EMPELTS...

SIMON STALENHAG

EMPELTS...!

Al lluny un ser misteriós, a un
home ajagut al terra,
li’n donava corda,
com sí s’hi tractes d’un titella.

El manipulador,
de moltes eines engrapades
al bell mig, de les seves mans,
n’havia desaparegut.

I, ara, el qui s’estava ben ajocat
al terra, caminava tot a soles.

En obrir les portalades
als seus sentiments,
durant tant de temps comprimits,
va embolicar a aquest esmaperdut,
a no distingir-ne unes emocions
de les altres i, talment
abraçava un fanal al carrer,
com feia puntejades
a les coses que gairebé,
cap de nosaltres, no
podíem ni ataüllar-les;
com llançava molts petons
als semàfors..


A les nits, estimava omplir-se’n
de vaguetats i, somiava
promeses que mai no acompliria;
inventava un munt de fantasies
fins i tot, va aprendre a fer-se’n
ben dubtós, per tal de no assolir-ne
cap compromís.

Pels dies somniava en pinzellar
els cels amb tota classe de pigments;
agafava escales i pintures
i, transcorria hores i més hores
desvetllant-s’hi de coloraines;
havia desaprès el més essencial
de la vida i, a tothom, els hi explicava
què ell, n’era un ésser força cabdal.

En caure, un dia, de les graonades
de la seva casa, se’l van trobar
amb la panxa ben oberta, no n’estava esbudellada, no, !.....De dintre d’ella,
brollaven fils, circuits que encara
espetegaven de moltes espurnetes,
cables esfilagarsats i, un reguitzell
de connexions que ningú no podia
entendre com poder engegar-les.

Més bé, això s'hi assemblava
a un robot  i, en arribar el metge,
no s’hi podia explicar
com aquell home, que l'havia vist néixer i creixer
al poble, des que n’era un nen de bolquers,
tingués ara, aquest aspecte
tan electromagnètic...!





Adela Payá i Prats