 |
|
DESERT
DE TASSILI ( Entre Algèria i Líbia )
|
BOCINS
DE SOLITUD...
Engrunes de polsim,
els rostres maquillen
al desert de les abraçades,
on capolls de papallones s’hi
marceixen
d’ales involucionades,
fins arribar a l’extinció
dels seus aleteigs primigenis,
adés desplegats en besades
adés, ja força descargolats...
Escurçons de llavis
esfilagarsant-s’hi
per sobre d’onades de dunes,
barquegen com a pinyols de dàtils
encadenats,
rodolant pel sorralenc
com a serps esquerpes,
mudant-s'hi de les seves pellofes...
Fulles penjadisses a punt de
despullar-se’n
i, de desarrelar-se’n de les seves
tiges,
ens mostren la seva nuesa somorta,
esparpillant-se
a dintre de cossos arrupits, a frec
de la seva
solitud i, del seu desllorigament...
Becs ben esmolats i punxeguts,
espicassant
grums de sauló, excaven forats, on
poder
soterrar ben al fons,
petonejades a canvi de cucs,
d’aquelles criatures balmades de musells,
acostumades a viure a sobre del
brancam i, del fullam...
Ombres i foscúries conjugant-se amb
la llum,
aombren i, enlluernen glacials i,
volcans,
fent-los espetegar en bocins
nevisquejats
i, en brins de flames candents.
Peixos menjadors de les seves
pròpies cues
s’enrinxolen com a braçalets i, amanyaguen
canells de coral·lines, on sentir-se’n joiells
esbalaïts, encara que una mica
esmorteïts.
Adela Payá i Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada