A L’ESPILL: NO M’HI VEIG...!

Édouard Manet
 ( 1832-1883 )
“ Dona Davant L’espill “




                               
A L’ESPILL:
NO M’HI VEIG...!



Al davant del mirall
hi veig una dona amb la
qual no m’hi reconec.


N’és la muller que tu
vas inventar tantes
vegades com et va plaer.


Li’n vas afegir un munt
de vestimentes canviants,
un caramull de rostres dispars.


Un entorn de cossos 
dissemblants
anaven combinant-se 
d’imatges divergents.


Als espills trencaclosques, trossets de torsos femenins llueixen de tant en tant i, 
en fer, tu, acte de presència
has ocupat tots els espais
del esvoralls;
les femines havien marxat de sobte, mentre una cua i 
unes astes s’eixamplaven.


Al davant del mirall
hi veig una dona amb la
qual no m’hi reconec.


És la teva al·lucinació de
permutar-me'n per la qui 
no hi sóc. 
Em miro reflectida amb 
els teus ulls metamòrfics.


M’has desestimat com pètal marcit i, en aigües enterbolides romanc a l’espera d’aprendre a esguardar-me'n com la d’abans.



He hagut d’arrencar-me'n les teves llambregades de dintre meu, 
i ara mateix, ja hi puc contemplar-me amb la qui convisc.



Tu, ja no hi eres, he assolit aombrar-te als marcs de la lluna
i, amb les butxaques emplenades dels teus ulls, te n’has esvaït.






Adela Payá i Prats
             👀