COPS D'AIGUA..!

Édouard Manet
 (1832-1883)




COPS D'AIGUA..!



N'hi ha tant
pel qual no dir-ne res.
Perquè sí parléssim,
les boques, potser, no
s'aturarien mai.

He extraviat les ganes
per llançar paraules
a les ventúries,
ningú no escolta,
no n'hi ha l'interès
per visitar paradisos
estrangers.

Millor ben callada
com anys enrere,
i, a més a més, amb
escrits de lletres
inenteligibles què
ni jo mateixa no
les puc lletrejar.

L'amor, ara s'exposa
com alguna cosa lluent,  
n'ha de resplendir,
emetre guspires d'or,
abocar-se'n a les
balconades de sovint.
Ha de ser com una
mena de picarol
dringant a tothora.

Però no em ve de gust
campanejar ni tampoc
espurnejar.
Desitjo estar-me'n
callada,
silent,
esbalaïda,
palplantada al darrere
dels cortinatges,
contemplant
l'aleteig dels aucells,
o ben bé, asseguda
sota el xiprer solitari,
fent- li companyia i,
de tant en tant,
parlar amb el vell til.ler.

He perdut la força
per talonejar al damunt
dels entaulats,
prefereixo allunyar-me'n
pels laberints,
ornats de verds i,
del color de les florades,
i sí tingués sort,
esgarriar- me'n pels
senderols.

Embolcallo a dintre meu
la remor dels mots
engolits,
la llangor dels sentiments
emmudits,
malferits;
en faig recreacions
de la vida,
precipitant-la
pels espadats,
pels canyons on flueixen
els esprimatxats rierols.

Delejo per créixer
d'arrels amagadisses,
i, amb copsades
d'arbredes altívoles,
rasar trossets de cel. 

Algú, al qui desconec,
totes les nits, em
xiuxiueja una tirallonga
d'alirets continuats,
xiscla què xiscla
mentre dormo què dormo.

Converses de monòlegs
s'atreveixen a trencar
els dormilecs silencis.

No parlaré, deixeu- me
a soles, no en té sentit
obrir el cor, per a què
després me'l retorneu
tot escopetejat com
magrana escrostonada.
 
Calleu, calleu, ..!

Tinc son, deixeu- me
dormir, tant com el
meu cos ho precisi.

La meva ànima em
mira, descomplaguda,
per primera vegada
se sent fora de joc,
no sap què fer-se'n
amb mi.

Mentrimentres, suro
al bell mig dels paratges
muts i eixordats.
Cap aldarull, cap soroll.
Em trobo bé...!
Ploro de gebrades
matineres.
Tinc la necessitat
d'esfilagarsar-me'n
en brins de rierades.   






Adela Payá i Prats
             🍀
 



 
 

.