ESCOPINADES DE DENTOLES..!

ESCOPINADES DE
DENTOLES..!




Vagarejo costera
amunt,
pels llocs
mig abandonats,
amb perill
d'envellides
cases
enrunar-se'n.

Parlo amb les
pedres,
tan antigues,
amb tantes històries
què poder-me relatar.  

Una, amb forma
de rostre humà
sembli què rigui.
L'he deixada al
mateix lloc,   
no vull distreure- la
del seu caminoi. 

No en fa massa
temps hi vaig ser
amiga i enemiga
alhora d'un home 
aeròlit. D'ell m'hi
vaig acomiadar
a les caves del
xampany. 

Començo a sentir- me
mig pedra, sols què en
marxar, el meu cos
el soterraran i,
els còdols em veuran
partir, sense condol.

Les flors selvàtiques
m'escorten,
llegeixen els meus
pensaments:
m'esmenten què elles
encara en són més
efímeres què jo.

N'és cert, però també
n'hi ha els arbres
mil.lenaris,
dels quals en pots
aprendre moltes
lliçons de sàvies
rugositats.

Tot gaudeix de vida,
i, un cel avui com
empedregat,
en fa l'impressió
què d'ací a no res,
en farà l'harca
a sobre meu.

M'esmunyo costera
avall, on els peus
s'embalen a soles,
desafiant- me
de bona gana,
mentre força esbalaïda
m'omplo els ulls
de nuvolades.

Plourà?

Firmaments enrajolats
em contemplen des
de ben a dalt,
amenacen en obrir
vidrieres i espargir
granissada.


Els ocells tornen
als seus nierols
amb càntics
d'advertiment.
Esbatussada de
macolins per tot
arreu, a Dèdal li'n
faig reclams d'ales
de mitja alçada. 


N'és clar, he de
tornar a casa el
més aviat possible,
sinó vull rebre
una bona
assarronada.  
 
Embadalida
aquest vespre,
a tocar dels blaus,
em delectava
per apujar
als cimalls de les
muntanyes, mentre
la Volta Celeste,
capritxosa,
m'escopetejava una
muníó de dentoles
arrodonides.

L'èter, avui, ha restat
esdentegat...!
jo, emplenada de
blaüres. 





Adela Payá i Prats
             🌼