Quan arribi aquest jorn

QUAN ARRIBI AQUEST JORN...

GEORGETTE AGUTTE   ( 1867-1922 ) " Una Dona amb  un ram  de lilàs"                                              ...

dimecres, 28 de febrer del 2018

BADANT I MIG ACOVARDITS...

PINTORA: ERICA BRANDT  " Gaia "



                                  


BADANT I MIG
ACOVARDITS...


A quina flaire estranya
els nostres cossos, cantussegen.

Ja saps que mengem
carn a la qual l’injecten
hormones, ....Peixos solcats
de mercuri, vegetals
transgènics i, a més a més,
pulveritzats de pesticides.
L’aigua amb residus de
fluor, altament contaminant,
i, un garbuix de productes
amb conservants i, colorants. 

Em pregunto com encara
n’estem vius, endinsats
en un món plastificat,
on l’aire que respirem
també l’omplin de substàncies
químiques.

La Terra, l’hem convertida
en un poal de la brossa,
i, nosaltres hi som ja, és pot
dir clarament: éssers
radioactius.

Des del cels, ens tenen que
contemplar com flames
tòxiques i, la nostra Mareta
Gaia, ja hi fa massa esforç
en haver de sostenir-nos
cadascú dels nostres dies.

Les seves artèries i venes
reblides de metalls pesats;
la seva pell bruna, farcida
de nafres;
els seus cabells de fullam i, 
de brancam tacats de plaguicides;
i, aquest preciós planeta
entre tots, l’estem emmalaltint.

Som com una mena de plaga
i, més tard o més d’hora,
n’haurem de trobar una
solució, o tots plegats, amb un
esternut de la Terra, sortirem
com fletxes tibades des dels arcs,
a pasturar núvols pels eteris.





Adela Payá i Prats




         

PINTURES D’ÀGUEDA CLIMENT I PAYÁ (7)


PINTURES D’ÀGUEDA CLIMENT I PAYÁ (6)







dilluns, 26 de febrer del 2018

AUTOR: desconegut

IMATGE : WWW.GOOGLE.COM





                                    

N’he trobat un poema que no és meu,
però n’és tan preciós que l’escriuré.
No sé pas qui és el seu autor
per això no ho signaré amb el meu
nom...El sento com si fos meu
aquest poema, i ja l’arrupeixo
a dintre del meu cor.


POEMA...

“Torna a la memòria, el camí vell,
refractari i aspre del passat.
Cobert de pols de mots,
sense claror de lluna,
rovellat d'aigua de plor.
Recordes com era?
Brindàrem descalços,
acaronant encesos pics de sauló
i turonets de dolç.
I teníem captiva la llum d’una estrella,
dins un instant de violetes."



AUTOR: desconegut
      

LA BELLESA...

PEDRO PABLO RUBENS
( 1577-1640)
                                 
                              

                                 
LA BELLESA...


La bellesa la pots trobar
en un rostre solcat de rugositats,       
aquest, et parlarà de les seves
històries i, de les seves
vicissituds. Amb els teus dits
podràs palpar-les i, aleshores,
et relataran un conte.

Una variça, et podrà explicar
com uns, treballaven tostemps
palplantats; i no per això et
semblaran unes persones lletges.
Pel contrari, admiraràs la seva
tenacitat, per poder sobreviure
a costa de grans esforços.

Aquella fembra, que hi va
tenir molts fills, tal vegada,
no llueixi d’un ventre llis,
sinó què més bé hi serà força
estriat, i ja per aquest motiu,
ha deixat de ser-ne agraciada...?
La gentilesa per donar-ne
vida a unes criatures, ja l’ha
retirada del món de les
delectances...?

Un ancià, potser et sembli
decrèpit, o insultant, et
recorda que tu hi arribaràs
a ser com ell, sí es que hi tens
la sort d’assolir la seva edat.
Són llibres magnífics, gairebé
escrits des del pròleg fins
al seu epitafi.
Hui per hui, ningú no els vol
escoltar, però la gran majoria
han après a ser-ne savis.

No n’hi ha major formosor
que aquesta d’instruir-se’n
de les savieses i, expandir-se’n
més enllà de les aparences
resplendents,
que t’hipnotitzaran
al principi, però que potser,
et quedis tostemps titil·lant
com una espurneta, sense avanç
ni retrocés.

És clar, que si el teu desig
n’és viure en estat estacionari,
ja n’hauràs pres la teva decisió;
el meu anhel, és seguir alliçonar-me’n
de més i, més coneixements.





Adela Payá i Prats



        

EL DESTÍ DE LES PROMESES AVORTADES...

PINTOR: JOSÉ RAMÓN TRIGO...." La Promesa "



                                        

EL DESTÍ DE LES PROMESES
AVORTADES...



On van a parar cadascuna
de les promeses incomplides…?

En quin lloc s’arrepleguen
al llarg i ample, d’aquest planeta...?
O potser, en globus aerostàtics
s’hi fan amagadisses a dintre
de cistells brodats de turquí i,
de albí..?

Hi ha algú que les aguaiti
en indrets especials, per a
mostrar-se-les als seus incomplidors...?
Els seus guardians, tot ho arraconen
en cofres dissenyats per al seu ús...?

Qui rescabala als qui foren
objecte de compromisos aparaulats
i, que mai no s’hi varen dur a terme...?

Tantes vides han pogut ser-ne
malmeses, sense que a cap ni un,
no l’importés un rave, què ja la
Terra n’és emplenada de molts
sofrents.


On van a parar cadascuna
de les promeses incomplides…?

És de lliure acceptació per tothom
donar-ne la paraula, per a què és
quedés despullada d’obres,
i, engrandir viarons cada vegada
més eixamplats de gentada en
l’abandó.

Ens hem tornat figures de gel,
i, als mots els hem cruspit
de vaguetats, ....Aleshores,
millor seria no dir-ne ni mut,
no pactar el que no podem
assolir, o simplement, no
comprometre’ns amb aliances 
que ja sabem sobradament
que no perpetrarem.

Tal volta, hi seria més lloable
no fer créixer il·lusions
en cors desesperançats,
i, fer-ne manifests
de les sinceritats més excelses.





Adela Payá i Prats



 






      

                                

PROSPERITAT...





STARS IN THE SKY



PROSPERITAT...!


Sí cada vegada, que morís
un ésser humà, ....assassinat,
hagués d’apagar-se un estel,
n’hi haurien prou estrelles
per a enllumenar-nos allà dalt
als firmaments...?


Si cada vegada, que una criatura
hi fes un acte magistral, a favor
de la humanitat, on tingués
cabuda el naixement d’una estrella, com seria en llambregar els cels...?



Els nostres actes interaccionen
amb el Cosmos....Poden excel·lir-lo de lluminàries o pel contrari, apaivagar-lo...?


A la Terra, les nostres actuacions, poden 

encimbellar-la, o degradar-la...?
Podem fer-ne rebrollar flors

 en els deserts i, repoblar de naturalesa, els paratges 
donats ja per eixorcs...?


On hem guardat la nostre màgia,
mitjançant els nostres poders
enfonyats, a dretcient, que ja
n’hauríem de saber que tot ho
enaltim o enfosquim segons els
nostres afanys.


Sí tothom, s’hi posés en
concordància,

assoliríem un món millor,
on viuríem molt a prop dels
paradisos..


Quina cosa ben somorta en
fa que molts desitgen atemptar
contra els seus germans..


Per què no centrar-nos
en repoblar aquesta terra
de formosor i, en expandir
els nostres tresors amagats
al fons de les nostres ànimes.


Potser, hem d’aprendre a
esparpillar-nos
d’aquest somni funest, què
unes malànimes ens han 

instaurat a posta, al nostre davant...?


Llevem-nos les ulleres grosses
de cul de vidre i, contemplem
una altra vida, emplenada
d’harmonies i, d’equilibris.


Als seus detractors només els
hem d’invitar a que marxin
per tostemps.


Prou de grimpar grans obstacles, volem camejar llisament pels viarons reblits  
de gespa amb peus descalços.



Ser-hi amb contacte íntim amb
la nostre Mare Terra i, sentir-ne les
seves bategades arran dels
nostres cossos.





Adela Payá i Prats
             🌏







diumenge, 25 de febrer del 2018

ENGANXATS A LES CADIRES...

PINTOR: CHRISTIAN JEQUEL





ENGANXATS A LES
CADIRES...


Un abandó de fets
encapsulats.
Feina encomanadissa
que mai no s’hi acaba,

A soles...!

Qüestionari de preguntes
que no hi tenen resposta;
els cacics, no en volen de
responsabilitats.

Els juganers, només volen
divertir-se’n i passar-s’ho bé.
No haureu de parlar-los
de fer-li’n front a les seves
tasques quotidianes.

N’hi ha també els que hi
posen nusos a tot allò
que hi senten, i com enfavats
s’hi quedin mirant a les llunes
amagadisses....Potser les atalaien
o les imaginen.

Estancament de les accions
adormides, ajaçades a sobre
de màrfegues molsudes;
els que no volen lluitar per res,
s’acomoden plàcidament
al damunt de coixins carnuts.


Que altres feinegen
els treballs més durs,
mentre els qui no volen
fer res de res i, que a més
a més, s’hi dediquin
a contemplar-hi com treballen
els altres,
gaudeixin d’eludir-ne les seves
tresques i, les seves obligacions.

Paràsits xucladissos
què en obrir
els seus llambrots ja s’hi
nodreixen de les energies
alienes.

Fongs arrapadissos que al
seu lloc, tostemps, romandran
sense moure un dit.


Inaccions soscavades pel delir
de restar sempre al mateix
setí, còmodament instal·lats,
sense haver-ne d’emprar ni un
bri de coratgia.

Nierols d’escurçons, que a banda
de no fotre ni brot, s’esmercen
en confeccionar un munt de 
paradigmes,
per a dir-los als altres, com han
de viure...sota la seva inspecció.





Adela Payá i Prats




A CUITA-CORRENTS...

OLIVERA CENTENÀRIA




A CUITA-CORRENTS...


No corris, para un segon,
respira ben profundament,
no vulguis abraçar-ho tot.

Te n’has vestit malament,
duus el jersei a l’inrevés,
i, te n’has posat un mitjó
de cada color,
els cordons de les sabates
hi són descordats i, els cabells
no te’ls has pentinat.

De la teva bossa se’n surten
algunes deixalles,
on vas tan accelerada, que
de res no te n’adones...?

Avui, avui, és el dia...!

Quin jorn...?

Només disposo d’una hora,
sinó arribo a temps es tancaran
les portalades.

O ara o mai, fins i tot,
per tal d’anar-hi més de pressa
em llevaré gairebé tota la roba.

He de ser-hi al lloc pactat
i, a l’hora exacta,
o ella, s’esvanirà per sempre.

En ser-hi al setí i, en donar
en mà l’ordre, que anul·lava
el seu enderroc,
a aquella olivera centenària,
li n’havien salvat la vida,
acompanyada de molts i molts
aplaudiments, per part
d’un poble que la tenia
com a la seva deessa....!




Adela Payá i Prats