UNA DONA AGUAITA EN UN CARRER BARCELONÍ...

ERNEST DESCALS ( 1956 )

      
                           

                           

UNA DONA AGUAITA

EN UN CARRER BARCELONÍ...

Tot és fet a la mida dels seus

autors…Les accions maldestres

encara que ocultades,

s’exhibeixen en arribar al final

del senderol.

I, apareixerà aquella muller

què un jorn, incrèdulament,

vàreu deixar palplantada

enmig del paviment, esperant

a dos àngels que van decidir

bandejar-la.

Al bell mig de l’escenari, lluint

de paraules i, de cossos ben

empolainats, els sentiments

es disfressen d’atributs inexistents.

Els qui hi fan escomeses malaurades

saben reconèixer-se’n, es reflecteixen

al mateix mirall, on de rerefons

els qui no poden emmirallar-se’n

els acomboien de seguit.

I, aqueixa dona una mica gran

després d’esperar hores i hores,

va donar mitja volta i se’n va anar.

Les paraules endolcides barrejades

de trapelleries, obeeixen a un sense

fi de contradiccions, gairebé n’és

com una mena de catarsi.

Una dona aguaita en un carrer

Barceloní, els seus suposats

benefactors, l’han desemparada

i, el més curiós és què al davant

de tothom hi parlen de solidaritat

i, d’ajudar al seu proïsme.

Perogrullades i més perogrullades,

el qui està disposat a ser-ne

bona gent, roman humilment entre

tuls d’invisibilitats, estén la mà

a qualsevol i, no deixa tirades a les

persones enmig dels carrerons.

Adela Payá i Prats