MATINADA...

MATINADA...!
( Pensaments d’un dimarts...)

No hi vulguis mirar l’hora.
N’és de ben tard: Matinada...!

Els ocells comencen a entonar
les seves primeres piuladisses;
i, hem entreobert les finestres
al mateix temps,
ens saludem des de ben lluny,
algú ens ha apropat en la distància amb tecnologia magistral.

A tres pams confluïm en una font al bell mig de la plaçoleta i, oblidadissos del nostre passat  matusser entaulem diàlegs d’amagat.

Entomem converses on abans les havíem estacionades i, les paraules s’abarroten unes a sobre de les altres;
volem saber-ho tot i, preguntem
amb els cors atapeïts de preguntes.

No podem sostenir-ne aquesta ànsia què ens corca per dintre, i ens mirem amb ullades entristides, n’hi ha tantes
raconades omplides de pols què en una sola nit no disposarem del temps per airejar-les.

Em dol aquest pes que sento a dintre meu, saber que ja mai no serà com abans ho va ser, et deixa tot just, un regalim
de sensacions estranyes.

N’hi ha tants per què, sense respostes, tantes obnubilacions que no s’esclareixen; aqueixos somiqueigs que ja prou trigaren per encalmar-se’n;
els malsons que tostemps hi van conviure amb nosaltres;
el teu riure impertinent que no cessava, barrejat amb el teu deler per les grandiositats.

Andanes de trens sense que vinguessis a esperar-me, on amb les maletes mig buides
havia de refer-ne el mateix camí de tornada.

Una tristor que pel paviment anava enfosquint-lo de més grisor i, la teva immensa i, absoluta indiferència, perquè
tu, no n’estimaves ningú, tan sols jugaves amb els sentiments com si es tractés de jocs malabars.

La desesperança què de sobte s’hi va instaurar a dintre meu, com la muralla d’un castell clivellada de merlets;
el murmuri dels sons jocosos què  els sentia a cada passa què en feia pels senderols,
i, el desemparament d’ésser humà al davant del Cosmos.
Sense poder donar-li'n la mà a ningú i, amb sanglots llagrimers hi vaig voler endinsar-me'n enmig d’una butllofa blava i, viatjar per tot arreu.


Hi vaig mirar el meu poble amb uns altres ulls, des que tu el vas visitar...I parlo amb
la teva obaga que ací s’ha quedat on tostemps m’espera al passeig de l’escriptor famós.

Tot és canviant però ara mateix ja no puc identificar-me'n amb cap cosa, el temps l’he
emprat per oblidar-te’n i tu, me n’adono que no has marxat del meu costat.

Els silencis pugen i abaixen
graonades, es cobreixen amb capells.diamantins, des dels quals, uns vels obscurits oculten rostres de marbre.


No hi vulguis mirar l’hora.
N’és de ben tard: Matinada...!






Adela Payá i Prats
🎆