ELS MUSOS...

                                      

ELS MUSOS...

Els Musos van i vénen.

T’inspiren versos dolços

i, també de cruents.

Alguns et desitgen les

coses més formoses i, et

regalen cossiols de flors,

t’inviten a prendre un cafè,

o a fer-ne un tomb per les

serralades.

Els més dolents et llancen

paraules trempaplomes.

Els Musos van i vénen.

Et regalimen llibres i, dites

de frases que poden arribar-te

a tocar el cor;

et relaten pàgines del

seu llibre de la vida i, de vegades,

et dediquen un poema preciós.

S’enfilen pels cels i, com aràcnids

teixeixen filaments emporprats,

per a que a les nits t’hi estiguis

amb ells, contemplant els estels.

Els Musos van i vénen.

Però aquell que et fa vibrar

i, sap tibar les cordes del teu

cor, es converteix aleshores

en el teu reiet, en aquell a qui

pots acaronar-li'n les seves 

galtones, emmelar els seus ulls,

fer-li'n xuclades a la molsa 

tendrívola dels seus llavis,

fer-li’n petons a les orelles,

i, cosquerelles al voltant del

seu cos.

Tot i que el contemplaves

com una mena d'efígie,

font de la teva exaltació,

traspassa, de sobte, aquests

llindars, per a transformar-se,

en la teva poesia vivent.

Els Musos van i vénen.

Però ell, el meu amor,

sempre s’hi està amb mi:

present o absent, és com

el meu rellotge corall,

on a cada dècima de segon

em diu que encara n’és viu.

Adela Payá i Prats