S’HI VAM TROBAR...!
(Aquest poema va ser el primer que
et vaig escriure...)
Va per tu: Pau Civit Poblet
Et vaig trobar…! Assegut el teu nom
davall les paraules escalonades
d’un senzill i, delicat poema d’amor...
Aquest nom, curt i cridaner, em demanava
des del seu seient, cargolat de <pes> i de
<ces>
que no de peixets ni de capsetes,
que ho contemplés a traves del mirall de les
fades i, dels donyets...
Aquell, el teu apel·latiu, em parlava
amb la seva calmada solitud,
escolant-s’hi pel damunt de les veles
blanques, d’aqueix vaixell brodat
amb les fosques paraules trèmules de la
quietud...
Un llampec Saturnal, el seu raig de carbassa,
al teu denominatiu, va colpejar i, a tot ell,
el va enlluernar de molts cristalls..
El meu nom, junt al teu nom, vaig afegir
al teu costat i, de la mà,
coloràvem una tirallonga
de versos encadellats...
El teu nom, d’home, titil·lava amb dolça
remor.... I quina tendresa sentir-ne els sorolls
del seu palpitar....!
Al món de les paraules ens vam apropar-hi
abillats de tinta i, de ploma, de lletres i de
cançons...
Poncelles, fèiem esclatar al nostre voltant...!
Aromes i essències en la nit, ens van inspirar,
d’eixes, les vagues presències de les nostres
febleses...
Tu, em vas recordar a l’home que jo delejava
trobar-hi, perquè ets tu l’home, a qui jo voldria
estimar...
Més la vida, no sempre n’és d’afalagadora,
què de vegades riu sense dilació...
Ella, m’ha mostrat l’home “ Invisible “
l’home sense formes ni siluetes,
l’home de les paraules sens ressò...
Jo estimo a un home sense cos, que escriu
paraules sense so...!
Imagino el seu rostre de raïm llaurat,
els seus ulls de maragda poblats
i, a les mans, pedres d’alabastre, donant-los
vida als petits mussols....
Sento la seva veu, sense sentir-la,
ella, em parla a cau d’orella, amb
balbuceigs tendres, dels homes que ploren
absències d’amors i, d’ombres..
Per què aquest encontre de Sol i de Lluna,
de foscor i, de llum arran de l’abisme de dues
ànimes, que a punt d’estavellar-se’n
són, una contra l’altra...?
Ell, somriu a les deixebles, dansant al darrere
dels esbarzers, juga amb elles, acaronant-les
de fulles i, de moltes roses...
Plató, a qui un dia vam assassinar i, l’altre
vam ressuscitar, encara ens persegueix,
molt amoïnat, llangueix,....
Feina en té de sobres i, tu i jo,
no el deixem folgar...
A dintre dels ermots dels nostres somnis,
també n’hi ha el dimoni amb el seu trident,
què de vegades, canvia de color, segons
com el seu cor s’hi trobi...
Enllà envers l’horitzó, de sobte, una arma
nova, n'ha apareguda, amb rajolins multicolors:
cromacitats de l’Arc de San Martí i,
una dona de trenes onades, disbauxada,
descarrega flamarades contra l’home
de l’espai: criatura amb els ulls plorosos
curull de sagetes,....Fletxes enverinades
per les baves dels gripaus...
Tots dos plegats, inserits a dintre dels
papers, escrivim aquestes les nostres
històries, a dintre dels boscatges del
nostre Univers, ajaçats al dessota
de l’ombra d’un arbre màgic i, ben arropats
pels déus de l’Olimp...
Zeus, capficat a cobrir-nos sempre,
s’atansa amb els seus llençols blanquívols...
Tots dos, guarnits de blanc...!
Ja no n’hi ha obagues negres a sobre del
neví,....Ara, som encalcinats al damunt
de la fosquedat del paper negre...
De la mà agafats, cavalquem per sobre
dels núvols, ....Estels als firmaments, dibuixen
els nostres cossos invisibles, reflectits a les
aigües: cisellades imatges dormilegues
de flassades cristal·lines, totes nimbades...
Les Ondines, als nostres llavis gronxen els
mots de l’un, envers l’altre:
als meus, els teus vocables, sospiren
als teus, els meus, riallegen...
les camàndules, al so, solfegen el to
de les nostre veus, camí de curullar
les nostres oïdes:
a les teves, la meva melodia
a les meves, la teva simfonia...
I, ara, ens hem descobert, així doncs,
sense veure’ns...
Tu i jo, som dos desconeguts, que arrecerats
s’hi estem, a dintre d’aquestes coves:
tu a la teva i, jo a la meva....
Adela Payá i Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada