ESTIMES
MAGOLADES...!
Al fons del got, un anell
de brillants, he endevinat,
on en acabar la beguda
ha segut quan l’he clissat.
A punt he estat d’engolir-me’l
i, rius plàcidament llançant-me
mirades envellutades.
Els teus ulls resplendeixen
com dards esporuguits,
i l’he penjat de la meva
cadena al voltant del coll.
No te’l proves al dit,..?
Has afegit.
No cal...Te he respost
Vull que dansi al vent
lliurement.
Tenir-lo coronant-me
el dit anular, en pot afegir
un significat que potser
no el trobo encara.
Has empal·lidit de pell
llimonera i, estrepitosament
amb aldarulls de cadira arrossegant-s’hi, has
marxat sense dir-me adéu.
El teu anell, l’he fos i,
ara llueix com sageta
enmig del pitram.
No sabia que per a
estimar-nos-en
havies d’emprar objectes
que ho confirmessin i,
què a més a més,
hi fessis servir talismans
per demarcar els nostres sentiments.
Adela Payá i Prats
💔
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada