L'ESPERA, FINS A QUAN..?

L'ESPERA,
FINS A QUAN..?


T'he somiat tremolós, 
paties de fred i,
d'esgarrifances.  
Amb un edredó
et cobria el cos sencer.  

Volia arropar- me
amb tu, aleshores
m'he desvetllat
amb un rostre solcat
pels raigs llumeners. 
 
Novament, un altre
estrany esdeveniment
ens empentava al
desacoblament.

Quantes insensates
divisions, pel gust
de complaure a les
forces contràries a
les querences. 

Una munió d'entrebancs
cada vegada més
esplendorosos, més
fortificats, més insalvables.

Qui vol estar-se'n
en un lloc on et preparen
paranys a cada moment.?
 
No encoratgem plans de
vida,
n'estem dirigits envers
els plans de mort.

Els meus ulls s'hi
contrauen en sotjar
tantes discrepàncies;
el cap rodola com baldufa
en moviment;
el cos, mig afeblit, em
demana un recés.  
M'he convertit en la
deessa dels rierols. 
Hi vull dormir a sobre
de màrfegues aigualides. 

N'hi ha un cansanci
indescriptible de tot,
una pena incomensurable,
unes ganes infinites
de vomitejar el què
s'hi fa tan indigerible.

T'he somiat trontolladís, 
mig ploricó,
em parles amb mots
quequejats i, no assoleixo
assabentar-me'n
dels seus significats.
 
N'estàs trist,  jo també
ho estic...Fins a quan
aquest turment
què a cada dia va
esfullant-te
de fulla en fulla i,    
esponcellant-te de
flor en flor.

Fins a quan aquesta
obligació de viure
el què no t'abelleix
viure..?

Qui és el dissenyador
de la meva existència,
quan se m'ha exclós de la
seva programació..?

Mentre vosaltres,
éssers de les parquedats,
astutament,
us ompliu la panxa
de sofriments,
jo em capfico per
endevinar-hi
el camí de
tornada a casa.
 
  






Adela Payá i Prats
            🌹