LA
DAMA
BLANCA...
Tresor que no véns…!
On t’has amagat…?
Vine amb mi,
dóna’m la mà,
què hem d’albirar
a la dama
guarnida de núvia.
N’és tan
preciosa,
tan misteriosa i,
perspicaç,
tota ella
brunyida de blanc.
Ix, del teu
amagatall,
si hi vaig a soles
i, rellisco
no tindré qui em
pugui
ajudar...!
Ja veig que encara
no hi ets...!
Aniré amb mi, com
sempre he fet,...!
Saps què....La
Dama
me n’ha parlat i,
m’ha
explicat què em
deixarà un
dels seus vestits
de glassa,
i, juntes hi anirem
a
explorar els
paisatges
perlats.
Al dit anular, un
anell
de cristall me n’ha
posat
i, a cau d’orella,
m’ha
murmurat què en
arribar
la primavera, tu,
t’atreviràs a
sortir-te’n
de dintre del teu
aixopluc.
I, em sento tan
feliç...!
Adela Payá i
Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada