FLAIRAR COM ESPÍGOL.!

FLAIRAR COM ESPÍGOL.!



Tan amunt i alhora
tan a baix,
muntes esglaons
cèlics,
per a parlar amb
els teus ancestres;
als inferns també en
resten uns quants.  
N'hauràs de davallar...! 

Pensen, mediten,
valoren, ...Hi són on
són, perquè així ho
han decidit. Sense
llàgrimes, sense
dolences.
Cap sofrença.

Et diuen què ara
et toca viure els anys
més silenciosos,
i, més recollits, com
ermità enmig de les
muntanyes.

Te n'adones d'eixa
solitud immensa,
de la qual mai no
hi vas ser conscient.
Ara, ja ho has assumit.

N'és com l'eco musical
d'un instrument
amplificant-se al llarg
dels anys,
retrunyint a dintre teu
fins a fer-te estremir.

N'has rebutjat les
xerreameques inútils,  
les conveniències
sense solta ni volta;
t'has aïllat del món
perquè no li trobis
el punt exacte de
concordància amb
la teva ànima. 

De vegades cavil.les
què hi ets de més,
en un espai-temps
amb el qual no hi
combregues. 

El teu cor n'és com
un esquellerinc
sonant de seguit.
Repiqueteigs continuats
què et fan somriure
i, plorar al mateix temps. 

Tot i que exhaurida,
penses què no tens
cabuda en aquesta
Terra;
malgrat els teus 
pensaments, ella,et
diu què n'hi ha un
seient per tu.
 
De cos entumit,
i, adolorida, agraeixes
les lliçons apreses
i, per aprendre,
però en aquests
moments
en demanes un incís
d'isolament,
potser ho precises
per a establir pactes
d'aliances amb
el teu esperit.

N'has viscut molt
de desempar com
qualsevol ésser humà.  
Tu, només volies
ser feliç,
no doldre't amb el
patiment dels altres. 


Com deien els romans:  
" Sit tibi terra levis"
que la terra et sigui lleu.  

Jo afegeixo:

Deixeu-me passejar
al bell mig dels espígols,
que pugui acolorir-me
del seu matís lilà
i, fer-ne oloreta de
lavandula. 

Tan sols això...!   


     

     
Adela Payá i Prats
            🌞