ANTÍPODES...
Els oblits, han
cisellat els nostres
noms a sobre del
sabulós,
per tal que les
onades en ser-ne
més allargassades,
esborressin
cadascuna de les
nostres lletres.
Les recances, han
dibuixat
en núvols flonjos
i obscurits
els nostres
apel·latius,
a tu, et
diluviaren a les
muntanyes de
Montserrat,
a mi, a la serra
de Mariola.
L’enyor, ens va
fer inscriure
els nostres
substantius propis
a les escorces
dels arbres,
el teu, al damunt
d’un roure,
llueix;
el meu, al
branquilló d’una
alzina, ressalta.
Les ventades i
les crostes,
al llarg del
temps, els van
encobrir als
arbusts, dels seus
teixits
llenyosos.
Tots dos, alhora,
volatilitzats...!
Ens hem ennuegat
fins la
impietat i, ja n’hem
resolt
que no ens
tornarem a clivellar
mai més.
Som el revers i, l’anvers
d’un mateix medalló.
Tostemps
entrellucats en
compassos de
temps ben
diferenciats.
Mai sotjats a l'uníson...!
Adela Payá i
Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada