 |
|
Imatge: www.google.com
|
DING-DONG....!
No sabràs ni tan
sols
podràs intuir-ne
per
un breu instant,
el què s’hi va
arraulir
a dintre meu amb
les
teves
perllongades
cavil·lacions.
És cert, què al
principi
tot hi va obeir a
una
catarsi, a un
terrabastall,
a un terratrèmol,
a un
volcà en erupció.
També no n’és
menys cert
què hem
d’aprendre a respectar
el lliure albir
dels altres,
i, sí el teu,
n’era farcir-me
d’embranzides, em
pregunto
per què els teus
llavis s’hi
varen omplir de
tants:
t’estimo.
Molts àudios
encara sense
ser-ne
esborrallats,
ho repiquetegen
com campanades
a la torre de
l’església.
Mots
abrigallant-s’hi
d’hopalandes
obscurides,
rebreguen núvols
de fosquedat.
Ding-dong,
ding-dong.
No n’era
necessari ni precís
fer-ne
declaracions no esbatussades,
com tampoc no
n’era motiu per
fer-ne
cascavellejar sonalles
inexistents.
No n’estaves
obligat a cap cosa,
només havies de
ser-hi tu mateix,
en qualsevol lloc
de l’espai-temps.
Et vas confondre
en emetre
el què el teu cor
no en sabia de solfejar;
encara pitjor,
esforçar-te per voler
expressar el que
no clapies a dintre teu.
Ding-dong;
ding-dong...
No calien els
vocables dolços
quan un no
trepitja pels
camins de les
volences;
millor hagués
segut no badar
boca.
Les veritats,
sempre, encara
que més adolorides,
seran
acollides amb més
vehemències.
No exerciran
insistentment
l’efecte de
reflectir-nos com
els qui no hi
som...!
Adela Payá i Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada