SENSE PARAULES...

ERNESTO BLANCO ( CUBA ) " RETRAT "

SENSE PARAULES...

Abismes d’ulls lleganyosos,

entre aldarulls reverberant

recorren camins de fum,

cercant a un ésser de llum…

A les palpentes, s’albiren guspires de coure,

esclats de sofre,….Un Mag, un llibre desplega,

camí de les ventúries,.....Conjurs invoca,

amb l’esguard planyívol,...... núvols de dol,

ploriqueja...

Als boscos de roure, nimfes i gnoms,

juguen jocs de pluja, tots enjogassats,

escridassen esgarips de condolença…

D’entre ells, una fada, asseguda a sobre

d’una mà endollada, pessiga dits entumits

d’una dona esgarrifada,

coberta d’ulls enfosquits..

Per l’obscuritat s’entrelluca a l’home ventríloc,

creador de les més pèrfides i, grolleres paraules,

per ell, transformades, en càntics de penúries..

Sagetes punyides, que en contra d’aquesta dona,

estavella; paraules encongidores què

a la seva ànima estremeixen….

De bocaterrosa, tota coltellada,

de forats esquitxada, amb l’home tenebrós,

pacta treves de concòrdia…

Ombres aclaparades pel bruixot de la nit,

a les harpies redimeixen…

COMPUNGITS TRÈVOLS, VINCLEN MANS
DE PÈNDOLS….

Foragitada dels inferns, dels pous sense fons,

reapareguda, ....brolla aquesta dama de pau,

revestida de pues escorxades, que contra el cel

escopeteja centelles de lluminàries…

La muller, embolcallada, al bell mig, del fullam

als espais és llançada, copsada a l’oceà;

tota de blau enlluernada, brandeix mots

d’espases perlades….Esmorteïda, entre

dofins cavalcada, llumetes a la mar espurneja,

acaronant-la, dels seus colors irisats…

ES FRAGMENTEN , ESPORUGUIDES, LES

BRÚIXOLES, D’ENTRE MANS ENGALÇADES..

L’home de les paraules tosques, de sobte,

s’esdevé un home mut…

Al mirall de les aigües, contempla esbadalit,

una femella llançaflames,

que contra d’ell, canoneja 

llanternes d’espurnes…

Atrapat, enmig, de les tenebres,

el Sortiller dels Precipicis s’esvaeix,

què entre llengües de dragons,

adorm boques de lleons…

Al món dels silents, s’hi desvetlla

el Mag de la nit ensinistrada, 

amb urpes escorredisses

i, exorcismes implorats,

on a tots els mots esfereïdors,

desvesteix de les seves malèfiques crostes...

Vocables punxeguts que atordeixen llavis,

què amb sagetes trencadisses sobrefilen

boques i dents...

“ Ara a tots els bocarruts se’ls disfressa

de ninots sense musells...”

Adela Payá i Prats