ARA NO SAP...!

PINTOR: RON HICKS

                     
                             

                      

 ARA NO SAP...!

Ara no sap d’aquells dies

en un poble extraviat entre

muntanyes;

ni recorda la llum tènue

ni aquells ruixats què

ens van caure en un

mes de juliol.

Com també n’ha fet

oblits d’aquell petó

orfebre què s’hi va

amagar entre les arestes

de les roges llambordes.

En aquests instants

l’òscul abandonat,

cisella besades a sobre

de totes les rajoletes

de la rambla,

i, a l’escriptor que s’alça

en escultura argentada,

li n’ha pinzellat el meu

nom amb traços de

puntillisme.

Ara no sap de les nostres

llambregades a l’alcova

on ens reflectíem

en tàlems d’espills;

com tampoc recorda

el ball que vàrem iniciar

amb somriures aurats.

Amb pelussa esgrogueïda

va difuminar el que semblava

què n’era de veritat i, a

altres paratges se’n va dur

l’amor esquinçat en molts

esvoralls.

El nostre amor, s’amitjana

en petits grànuls per tot

arreu, però mai no en tindrà

la grandària de la qual tots dos

plegats, hi vàrem ser els seus

benefactors.

Adela Payá i Prats

          

    

               

DES DEL CALABÓS...

Mazmorra del Castillo de
Wewelsburg (Alemania)





                           

DES DEL CALABÓS...!




A les torratxes conflueixen
mans i ulls, mots encertats
i, desencertats;
però ella, no hi és.


La varen deixar nuada
a les masmorres del castell,
per a que no molestés ningú.



Amb olles i beuratges,
la goja en fa conjurs benaurats,
per a donar-ne benastrugances
a tothom i, ja sap com ha
d’escapolir-se’n de les estratagemes dels malaurats.



A l’ergàstul n’ha deixat impreses paraules que en fan referències
a les úrpies trencaclosques,
i, als cossos orfes de llagoteries
i, de carantoines,
com també es plany, tristament,
de les revenges per les quals alguns n’han fet mal ús de les estimes.


S'ha folrat el cos amb penjolls
de raïm i, pel finestró barrat
se n’ha sortit amb encanteris
que han fet estavellar cadascuna de les brèndoles.



Amb ales d’esmaragdes s’allunya dels contertulians i, 
en poder, des dels airecels de turquí, recita un poema 
ben potent que a tothom  ensordeix i, és aleshores, 
quan una pluja de ruixims 
glaucs, als descreguts, els ha 
embolcallat d’esperances










Adela Payá i Prats
              🌿






                           

MANIBUS...

IMATGE: WWW.GOOGLE.COM

                      

MANIBUS...

( Caminar amb les mans )

Instants de brevetat,

perllongant-s’hi

en el temps, on

unes mans encara

reblades, es parlen

entre dits sostinguts.

En aquella tauleta

ben rodona, si t’hi

fixis i, centres la

mirada, podràs

entreveure carícies

de grapes arraïmades,

entre gestos tendrívols.

Fins i tot, hi vessen

sanglots;

s’esllangueixen i,

s’engrosseixen,

segons la postura

que adoptin;

s’entortolliguen i,

s’estrenyen;

i, segueixen amb

els seus diàlegs entre

molts bellugueigs.

Hi duen alguns anys

en aqueixa positura;

tessitura de notes melodioses,

on els dits s’hi acomoden

a algunes solfes i,

els veuràs com cantussegen,

i, com dansen;

com s’enlairen als cels i, com

davallen fins a acaronar

els palmells de l’acompanyant.

De vegades, sentiràs cops a

sobre del taulell, aleshores,

hi seran enfurismades

i, enllefiscades dels devessalls

de les seves begudes;

i ja xopades de la suor què

fa que s’estremeixin.

Restaran per un temps

renyades, i de cop, voldran

desllaçar-se’n i,

prendre mesura

de tot el què han viscut

i, de tot el què encara els

hi queda per dir-se,

per entendrir-se i, per

seguir estimant-se.

Ara rauen força encaixades,

gairebé no se les pot distingir

a qui pertanyen cadascuna

d’elles ....S’han acoblades com

un capoll en flor.

Adela Payá i Prats

     
                         

POEMA D’EN FRANC GUINART PALET ( 24 /06/ 2018 )

                                  

TANKA...

El Sol de groc lluu,

els teus poemes vessen

en flors daurades;

petalines dansaires,

dibuixant abraçades.

Adela Payá i Prats

( 25 /06 / 2018 )

       

REVETLLA SANT JOANERA...

REVETLLA SANT JOAN

                                    

REVETLLA SANT JOANERA...

Desitjos cremats a les foguerades

de Sant Joan, i a les airines han

fet revoloteigs de cendres encisades

per dur-ne a terme cadascuna

de les comandes.

En arribar a casa, dues ampolles

de vi ben buides, ballen i,

repiquetegen agafades entre

les meves dues mans.

Cada vegada amb més ràbia

les faig colpejar amb més força

i, a la fi: bategada de vidres

per tot arreu.

Em descalço i danso amb peus

nus a sobre dels vitralls,

cap ferida, la meva pell és

com el cuir, algú me n’ha

folrat amb peücs de coure.

Castanyoles se senten des del

saló, on no n’hi ha ningú,

i, de cop i volta, un quadre

des de les murades s’hi despenja

misteriosament.

Dues copes romanen a sobre

de la taula del menjador,

faig Xin-xin amb el personatge

esotèric i, bevem tots dos alhora

fins a buidar el líquid glauc.

Fem giravolts al voltant d’un

penjador de peu, i en tornar

el cap al seu lloc, me n’he adonat

de què hi era a soles; en mirar-me

la planta dels peus em

semblava que rebrollaven

roselles de mica en mica.

Dos bombetes de llum han fet

esclafits i, sobtadament me

les he hagut de veure amb

el foscam de l’alcova.

Tinc una mica de por i, unes

riallades entremaliades han

fet retrunys en tota la casa.

Crec que la beguda continua

fent el seu efecte afrodisíac

i lúdic, perquè ara mateix,

m’hi trobo brindant amb

un copó, de dintre del qual

se’n surten un munt

de brimarades...!

Estic al·lucinant...!

Adela Payá i Prats

                   

                            

AMB VESTIT DE PEIX...

VICTORIA STAGNI ( 1973 )

                                   

AMB VESTIT DE PEIX...

Abrigalls de peixos

cobricelen el meu cos,

i, ja comencen a sortir-me’n

escates a la pell i, aletes

ben formoses. Cristalls

llampants em fan refulgir

a dintre de la mar.

A les profunditats de

l’oceà em dirigeixo i

entre les coral·lines

clapades de vermellons

m’adormo dolçament.

Entre somnis de perllongades

imatges, em contemplo

com a humana i, enllà

arrossegada entre torrossos

de gleva i, de pedruscalls

andarejo amb peus nus

cercant el meu nou destí.

Seré àngel o dimoni,...?

Em quedaré al limbe...?

Amb sabatilles d’estelades

recorreré l’Univers inacabable,

i, tal vegada, si hi tinc sort

endevinaré les meves arrels

divines....Trobaré al gegant

de la creació, o potser

em toparé amb uns altres

enraonaments...Tants misteris

per descobrir-ne i, tantes

pissarres per enguixar. 

Em defineixo com ésser

a la recerca dels seus orígens,

i, ja no val encabir-s’hi en móns

depravats, on les fosquedats

s’encabriten per fer-ne estavellar

el que no els hi pertany,

quan el més senzill en seria

crear els seus propis universos,

sense haver-nos d’implicar

als qui no volem formar part

d’ells....

Adela Payá i Prats

                  

FINS AVIAT...

FINS AVIAT...!




Comandes d’adéus,
de finals que cercaran
els seus principis;
de orígens que rodolaran
fins als acabaments;
per a tornar-ne a començar
de nou.


La llei de l’etern retorn,
on cada vegada s’hi
faran petits canvis;
infinites versions de
la mateixa història.



Un adéu per sempre
n’és sinònim d’un
fins aviat, per sempre.



Salutacions i comiats
a l’uníson, vibrant
en tots els punts de
l’espai-temps.



Amors què assoliran
conviure amb totes les
estacions de l’any.


A l’hivern: mirades
de glaç;
a la primavera: rebrolls
de guspires;
a l’estiu: floració de les
estimes;
a la tardor: refugi de mans
acoblades..


Comandes d’adéus, que en faran revoloteigs i, cercles 
de sovint.


Ànimes que tal vegada no
s’hi podran mai desenllaçar,
fins que no resolguin el què
hi tenen pendent des de tantes
vides endarrerides.


No, no existeixen els termes
absoluts, tot viu en la relativitat,
no n’hi ha punt de partida
ni punt final....Qualsevulla cosa
en fa giragonses sense 
aturar-se’n i, en fer-ho per 
dècimes de segons,
hi retorna de nou a giravoltar.



Flors als eteris girant els seus pètals i, canviant-los de cromacitats, per l'efecte
de les llums, a cada revolada...!






Adela Payá i Prats
               ⭕






                      

UN JORN COMPLICAT...!

UN JORN COMPLICAT...!



Demanis un cop de mà
i, a canvi reps un cop de peu.


Quantes vegades la mateixa
vida te n’ha posat en el
mateix dilema...!


Vols entaular-ne converses
per esclarir-ne els fets
i, en comptes de paraules
et clouen, de sobte, les portes
i, els finestrons.


Has passat de l’estat d’humà
a escorrialla.
Al carrer esperes sense      
esperances el que mai no
s’esdevindrà.


Toquis la balda d’un portó
i, l’emissari de torn et diu
que no n’hi ha ningú, què no
cal que tornis.


Trepitges pels carrers de la
ciutat amb ressonàncies de
buidor, res no t’ompli el cor.


Traqueteigs pels paviments
de rodes i de taulons,
de carros i, de músiques al fons, dels qui avui volen guanyar-se’n alguna moneda.


L’home de l’acordió em demana una almoina i, sempre et fa sentir
la mateixa balada.


Una munió asseguda al
voltant de les taules
prenen gelats i, cerveses,
aigua llima i, orxata;
i, tu, preguntant-te encara
després de tants dies, com
n’hauràs de resoldre les coses.



Les forces cada volta en són més escadusseres i, els obstacles semblen agegantar-se’n per moments....El cel desprèn aromes de lleixiu, i els avions negres en fan de les seves.



Sento a dintre meu un gran
pes, que no vull carregar
de cap de les maneres i, un
estrany de cop, titil·la com
un fanal, a punt d’extinguir-se.


He fet un cop de peu i, a canvi
he rebut un cop de mà...!


En mirar-me els canells hi
anaven tots dos emmanillats.










Adela Payá i Prats
              ➿

 








                            

UNA DONA AGUAITA EN UN CARRER BARCELONÍ...

ERNEST DESCALS ( 1956 )

      
                           

                           

UNA DONA AGUAITA

EN UN CARRER BARCELONÍ...

Tot és fet a la mida dels seus

autors…Les accions maldestres

encara que ocultades,

s’exhibeixen en arribar al final

del senderol.

I, apareixerà aquella muller

què un jorn, incrèdulament,

vàreu deixar palplantada

enmig del paviment, esperant

a dos àngels que van decidir

bandejar-la.

Al bell mig de l’escenari, lluint

de paraules i, de cossos ben

empolainats, els sentiments

es disfressen d’atributs inexistents.

Els qui hi fan escomeses malaurades

saben reconèixer-se’n, es reflecteixen

al mateix mirall, on de rerefons

els qui no poden emmirallar-se’n

els acomboien de seguit.

I, aqueixa dona una mica gran

després d’esperar hores i hores,

va donar mitja volta i se’n va anar.

Les paraules endolcides barrejades

de trapelleries, obeeixen a un sense

fi de contradiccions, gairebé n’és

com una mena de catarsi.

Una dona aguaita en un carrer

Barceloní, els seus suposats

benefactors, l’han desemparada

i, el més curiós és què al davant

de tothom hi parlen de solidaritat

i, d’ajudar al seu proïsme.

Perogrullades i més perogrullades,

el qui està disposat a ser-ne

bona gent, roman humilment entre

tuls d’invisibilitats, estén la mà

a qualsevol i, no deixa tirades a les

persones enmig dels carrerons.

Adela Payá i Prats