LES OMBRES BLANQUES..!

LES OMBRES
BLANQUES..!



Dona'm el teu
mirar i,
vine amb mi
per a fer-ne
un tomb pels
boscos.

Trobarem les
" Ombres Blanques"
sota els branquillons,
elles ens cobriran
i, ens dibuixaran
d'albí tot el
què n'és d'obscur i,
de confús.

No dubtes tant,
lleva't el barret
i, eixa mascareta 
empastifada de
coloraines,
també, les sabates.

Batejem-nos-en
sota les esclarides
petalines,
imaginem-nos-en
què ens llancen
arròs el dia de noces.

Vine amb mi,
sense por,
no em menjo a ningú;
atreveix-te a fer-me
un petó perlat,
innocent, insinuós.

Agafats de les mans,
uns cirerers amb les
seves:
"Ombres Blanques" 
ens recordaran per
sempre,
com la parella 
que no hi vam arribar
a florir, de cap
transparència ni de
cap nítidesa.   
  
Tots dos plegats,
n'érem dues obagues
fosques, què en
sortir-nos de sota
de les arbredes
hi vam restar eixalbats.

Aleshores, 
en ataüllar-nos
empolainats de neví,
cadascú, hi va agafar
un viaró diferent,
omplint-lo
d'encalcinades
petjades, tot i així,
no sabíem com
explicar-nos-en
perquè ens sentíem
tan destrossats
de cor palpitant;
tan inundats per
les neviscades;
tan ennuegats d'amor
dragat endintre.
  
Se n'havíem engolit
les estimes i, malgrat
la lluentor dels nostres
esperits, no ens vam
girar per por a
acceptar-nos com
uns éssers amorosits,
extraviats entre
tendreses i, dolceses. 
 
Encara, hui per hui,
seguim plorant
aquell devessall
de llàgrimes acollides
al fons de l'arboreda.

" Les Ombres blanques"
almenys, ens hi van fer
sabedors de què
s'estimaven, tot i que
s'hi negàvem a voler
admetre-ho.

Dos cucs de seda, 
a dintre dels nostres
capolls,
què s'hi vam privar
de l'aleteig de les
voliaines. 





 
Adela Payá i Prats 
             🌳