LA GARJOLA NO
HI ÉS..!
A la garjola hi vaig
entrar, enlluernada
pels seus barrots
amarantins.
En adonar-me, la
portella, espentada
per una mà gegantina,
s'hi va apressar
per romandre ben closa.
Cants de deseperada
solitud,
plomatges d'ales caigudes,
el meu amor:
el carceller,
presumia del seu influx.
Encara que empresonada
voletejo espiritualment
d'ales emporprades
per sobre dels camps de lilàs.
Amiga dels ratpenats
marxem al fons d'esplugues
ben allunyades.
A la recerca de llibres
ancestrals,
endinsada al fons
de les coves
hi trobo els brebatges
per a lliberar-me'n
dels cadenats.
En atansar-se el
guardià,
la gàbia no hi era,
tan sols quedaven
les escorrialles
d'alguna cosa
què volia ésser
contenidora.
De la dona només
en restava
un vestit brut i unes
espardenyes
de canyem.
Estranyat del succés
aqueix rostre corrugat
d'home atabalat,
en flairar la roba de la
muller, s'hi posà a
ploriquejar com un nadó.
N'havia perdut el seu
poder de posseir-la.
Ella, n'era una ànima
lliure amb amor sobraner.
Adela Payá i Prats
🐥
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada