EM DIUS QUE JA RIUS.!

MAX ERNST
(1891-1976)




EM DIUS QUE
JA RIUS.!



Uns silencis de mots
quequejats,
ens assaltaren
els darrers anys,
envers el mutisme.
Anys tràgics, amargs. 

La mudesa malmirrosa
n'estava feta d'arquetes,
folrades de vellut,
on aguardàvem els
secrets més íntims;
tot allò què no ens
vam permetre expressar;
n'érem com una
dolça remor d'onades
críptiques.
    
Encara què decidírem
arxivar les paraules,
en esguardar-nos
per un instant màgic,
la malencolia s'hi
feia present en eixe
recorregut de voler
irisar-nos, un, a
l'interior de l'altre.

Però ja mai no ens
retrobaríem,
les nostres brúixoles
ens conduirien per
rumbs oposats.

De quina mena
de substància   
misteriosa, ens
recobrírem,
què essent un al
davant de l'altre,
no hi havia manera
d'entrellucar-nos.?

Doncs al final ja
no ens
contemplàvem,
tan sols ens
insinuàvem,
ens intuíem.

S'hi havíem
invisibilitzat,
a banda de no
emprar cap llenguatge.
N'érem difunts abans
del teu traspàs.
 
Els esdeveniments
dissortats, enverinaren
el nostre amor:
un arbrissó què feia
llucar tendrívoles
fulles empal.lidides.

Ens esgrogueíem
de mica en mica,
i, en arribar a les
cromacitats nívies,
escoltàvem càntics
angelicals, fent-nos
conscients dels
lligams esfilegassats. 

Però, te'n vas dur
amb tu el què mai
no hi vas pronunciar:
els clams abaltits,
com també les volences
trasmudades per
violències;
els petons espetegats
de focs d'artificis;
les abraçades
trasbalsades per les
altívoles catapultes.

Te'n vas marxar
força amoïnat,
barallat amb el món
i, amb la teva
escanyolida vida.
En cap moment
no sil.labejaries ni
un sol aüc.

A les murades de
la casa hi veig
el teu rostre somrient.
Em dius què després
de tant de temps
anguniejat, ja te'n pots
riure de gairebé tot.

  



 
 
Adela Payá i Prats 
              😎