L’ESVORANC…

                             

                       
RAPONZOLO DI ROCCIA
 ( Physoplexis Comosa )

                      

L’ESVORANC…!


Sóc un esvoranc,
escindit en molts forats.

Passejo entre les velles escorces
dels meus anouers i,
em dissolc entre els
pàmpols de les teves vinyes.

On la teva mà, vull acaronar,
per arraulir-me a frec d’ella,
un cranc famolenc, enllà, hi trobo,
què amb pinces de tisoretes,
un nou trau em crivella.

Els meus ulls, dos safareigs,
emplenats d'espícules,
aigua vessada,
arrelant-s'hi a sobre dels
esbarzers.
Aspergint-los de penjolls
d’eriçons:
regalims de garotes.

Unglades de fades,
entre ganivets esmolades,
escarboten la terra
 amb molt de deler.
Ençà t’hi trobo, menjucant
cucs descolorits,
amb l’esguard fugisser i,
amb mans fangoses
arrapant pedres foradades.

Una llaçada de fosquedat,
la lluna ens ofereix
a mitges.
Abillada dels dos colors,
ens mostra la part
on n'és guarnida
d’escarabat,
fent-ne esclafir el seu riure,
a la seva banda lumínica..
Al bell mig, del seu visatge,
un cràter immens,
fumeja baules desacoblades.

De les bretxes dels estels
dormilecs,
un anell et brodo,
al voltant del teu coll,
mentre tu, llangueixes
de desconsol,
fins l’arribada de les aurores,
encerclat per espelmes de dol
i, fumaroles emboirades.

Els meus clots, a tu te'ls he
penjat i, al teu interior
niaran ous de buidetat,
què les teves esclofes
per sempre clouran.


Ara de dintre nostre,
llavoretes misterioses,
en faran espetegar
milers de flors,
entre els rocams més asprívols i,
força estrinxolats.







Adela Payá i Prats