trobar,  
però que sap de sobres
què existeix.
 
La mancança del
què és vital per a
l'existència,
ens en fa herois
de les fugacitats,
artistes de la
imaginació,
mags enmig de
les incerteses,
però constrets
de sentiments
engargussats.




Adela Payá i Prats
             🌹






 

   

ESCANYOLIDA APARENÇA..!

REMEDIOS VARO I URANGA
            (1908-1963)



ESCANYOLIDA
APARENÇA..!




El teu amor:
agror de lluna
nova;
degoteigs de llum
prismàtica
endinsada als
cràters volcànics.

Esquerpa abraçada
de branquilló esfullat;
besada de poncella
descolorida,
esponcellada,
ploranera dels seus
pètals emmusteïts.

El teu amor: aspre
com paper de vidre,
esculpint línies
en qualsevol direcció,
obcecat per delimitar
la suau molsa
de pell enfora.

Llengua trasbalsada
que s'adelita per
xarrupar amb fruïció
els devesalls dels
ulls agostejats.

El teu Amor: ufaner,
presumptuós,
exposat com talla
cisellada de porcellana,
mentre dels amorets
et sargeixis
d'espardenyes novelles.

Dels oferiments te
n'has eclipsat, fins
a fondre't com amalgama
rudimentària.
Exposat com mineral,
presumeixes dels teus
atributs primaris.

El teu amor: amargor
de lluna plena;
raigs argentats incidint
a sobre de les teulades,
volent foradar
artísticament l'esperit
dolç i apaivagador
de les llars acollidores.  

Trencadís de les
volences, en creixent
i decreixent.
Sort hi vaig tenir
d'escapolir- me'n
a temps.
Aliada de l'astre Solar,
ell, em cobriria amb
els seus ropatges
daurats.

Del revers dels espills
regressaria il.lesa,
ara només em resta
omplir-me l'ànima
d'escapolons amorosits.

  

  
  

 
 Adela Payá i Prats
             🍀
     

DESCURANÇA..!

DIANA



DESCURANÇA..!



Un abandonament,
la vida n'és curulla
d'ells;
n'és creadora de
de nierols buits. 

Només se n'adona
de l'abandó
el qui ho pateix:
el sofrent,
innocent de les
inclemències alienes.

Enmig de la foscor,
reballada com un
embalum, t'hi trobes.
N'ets com un estel
perdut,
tan allunyada de tot i,
de tots, alhora,
malgrat això,
segueixes espurnejant,  
irradies llums
d'atemorida presència,
però refulgeixes.

I plores espurnes  
de raigs titil.lants.
Els glavis esmolats
dels qui treballen
per als funests
ho sabien.
Frueixen d'aprofundir
coltells al fons de
la carn. Apaguen
fulgurants esquerdills.

Un abandonament,
una infinita solitud,
la pell s'ompli d'estries
gebrades;
els ulls llangueixen
fins a donar-ne
eixida als borlins
cristal.lins.
Tremolor al cos,
els emissaris de la
por, s'han aposentat.
L'amor defugit,
escapolint- se a
dintre de carruatges
albins.   

Una lluna de somriure
carnavalesc,
s'afua les esfilagarsades
dents. En té molta gana.
Corsaris lunars a l'atac.

Un abandonament,
ell, el suposat company,
l'amant transgressor,
s'enjogassa en l'ofici
de fortificar-se rere
les muralles.
Ell: l'emmurallat.
S'ha embriagat de l'elixir
dels oblits.Tostemps a 
la cacera dels
estellicons enlluentits.

Mentrestant, el
desconsol et guarneix
de vestimentes
esclarides;
dels esclafits del
riure malastruc,
te n'has bastit un
esponerós arc
amb fletxes.

Als firmanents
l'home esporuguit,
enmig del pitram
centelleja de sagites
platejades, tal com
un pom de flors
acabades de rebrostar.

L'amor reneix, en fer
fora a les temences,
en combatre la foscor,
en saber enlluernar-se
a un mateix, tanmateix
hàgim de renunciar
a les mandroses
querences. 







 
Adela Payá i Prats
             🌟 






 

 

 

COPS D'AIGUA..!

Édouard Manet
 (1832-1883)




COPS D'AIGUA..!



N'hi ha tant
pel qual no dir-ne res.
Perquè sí parléssim,
les boques, potser, no
s'aturarien mai.

He extraviat les ganes
per llançar paraules
a les ventúries,
ningú no escolta,
no n'hi ha l'interès
per visitar paradisos
estrangers.

Millor ben callada
com anys enrere,
i, a més a més, amb
escrits de lletres
inenteligibles què
ni jo mateixa no
les puc lletrejar.

L'amor, ara s'exposa
com alguna cosa lluent,  
n'ha de resplendir,
emetre guspires d'or,
abocar-se'n a les
balconades de sovint.
Ha de ser com una
mena de picarol
dringant a tothora.

Però no em ve de gust
campanejar ni tampoc
espurnejar.
Desitjo estar-me'n
callada,
silent,
esbalaïda,
palplantada al darrere
dels cortinatges,
contemplant
l'aleteig dels aucells,
o ben bé, asseguda
sota el xiprer solitari,
fent- li companyia i,
de tant en tant,
parlar amb el vell til.ler.

He perdut la força
per talonejar al damunt
dels entaulats,
prefereixo allunyar-me'n
pels laberints,
ornats de verds i,
del color de les florades,
i sí tingués sort,
esgarriar- me'n pels
senderols.

Embolcallo a dintre meu
la remor dels mots
engolits,
la llangor dels sentiments
emmudits,
malferits;
en faig recreacions
de la vida,
precipitant-la
pels espadats,
pels canyons on flueixen
els esprimatxats rierols.

Delejo per créixer
d'arrels amagadisses,
i, amb copsades
d'arbredes altívoles,
rasar trossets de cel. 

Algú, al qui desconec,
totes les nits, em
xiuxiueja una tirallonga
d'alirets continuats,
xiscla què xiscla
mentre dormo què dormo.

Converses de monòlegs
s'atreveixen a trencar
els dormilecs silencis.

No parlaré, deixeu- me
a soles, no en té sentit
obrir el cor, per a què
després me'l retorneu
tot escopetejat com
magrana escrostonada.
 
Calleu, calleu, ..!

Tinc son, deixeu- me
dormir, tant com el
meu cos ho precisi.

La meva ànima em
mira, descomplaguda,
per primera vegada
se sent fora de joc,
no sap què fer-se'n
amb mi.

Mentrimentres, suro
al bell mig dels paratges
muts i eixordats.
Cap aldarull, cap soroll.
Em trobo bé...!
Ploro de gebrades
matineres.
Tinc la necessitat
d'esfilagarsar-me'n
en brins de rierades.   






Adela Payá i Prats
             🍀
 



 
 

.




 


  

JACQUES PRÉVERT

JACQUES PRÉVERT
    (1900-1977)



LAS HOJAS MUERTAS..!

Oh, me gustaría tanto que recordaras los días felices cuando éramos amigos.

En aquel tiempo la vida era más hermosa y el sol brillaba más que hoy.

Las hojas muertas se recogen con un rastrillo.

¿Ves? No lo he olvidado..

Las hojas muertas se recogen con un rastrillo. Los recuerdos y las penas, también.

Y el viento del norte se las lleva en la noche fría del olvido. ¿Ves? No he olvidado la canción que tú me cantabas.

Es una canción que nos acerca.
Tú me amabas y yo te amaba. 
Vivíamos juntos, tú, que me amabas, 
y, yo, que te amaba.

Pero la vida separa a aquellos que se aman silenciosamente sin hacer ruido. Y el mar borra sobre la arena el paso de los amantes que se separan.

Las hojas muertas se recogen con un rastrillo.
Los recuerdos y las penas, también.

Pero mi amor, silencioso y fiel siempre sonríe y le agradece a la vida.

Yo te amaba, y eras tan linda.

Cómo crees que podría olvidarte?

En aquel tiempo la vida era más hermosa y el sol brillaba más que hoy. 

Eras mi más dulce amiga, más no tengo sino recuerdos y la canción que tú me cantabas. 
¡Siempre, siempre la recordaré!




LETRA EN FRANCÉS



Oh ! je voudrais tant que tu 
te souviennes des jours 
heureux  où nous étions amis.

En ce temps-là la vie était plus belle,
et le soleil plus brûlant qu’aujourd’hui.
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle. 

Tu vois, je n’ai pas oublié.
Les feuilles mortes se ramassent
à la pelle,
les souvenirs et les regrets aussi
et le vent du nord les emporte
dans la nuit froide de l’oubli.

Tu vois, je n’ai pas oublié
la chanson que tu me chantais.
[refrain:]
C’est une chanson qui nous 
ressemble.
Toi, tu m’aimais et je t’aimais
et nous vivions tous deux ensemble,
toi, qui m’aimais, moi, qui t’aimais.

Mais la vie sépare ceux qui 
s’aiment, tout doucement, 
sans faire de bruit
et la mer efface sur le sable
les pas des amants désunis.

Les feuilles mortes se 
ramassent à la pelle,
les souvenirs et les regrets 
aussi, mais mon amour 
silencieux et fidèle
sourit toujours et remercie la vie.

Je t’aimais tant, tu étais si jolie.
Comment veux-tu que je t’oublie ?

En ce temps-là, la vie était plus belle
et le soleil plus brûlant qu’aujourd’hui.
Tu étais ma plus douce amie
mais je n’ai que faire des regrets
et la chanson que tu chantais,
toujours, toujours je l’entendrai..!




Lletra: Jacques Prévert

A DESGRAT..!

A DESGRAT..!



No em plau
el desamor,
tampoc l'amor
carregat de
butllofes d'aire,
volent-se
expandir del què
no n'hi ha,
fins a rebentar.

No cal què et
vesteixis d'amorosit
sí ja saps què
les pedres no
bateguen com
els cors. 

Tot i així, algunes
d'elles van arribar
a ser-ne coral.lines.  
Millor llueix de
blanca col-i-flor
i, de verda lletuga.

Segueix fent passes
de peus
transmutant-s'hi
per peülles;
de cossatge repenjat
a quatre grapes
al damunt de la gespa;
de camuflatges i,
d'empelts.

Avui, humà,
ahir fera ferotge;
demà un ésser
mecanitzat.

No em plau
el desamor, com
tampoc viure a recer
de no sé sap què
o de qui pugui
baladrejar
al meu costat.
 
Em preparo per
a fer-me amiga
de la rosa dels vents.

Empolainada de
sospireigs alats,
m'enceto per primera
vegada enmig de
l'ampli espai.

De cos volatilitzada
adquiriré l'essència
de cada ventada,
esbufegant des de
qualsevol punt cardinal.

En cada bufit,
t'arrencaré els teus
tridents;
les teves banyes;
la perllongada cua
i, els alots
emplomallats.

En mostrar-te
sense els teus
atributs, aleshores
descobriré qui ets
tu, realment.

No caldrà què
t'amaguis més
al bell mig dels
humans, declamant
falses paraules
subjugadores.  

Ni què t'exçalcìs
com palpador
dels teixits assuaujats.


N'ets al descobert...! 





Adela Payá i Prats
            ⏳

  

ROSTOLLS..!

 

ROSTOLLS..!




M'ha quedat la
remor engalzada
als paisatges
verdejats;
a la grandària dels
bancals d'oliveres;
al llant engrossit
dels magraners;
al joc dels infants
terribles.  

Arran meu s'ha
instal.lat
un brisall de vespres
fugíssers;
el record de les
cadires de vímet
a vora del barranc;
les esgarbissades
paraules, llançades
contra els oratjols;
quan en silenci
assolellat,
ens deixàvem
arrossegar per la
piuladissa dels ocells
i, el zumzeig de
les abelles,
revolotejant
a recer nostre.

Encara en puc
ataüllar els corrents
emblavits dels rierols,
al fons dels teus ulls,    
on d'esguard entristit,
trèiem poalades
d'aigua dolça;
tot ho expressaves
orfe de vocables.
Mullat de dalt a baix
resplendies pels esclats
de la pluja esquinçada. 

M'ha quedat gravat
al cor,
el teu desconcert,
abans de grimpar
pels firmaments;
la manca de sonoritat
del teu cos,
del qual només
se'n podia
percebre els seus
ruixats a mesura
que queien, i anaven
glaçant-se'n


Al final del teu viaró
els silencis, n'eren
murades de gel;
les boques:
túnels foscos per
on no vagarejar.
Els braços:
branquillons
entortolligats,
què cap cosa no
encerclaven.

Les nostres ànimes
s'hi desfeien de
malenconies,
havien de viure el què
detestaven,
el què de cap de les
maneres no complauria
a ningú.

M'ha quedat el gust
amarg del què hagués
pogut excel.lir-se'n
de brillantor, però que
no obstant, hi va restar
entelat de boirim. 
 
Ara amuntego els
retrets dels qui
mai no han entès
res de res..!






Adela Payá i Prats
             🌳
    


     

NOTÍCIES..!

NOTÍCIES..!



Tots els dies
ens llancen un
munt de notícies
calamitoses.

Però avui només
t'imagino a tu,
al desconegut de
les dolces paraules.   

Cavalques núvols
encalcinats com
aigües submarines
capbusseges.

Consol de les
ànimes rompudes;
amb les teves
sonoritats
apaivagues els
clams dels qui
ploren en demesia. 
 
Home musical,
harmònic,
per on tu passes
s'escolten dolces
cançons,
les flors es reviscolen
i, els ocells entonen
noves melodies.

M'has promès què
vindràs embolcallat
de pàl.lida túnica;
al llindar de la casa,
un cossiol de flors
granes em perfumen
del bàlsam florit.

La teva veu, broll
de l'ànima,
talment que em farà
sentir els flocs
curulls de blanca neu,
acaronant- me
el meu rostre.

Aleshores, després
de tant de temps,
tornaré a percebre
com m'enllaço
novament
a un altre esperit;
com els atuells de
la buidor s'hi ompliran
fins a xarbotar.
 
No alenteixis el teu
pas, car un estel a
les nits, confon els
camins dels vianants, 
tampoc t'aturis en
contemplar la lluna,
et relatarà històries
distorsionades.   

Segueix l'enfilall què
tots dos alhora n'hem
teixit, no miris enrere
amb el perill de
convertir-te en pedra.

Un mussol et farà de
guia, ...doncs ja t'espero
amb el davantatal llevat
i, els braços ben oberts.
Els petons hi són a punt
de sortir-se'n del forn.

Als mitjans de
comunicació, una bona
nova: el meu estimat
ha arribat a casa,
després de tant de
temps extraviat entre
senderols canviants,
i, tresqueres giratòries.



   
  

 
Adela Payá i Prats
               👄




   

 

TRES EN RATLLA..!

TRES EN RATLLA..!


Del roser, només
en vull la flor
què amb les teves
mans hi vas rasar.

Del tauler, n'agafaré
la copa de vi,
a mig emplenar,
de la qual te n'acabes
de fer un glop.

De l'hort n'arrencaré
tan sols els tomàquets
què amb tant d'amor
hi vas conrear.
 
A la nit, a l'hora
de sopar,
s'entaularem
ornats amb un gerro
de roses;
menjarem tomàtigues
de roig lluent,
amb un bon raig
d'oli d'oliva.
Ho acompanyarem
amb un saborós
vi Valencià.
En acabar, ballarem
ben agafats
entre espelmes
enceses i música
romàntica.    
De tots els petons
rebuts a la vida,
em quedo només
amb els teus:
suaus com les
petalines de les
florades;
rabiüts com els
fruits enrojolats:
roig passió
i, fluïts com els
grans de raïm in
crescendo fins
a confluir en
bassiols virolats. 

De les teves
abraçades, ni
parlar-ne;
el cap em fa giravolts
només de pensar-hi.





Adela Payá i Prats
             👫

   

 


 

  

 .  
 

DEIXA’M AMOR...!

Imatge: FREDERIC LEIGHTON 
(1830-1896) " Solitud "



DEIXA’M AMOR...!


Deixa’m amor,
a vora de mar,
vull sentir-ne el
soroll de les ones,
avui, són abruptes i,
força neguitoses,
deixa’m que les
agafi de les mans
i, amb elles, dansi
el ball dels solitaris.

Deixa’m amor,
vull estar-me’n
a recer, dels vaixells i,
somiar que navego
als oceans dels pirates,
on escapolida
de les realitats,
hi visqui mil aventures,
en altres geografies.

No em demanis el que
no puc oferir-te’n;
tantes vegades el cor
se m'ha trencat
que n’he perdut la
capacitat per a creure
en les estimes i,
encara que tu, tot m’ho
vols donar, et miro 
als ulls fixament i, alguna
cosa em diu, que ja
no potser,
que ara ja és el temps
per fer-ne camins
de parquedat i, per
abstreure'm del
que ja no puc copsar-hi
a dintre meu..

Deixa’m amor,
que em perdi pels camins
de les roselles,
que sojorni al capdamunt
dels cimalls,
que contempli els estels
totes les nits, 
a les seves quatre estacions.

Deixa’m que plori totes
les llàgrimes
que durant tant de temps
n'he covat a dintre del meu cor.

Deixa’m que em lligui
als meus morts
amb els qui tinc tantes 
converses pendents i,
no vulguis endollar-me'n
encara que hi sigui amb 
garlandes platejades.

Ha arribat l'hora per
aprendre a desllaçar-me'n
de tot i, malgrat que fa
un temps, hi demanava
que algú em salvés de la 
tirànica solitud,
penso i, sento què en
aquest moment,
ja no me puc estar amb ningú.

Deixa’m amor, t’estimo tant, 
que no m’atreveixo a conviure 
ni un sol segon amb tu.



Adela Payá i Prats
             🌞

EFECTES CONTRARIS..!

EFECTES
CONTRARIS..!





Ens vam agafar
del cor amb el
palpís dels dits
lletosos.
Vagarejàvem al
mateix ritme, però
ho fèiem per
viarons diferents.
Somiàvem amb
les mateixes quimeres,
abillades amb
vestits dispars.
Un jorn, les melodies
desafinaren, 
hi vam seguir
partitures deslligades,
i, al bell mig del
meu pitram, menys
batecs s'escoltaven. 
Al darrere de les
nimfes corries
amb la llengüa a fora
com sàtir enclotat;
mentre, les fades
em pentinàvem
els cabells i, els
donyets em parlaven
de viatges estel.lars.
Eros, esgarrifat i
ben amoïnat, per
les teves traïdories,
et va cobrir el rostre
de pues de garoina;
de la testerola et va
fer rebrollar camps
de blat morat;
dels ulls davallaren
petites colobres
i, dels teus llambrots
s'esmunyiren panses
corrugades.
Esgardissada,
de cabells arrencats,
només hi vaig patir
d'empelts al cap.
Lluïa d'ales de corall
enrossit.
El més perjudicat
hi series tu..!
El nin de gerdons
amb les seves
dagues a dintre del
carcaix,
m'esmentava: 
que hi vas ser 
només tu,
únicament tu,
el què hi va fer
conjurs contra
les estimes,
simulant fingiments
de llauna rovellada.


 
 
 





Adela Payá i Prats
           💮🏵 
           
   

 


 
    

INTERCANVI D'OMBRES..!

INTERCANVI
D'OMBRES..!


No et recordo
massa,
sols l'instant
precís per a escriure't
un curt poema.  

No s'escau
d'importància
els breus moments
arran d'un bagueny
passatger.

Un, d'escadusser,
que no entén
de tendreses, doncs
ja se sap:
n'és una tènue
obaga.

Ombra acompanyant
d'una altra ombra;
taca de dia, què el
Sol t'hi projecta;
clapa de nit, què
la lluna et dibuixa.

Ombrívola essència
sempre depenent
d'algú, què desconeix
la substància de
l'humà, i encara
que vincladissa a d'ell,
res no compren,
ni sent.

S'hi ajaça sempre
al terra, ben al davant
o al darrere, amunt i avall,
als laterals, segons
els horaris llumeners i,
l'inclinació de les llums,
però només n'és això:
un obac parasitari
què hi ve de
tant en tant, què
insisteix per a fer-te
recordar què hi és ací.

Tant ha segut la
seva tossudesa,
què de manera
hipnòtica ens hem
intercanviat
les nostres siluetes
ombradisses.
  
Ara irradiem el què
no ens correspon,
el què no ens pertany, 
espeteguem la figura
d'un altre ésser,
potser estimat o no  
a sobre de les
llambordes.

Ens hem quedat
cadascú com a record
en el reflex de l'altre:
l'antagònic, l'oposat,
l'hostil, l'adversari,
el desamic, l'enemic.

Embruix..?
Sortilegi..?

Vés a saber..!   


 


Adela Payá i Prats
              ☻

   


     

DEL COLOR DE LA BUIDOR..!

EDWARD HOPPER
     (1882-1967)


DEL COLOR
DE LA BUIDOR..!




Ascensor que
puges a una
cambra de colors,
on ell i jo
ens vam estimar
per última vegada.

Record pòstum..!

Camps d'amor
on inserides n'eren
antigues mansions
amb jardins florits.

Ell, ja no hi era.
Els passeigs li'n
pertanyien al
meu esperit.
   
Del bressol a la
tomba,
n'hi ha un lleu
sospir;
un relluc de poncella
i, tot de seguit,
una renglera de
petalines i fulles
agostejades;
un fins aviat,
per a bescanviar-se
per un fins mai.  

Ascensor què baixes
per a dur-te el meu
estimat, de cap
als inferns.
Ell, avesat als jocs
escalabrats,
en fa mofa de les
volences.

Disfressat de bruixot
en fa imitacions
dels éssers benaurats. 
Foguejat de roig
estén les seves
dalmàtiques a sobre
dels conreus
esgrogueïts. Als
gira-sols els colltorça
fins a fer-los besar
la gleva.

Enllà s'hi està,
fent oblits de dolces
paraules,
de promeses no
acomplides;
transmutant grans
d'olives per pinyols
de raïm.

Es complau d'ornar
l'amor amb bijuteria
de corretjoles,
en comptes de
engalanar-lo amb
bells safirs.

Els seus escrits
en són un compendi
de relats dissipats,
escadussers
d'apassionaments,
doncs jau de flàmula
abrusadora, cremant
la seva ànima a pleret.


Ascensor que
muntes al cel,
deixa'm asseguda
a vora del meu estel,
no vull seguir
contemplant els
atuells balmats, 
desocupats.
Ell, se n'ha esculpit
d'àmfora badívola.
  





Adela Payá i Prats
             🏺










    

  
   

LES OMBRES BLANQUES..!

LES OMBRES
BLANQUES..!



Dona'm el teu
mirar i,
vine amb mi
per a fer-ne
un tomb pels
boscos.

Trobarem les
" Ombres Blanques"
sota els branquillons,
elles ens cobriran
i, ens dibuixaran
d'albí tot el
què n'és d'obscur i,
de confús.

No dubtes tant,
lleva't el barret
i, eixa mascareta 
empastifada de
coloraines,
també, les sabates.

Batejem-nos-en
sota les esclarides
petalines,
imaginem-nos-en
què ens llancen
arròs el dia de noces.

Vine amb mi,
sense por,
no em menjo a ningú;
atreveix-te a fer-me
un petó perlat,
innocent, insinuós.

Agafats de les mans,
uns cirerers amb les
seves:
"Ombres Blanques" 
ens recordaran per
sempre,
com la parella 
que no hi vam arribar
a florir, de cap
transparència ni de
cap nítidesa.   
  
Tots dos plegats,
n'érem dues obagues
fosques, què en
sortir-nos de sota
de les arbredes
hi vam restar eixalbats.

Aleshores, 
en ataüllar-nos
empolainats de neví,
cadascú, hi va agafar
un viaró diferent,
omplint-lo
d'encalcinades
petjades, tot i així,
no sabíem com
explicar-nos-en
perquè ens sentíem
tan destrossats
de cor palpitant;
tan inundats per
les neviscades;
tan ennuegats d'amor
dragat endintre.
  
Se n'havíem engolit
les estimes i, malgrat
la lluentor dels nostres
esperits, no ens vam
girar per por a
acceptar-nos com
uns éssers amorosits,
extraviats entre
tendreses i, dolceses. 
 
Encara, hui per hui,
seguim plorant
aquell devessall
de llàgrimes acollides
al fons de l'arboreda.

" Les Ombres blanques"
almenys, ens hi van fer
sabedors de què
s'estimaven, tot i que
s'hi negàvem a voler
admetre-ho.

Dos cucs de seda, 
a dintre dels nostres
capolls,
què s'hi vam privar
de l'aleteig de les
voliaines. 





 
Adela Payá i Prats 
             🌳





    

 


           

 

FLAIRAR COM ESPÍGOL.!

FLAIRAR COM ESPÍGOL.!



Tan amunt i alhora
tan a baix,
muntes esglaons
cèlics,
per a parlar amb
els teus ancestres;
als inferns també en
resten uns quants.  
N'hauràs de davallar...! 

Pensen, mediten,
valoren, ...Hi són on
són, perquè així ho
han decidit. Sense
llàgrimes, sense
dolences.
Cap sofrença.

Et diuen què ara
et toca viure els anys
més silenciosos,
i, més recollits, com
ermità enmig de les
muntanyes.

Te n'adones d'eixa
solitud immensa,
de la qual mai no
hi vas ser conscient.
Ara, ja ho has assumit.

N'és com l'eco musical
d'un instrument
amplificant-se al llarg
dels anys,
retrunyint a dintre teu
fins a fer-te estremir.

N'has rebutjat les
xerreameques inútils,  
les conveniències
sense solta ni volta;
t'has aïllat del món
perquè no li trobis
el punt exacte de
concordància amb
la teva ànima. 

De vegades cavil.les
què hi ets de més,
en un espai-temps
amb el qual no hi
combregues. 

El teu cor n'és com
un esquellerinc
sonant de seguit.
Repiqueteigs continuats
què et fan somriure
i, plorar al mateix temps. 

Tot i que exhaurida,
penses què no tens
cabuda en aquesta
Terra;
malgrat els teus 
pensaments, ella,et
diu què n'hi ha un
seient per tu.
 
De cos entumit,
i, adolorida, agraeixes
les lliçons apreses
i, per aprendre,
però en aquests
moments
en demanes un incís
d'isolament,
potser ho precises
per a establir pactes
d'aliances amb
el teu esperit.

N'has viscut molt
de desempar com
qualsevol ésser humà.  
Tu, només volies
ser feliç,
no doldre't amb el
patiment dels altres. 


Com deien els romans:  
" Sit tibi terra levis"
que la terra et sigui lleu.  

Jo afegeixo:

Deixeu-me passejar
al bell mig dels espígols,
que pugui acolorir-me
del seu matís lilà
i, fer-ne oloreta de
lavandula. 

Tan sols això...!   


     

     
Adela Payá i Prats
            🌞