CERCANT LA PRÒPIA IDENTITAT...?

CERCANT LA PRÒPIA
IDENTITAT...!


( Un Relat )



Arrossega un munt de perotets,
de faules i, de sortilegis fumats.
Una aura misteriosa s’hi dibuixa
a l’entorn de la seva figura.


S’hi mira a sobre dels espills
que hi troba al seu davant.
En cadascú d’ells, apareix de
formes canviants:

En un, s’hi reflecteix com un noi,
en un altre, com un vell,
i, en l’últim de tots ells, n’és una
mena de barreja entre un home
i, una bestiola.
S’hi torna a albirar i, ara mateix,
llueix com un núvol emboirat.


En entrar a la botiga, el sorprèn
un mirall ovalat, què per més
que hi volgués contemplar-se,
no li’n retornava cap rostre
espillat a dintre d’ell.


Hi seré un vampir,
s’hi preguntava amb sorna.!


La dependenta no li’n fa cas,
com si no el veiés, i en voler
agafar l’escuma d’afaitar
la traspassava, però se n’adonava
que no la podia agafar entre
les seves mans.


S’hi havia mort,...?


No recordava quan ho va fer,
i, en sotjar un calendari penjat
d’una murada hi va llegir:
Mil nou-cents quatre.

Com podia ser, si ell, n’havia
nascut a l’any mil nou-cents
quaranta.


S’havia convertit en un altre,
o potser viatjava en el temps
d’una forma invisibilitzada,
o realment n’era ben mort...?


Qui li esclariria aquest fet
què el pertorbava ...?


La seva ànima se n’havia
extraviat a dintre d’un
forat negre...?


Sentia veus al lluny que no
cessaven de riure de seguit,
tal vegada, ara, tornaven
a experimentar amb ell...?


De quina cosa s’hi podria
tractar, n’estava ben perdut
i, ho havia d’esbrinar.



Qui sóc jo i, qui és aquest...?


Què faig en un temps que
no em pertany...?


Estava revivint vides passades
o n’era una al·lucinació macabra...?


No se’n podia recordar de res
referent a la seva última existència,
i, ara de sobte, sense saber com
ni quan, hi anava rodolant pel
terregam, semblava ser, què n’era
un pedruscall i, no s’hi podia
moure sense l’acció de la Mare
Natura...i els elements atmosfèrics.


Les veus al rerefons esclataven
el riure cada volta amb més
sonoritat.


Fins on pensaven arribar
aquests truculents...?


Setanta vuit anys com còdol
lluiràs, en sentia cantussejar
una i, altra vegada.

Afegien:

Tot ho observaràs
amb pau i serenitat,
amb calma voraç, aprendràs
dels esdeveniments, tots et
parlaran i, en aprendre què
un pensament pot fer-ne
estavellar un sentiment,
aleshores,
hi seràs on havies d’hostatjar-te.



Ara la pedra, s’està silent,
rememorant cada acte,
cada paraula, cada acció,
cada inconclús de tota la
seva llarga vida per l’Univers,
i, espera assossegadament
el següent succés.


La primera cosa que ha cavil·lat
n’ha segut mantenir-se
seré, la seva ignorància el duu
a voler arrecerar un munt
de coneixements....En ser savi
ja duria a terme les seves
acrobàcies.


Aqueixes revenges, com així
refulgien, mancaven de sentit,
com tampoc no s’entenia per part
de qui, hi pogueren venir.


En assolir la sapiència, tot hi seria
posat al seu lloc, ...I als maldestres
Mags, els confrontaria, no s’hi podia
obligar a les criatures amb subtileses nefastes, fer-les interpretar papers  amb els quals no combregaven.


Ell, en aquests moments, una pedra;
setanta vuit anys terraqüis,
emmurallat al cor calcari,
segrestat del seu cos actual,
amb memòria esborronada,
i, el pitjor de tot, és que desconeixia
els motius i, les intencions d’uns
insolents riallers.


Sí existia un Creador Primigeni,
on era,...?

Per què els permetia a aquells què
s’hi feien passar per déus,
l’execució dels seus antulls...?


D’humà a macolí....?
Quantes insensateses...!

  

Un nen, amb un cop de peu,
me n’ha desfet en molts trossets
i, en sentir-me alliberat,
n’he obert els ulls miraculosament,
on des de feia uns anys ajaçat
a sobre d’un llit, n’havia romàs
en estat de coma.


Hi havia viscut el somni més
acerb que mai no hi hagués
imaginat essent en vida...!


En apropar-me el meu fill
una petita lluna, la meva
faç pareixia un pèsol ben
corrugat, n’era més vell
del que em pensava..

No sabia, aleshores, si
regressar-me’n a dintre del roc,
o continuar vivint una vida
força depauperada.


La senectut m’esglaiava i
les malalties em portaven
de cap....En aquest moment
no en sabia quina cosa era
la que veritablement em
complauria.


Fins i tot, aquells bruixots
a hores d’ara em fan la impressió,
que no anaven tan errats.


El rocam n'era com un bressol,
com romandre al ventre
de la mare...!


En sentir aquest pensament,
va cloure els seus ulls i, va
marxar per sempre a un
lloc més abissal, que qualsevol
roquissar...!


El seu pare nascut al mil
nou cents quatre i, amortallat
des de en feia vint-i-cinc anys,
l’esperava amb el braços
ben oberts i,
en feia entonar el mateix
timbre de veu què els Sortillers
del seu mal son...!






Adela Payá i Prats
              🤤