UN JORN D’AIGÜES VESSADES...

                       


JUAN CARLOS BOVERI
( 1950 )
 " La Peixera de peixos de colors "


                       

UN JORN
D’AIGÜES
   VESSADES...!

El rierol, n'és reblert d’urpes:
fulles esgrogueïdes,
surades a sobre dels corrents,
iniciant preludis de moltes
revoltes.

Giravolts d’embuts,
arrecerats al bell mig
de les torrentades,
s’arremolinen,
fent giragonsar
el fullam esmorteït
al son de les aigües enterbolides.

Catifes de fullaraca,
arrencades dels arbres,
encobreixen les rierades,
en un jorn, on les ventúries
s’han entossudit per desabrigar-ne
a tots els éssers de la Natura de les sevesclàmides.

El sol espantadís, de sobte,
se ha amagat i, els núvols inflats
com a globus, a punt d’estavellar-ne, han emplenat el paratge
de més aquositat.

Els cargols se’n surten
de les seves closques,
frueixen d’una pau ensinistrada,
ara mateix, comencen a fer-se’n
bellugadissos
i, a oblidar-se'n dels dubtes
que els ofereix la seva passivitat.

L’home aigualit, dels marjals
renascut,
esbrina totes les seves
confusions
i, en esclarir tot el que n’ha
d’escometre,
de bell nou, per les nàiades,
n'es trasmudat
en peixet de colorets i,
encara que s’hi mogui,
no recorda res, dels seus
pensaments d’humà.

Avui a tothom, se’ls ha arrencat
alguna cosa:
als núvols, els seus fluids amuntegats;
als arbres, el seu brancam més tendre;
als cels, les seves nuvolades
embutllofades;
del riu n’ha brollat l’home aquós,
però a canvi, tots, se n’han inundat
dels beuratges eteris.

I, a d’ella, la que espera,
en la invisibilitat,
la no albirada, barrejada de silencis,
ignorada i, menyspreada,
li han arravatat
l'esperança per tornar-ne
a entrellucar, al seu estimat,
tot ell, matamorfosat,
nedant a les profunditats,
dels aquàriums dulcificats.






Adela Payá i Prats