IRONIES D’UN TEMPS...

                        



DEMETRIO URRUCHÚA
 ( 1902-1978 )
" Les Guerrilleres "

               🤤😲😢😓         

IRONIES D’UN TEMPS
( Relat curt )

Peus alleugerits, fent passets de vals, fugint dels cops de bastó, què un vell enfollit hi llança per sobre d’algú..

Mans enlairades, com voler-ne dir
alguna cosa, que mai cap oïda
no voldria escoltar-ne.

Anys seixanta i, setanta on a tothom
els hi agradava imposar la llei del
més fort..

Bé fos a les cases, a les escoles,
als carrers, a les esglésies;
en tots els llocs, la paüra, es feia
senyora dels habitacles i, de les
ciutats.

Es neixia amb la temença heretada
al ventre de la mare i, s’hi prosseguia amb ella, al llarg dels corriols d’aquella
vida, que més bé, en semblava
una altra cosa de ben diferent
del què anomenen vida.

Vam engrandir amb les rancúnies dels
majors, que feien retrets d’una guerra
entre germans.

Els que van guanyar, ens van omplir els
llibres de les seves heroïcitats i,
ens van amagar les gestes dels perdedors.

La nostra llengua ens la van negar,
mai el català el podíem parlar,
nosaltres, els nens, aleshores,
no n’érem res, ni drets en teníem
i, ens dominaven
amb les clatellades, les fuetades,
els rosaris i, les benediccions.

La nostra generació, hi va ser l’hereva
de tots els temors amuntegats als cors de tots i, vam trigar anys en llevar-nos aquestes vestimentes.

És cert, que vam tenir-ne la sort de poder menjar-hi, com qualsevol bestiola a la Natura...!
Els nostres pares, n'havien patit molta gana en temps de guerra...!

Als col·legis, ens donaven una llet què
els americans amb el seu
“ Pla Marshall “
ens oferien com a un present..
Ves a saber quina cosa lletja
n’era eixa llet....!
De fet, la majoria de nosaltres,
la llançàvem a les papereres,
de roïna que n'era.

Llavors, començàvem a adquirir
els drets per poder nodrir-nos-en i,
ens van apressar a fer-nos
grans de cop,
colrats de mentides
i, de moradures amb dents corcades,
per un xarop que anomenaven:
“ CALÇ 20”
una mena de suc blanquinós força
endolcit.

Ens feien cantussejar cançons
de les quals la seva lletra
no compreníem;
pregàvem amb rosaris vocalitzats
amb llatí;
a les dones sense vel,
per sobre dels caps,
no les deixaven entrar als llocs sagrats.
Aleshores, en deien que
les mullers, n'érem la temptació i,
com a les femines musulmanes,
les nostres testeroles volien
ben encobertes.

A l’estiu, els braços ben abrigats,
perquè als rectors,
els hi fèiem venir saliveres.

Un món força escarransit,
emplenat de bojos...!

Nosaltres, hi vam viure el combat
de les amargures,
i, vam fer de dianes, a totes les fletxes,
vinguessin per on vinguessin.

La nostra croada, no va ser cara a cara,
hi va ser d’amagatalls,
sense armes i, sense puixança,
empresonats en gàbies i, amb
musells brodats de silencis, malgrat això, encara ens recriminaven pel fet
d’haver-ne pogut menjar.

Això de la gana, és una eina de la qual,
hui per hui, segueixen fent l’ús,
per a promoure'n conflictes i hostilitats.
.
Què no ho veien els nostres pares i avis, que tot n'era una estratagema per part

dels interessos dels amos del món.

N'era el Pla dels Grans Panxuts...!

Com continuen fent a redós
de la Terra, una i altra vegada,
sense detenir- se'n.

Adela Payá i Prats