EL QUÈ JA NO HI SOM...!

BOUGAINVILLEA SPECTABILIS





                               
EL QUÈ JA NO
HI SOM...!




Amb clau de bronze
n’has obert la porta
del nostre jardí.


Encerclats de buguenvíl·lees
enfiladisses i, d’arbres
de moreres, ens hem
precipitat a instaurar-ne
diàlegs entretallats,
què en un temps endarrerit
no es vam atrevir-hi
a posar-los punt i final.



Rengleres de flors enrossides
ens acaronen;
a l’amposta de les teves dues
mans, hi volen fer relluc les carícies oblidadisses, què van implosionar envers el terris i,
ara suplicant em demanis el 
que ja no hi pot ser.


Els sentiments, s’han esbotzat
i, amb els teus esbramecs d’ós,
cap cosa ja no assoliràs.


Tot ha sucumbit de melangies,
de pensaments esbravats,
i, ja saps què dels conreus eixorcs no en fan rebrolls les noves poncelles.


Amb clau de bronze
n’has obert la porta
del nostre jardí.


I, ni tan sols tot allò, que hi
vam fer rebrostar, no ens
reconeix com els seus
autors....Ens han oblidat...!


El nostre verger ens dóna
la benvinguda i, ens baladreja
a l’uníson, que hi marxem,
ha deixat de creure amb
tots dos plegats alhora i,
anhela que unes altres parelles
amb les seves llagoteries
l’inciti a fer-ne floracions
d’unes altres espècies novelles.



Som arbre esbrancat, esqueixat
de branques, on tu i jo, ara
mateix, només lluïm arrecerats
al quarto de la llenya, per
a escalfar hiverns engelabrits,
on enmig del foc, en farem espetecs de flamarades i, de llàgrimes d’escarlates.






Adela Payá i Prats
             🌺