 |
|
FOTÒGRAF:
JÖRG DÜSTERWALD
|
TRISTESA....Quantes paraules dolces, sense faïments;Quants llavis pronunciant:“t’estimo” silents,per no atrevir-se’n a vocalitzarni una paraula enternidora;quantes mans asprivesper a no iniciar ni una carícia;quants cossos prepotents,presumint de les seves carcasses,per a no saber-ne complaure a l’amor...Tants cistells reblerts de flors emmusteïdes...!tantes mans omplertes de dits fustigadors..!tants musells inflats com a globusdisparant dards emmetzinats..!tants cossos rebutjats, per atrevir-se’na envellir...!tantes morts amorosides, abans d’hora...!tantes tristeses desesperades...!Fer arreplecs de mirades engelabridespot esparpillar-ne al monstre del desamor...!Confusions de les tendreses, per exaltarcossos esmorteïts,que se n’han oblidat d’estimar,què per tornar a excel·lir-se’n,deleren per poder abillar-se’namb pells de sedalines, i botons saltonsd’ulls empeltats,que abandonen tot el que al llarg de lesseves vides, n’han construït,passet a passet, per a caureals nierols dels borinots.....I, m’assec a vorera de mar,per a reblir-la de més aigua i,de més salubritat.M’abelleix ploriquejar,he de treure’n de dintre meu,aquestes pedres adolorides,que em constrenyen el meu cor...Quants amors mentiders...!quants mots ofegats d’incredulitats...!quantes sofrences ofrenadesgratuïtament en safates d’or...!quant de trasbals i, de neguit...!Em sento tota clivellada...!Aquesta nit aniré a dormir al bosc..!Li demanaré al guardià dels Roures, quèm’obri la porta de l’arbre i, que em deixipassar el foscam, a recer, de les seves sàviesparaules....Em pregunto com podré seguir vivintacumulant a dintre meu, any rere any,tantes i, tantes malenconies...Em sento com un eriçó, que de sobte,converteix les seves pues, en llaçadesque s’enfilen fins les nuvolades i, quedasuspès del cel, com qualsevol ocell...Vull volar....!Adela Payá i Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada