 |
| IMATGE: WWW.GOOGLE.COM |
ARRAPANT LA
FOSCOR...
A poc a poc, hi obries
aquell
portó que hi vas tancar
apressadament i,
força
enfurismat.
De mica en mica,
alçaves
les persianes i,
miraves
entre les seves
escletxes,
i, en descórrer
els cortinatges
et vas sentir
ferit pels
primerencs raigs
solars.
N’havies viscut a
l’ombra
de tots dos, ens
havies negat
el què ens
corresponia
a tots dos
alhora. I ara,
et preguntaves
els per què,
de tantes
necetats.
Com a dintre teu,
qualsevol
cosa n’era en ebullició,
traslladaves els
teus grumolls
món enfora i, per
on tu
trepitjaves, les
rajoletes
es clevillaven.
Em vas empolainar
de foscam,
i, a les nits, quan,
tu, no
m’esguardaves em
canviava
el
vestit....N’era fet d’espurnes
platejades i, al
meu dit anular
hi lluïa el teu
anell
de brillants.
Volies esparpillar
els teus llavis
closos, sargits
de brodats
des de feia ja tant
de temps i,
amb tisoretes de
quars,
un rere l’altre, anaves desfent
els seus
recosits.
Arrapaves els
barrots de la
foscor amb ungles
ben llossades.
N’hauràs
d’aprendre de nou
l’abecedari i, el
seu vocabulari,
emprar mots
educats i,
acabats de
rellucar de dintre
del teu cor.
Al llindar de la
teva ànima
ja hi entra la
llum, traspuen
els primers
sentiments
a través dels
porus amorosits,
i, et preguntes
de cop i volta
quina cosa estranya
te n’havia
dut a romandre silent,
emmudit,
i, a més a més,
ocultat al bell mig
de les obagues.
Adela Payá i
Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada