EL MILLOR ARRIBARÀ..!

EL MILLOR ARRIBARÀ..!









He viscut, tal vegada,
com tothom, enmig
dels camps de les escaramusses.

El pare deia verd, 
la mare balbucejava
el color blau, i tota la
canalla, què n'érem
sis, volíem els colors
de l'Arc Iris.

A l'escola els santets
vestits de foscúries,
vorejats de ciris blancs; 
les nenes <llengüetes>
fent d'espietes,
medalletes roses anhelaven
amb la mare de déu:
la Miraculosa.

Els regals per a les
submises,
les clatellades
per a les qui ens feia
gràcia aqueixa
pantomima.

A casa en plena
decadència, tot es
barrejava:
els colors,
els estris del combat, 
les antigues lleis,
i a la fí, la fugida
imminent.

Cansats de les
escomeses,
cercaven un lloc
potser, més afí, a les
nostres ànimes.
 
Però el què no
esperàvem albirar
n'era com
s'instauraven nous
conreus d'emprenedora
lluita.

Aleshores, ell, l'amat,
perorava per les
cromacitats esgrogueïdes,
contràries a les
purpúries què n'eren
les meves.
 
Cels altrament excoriats 
de lluentor, traspassats
per l'acció dels rellamps,
substrats d'atzurita
força esquerdats.

Clamoreigs continuats
dels glavis, colpejant-s'hi
entre ells,
una incessant pugna
que mai no cessaria.

L'assossec inexistent,
la pau torbada,
excepte aqueix jorn
què desconnectada
de la realitat, pedalejava
una BH roja amb ansies
de voler enfugir-me'n
del món.

Sota la figuera mare
hi vaig ploriquejar
d'agraïda joia,
adelitant-me dels fruits
dolços, ....Ja havia après
què per a sentir-me
com un aucell, n'hauria
de perdre algunes plomes.

 
Ara, com tothom, hi
visc encerclada de
cuques coronades,
en voler sortir de casa
m'obliguen a respirar
l'aire contaminat. Un
altre parany què he
d'haver d'enfrontar.

Al cap hi duc diademes
què espanten a les
gusarapes;
exhalo una mena de baf
verinós, què a
qualsevol agent de l'ordre
públic, en apropar-se
el farà adormir-se;
els qui en miren queden
a l'instant encegats,
i, ara mateix, hi sóc més
perillosa què la plandemia.


Passem la vida batallant..!

Els enemics, perseveren
en romandre amagats,
la por se'ls menja per dintre;
els amics en fan obviats
perquè vagareges a soles
per la vida;
i, el què ningú no sap, és
que només vols el
millor per a tothom. 


 
 

 

Adela Payá i Prats
               🌸