MÉS QUE OBLITS...
A cada jorn,
l’esperava
amb un cor reblit
d’espurnetes;
s’arranjava els
cabells
i, s’hi llevava
el seu davantal.
A la balconada
s’hi abocava
durant una llarga
estona,
imaginava com ell
vindria
ben endreçat i,
amb pas ferm.
El seu viatge a
l’estranger
se n’havia
perllongat per
dies, mesos i
anys....Havia
deixat les
llàgrimes assecades
com gemmes
cristal·lines
a dintre del seu
cor.
Ja havia claudicat
per aguaitar-lo...!
Mirava les
prestatgeries
pensant que
qualsevol dia
n’hauria de
llevar-los la pols
als llibres i, de
prompte,
en caure un
volum,
se n’havia obert
on una
làmina menuda
amb dibuixos
vegetals
li’n feia
recordatoris d’un òbit.
Ell, pel que tant
n’havia
guspirejat,
n’era ben
mort...!
I, tu, muller
trasbalsada de
penúries, li’n
vas donar vida,
per no anar-te’n
al seu darrere...!
A pleret, hi va
recobrant
de mica en mica
la seva memòria
i, el seu seny
en sotjar al
calendari
que ja en fa
tretze anys que ell
hi va marxar per
sempre.
S’hi preguntava
quina mena
de bogeria la va
assaltar per
a fer-se’n
oblidadissa d’un fet
tan colpidor.
Ara mateix, amb
un ramell
de flors es
dirigeix al cementiri,
però abans els hi
ha demanat
als seus fills,
on s’hi trobava
la tomba del seu
pare...!
Adela Payá i
Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada