SORTILEGIS...

NADJA JOVANOVIC

SORTILEGIS...!

Encara que vulguis
amagar-me’n al fons dels càntirs,
barrejada amb monedes d’or
i, endinsada al cor de les coves;
així mateix, desitges eclipsar-me’n
de Llunes i, de Sols empal·lidits;
bé que anhelis entaforar-me’n
a l’interior dels baguls de fusta
corcada, al bell mig, de l’oceà;
i, a més a més, deliris per
escombrar-me’n de dintre del teu
cor; mai no ho podràs fer, perquè
ja saps,..... el que n’hi ha escrit al
llibre de la vida,
cap ni un de nosaltres,
no ho podrem esborronar.

Tota la màgia que als dos ens hi
va encerclar tostemps i,
que des de l’inici, s’hi va establir entre nosaltres dos,
cap criatura, cap ni una,
no tindrà la força per canviar-ho,
ja que, el què s’hi va
crear des dels seus orígens,
tot seguit, hi serà.

Tu: l’home amb l’esguard fugisser
i, escorredís,
de mans ocultades a dintre de les
butxaques,
i, cos camaleònic...intentant viure per primera vegada com un humà.

A cada intent, que tu, o qualsevol
altre, amb espasa i, punyal,
feu als encanteris,
sucumbireu dels seus
sortilegis, què malgrat que ningú
no ho cregui, el que s’hi va generar
mai, s’esvanirà i, per sempre romandrà.

Per molt allunyats que estem
l’un de l’altre,
per molta distància
que als dos ens separi,
aquell poema distorsionat
que parlava d’un fil violat,
en un principi, en feia referència
a nosaltres dos,.. Certament,
segueix al cel ben tibat,
com les cordes d’una arpa,
disparant sagetes de sons endolcits.

Ni llampecs ni trons,
ni barrumbades
ni tempestes,
ni glaciacions ni volcans
en erupció, ni tan sols,
ditades de Mags
enguantats de bruixeria negra,
no assoliran fer- ne desaparèixer
el que ja des dels orígens
dels temps,
s’hi va engendrar.

El què és, tot just hi serà,
a desgrat de no veure’ns
en cap raconada
d’aquest planeta que anomenem:
TERRA.





Adela Payá i Prats