 |
|
VICTOR
BRAUNER ( 1903-1966 ) " SOUFFRANCE"
|
PER ALS QUI llancen LA pedra
I, amaguen la mà...
Per totes aquelles dones ( la gran majoria
) i, alguns homes, que hagin segut víctimes d’agressions de violència de gènere
...
( Relat Curt )
Una dona espantadissa, fuig a corre-cuita
de l’home que cerca sentir-ne noves
sensacions,
que fins i tot, fa l’ús de qualsevulla
disfressa
en tal d’assolir-ne els seus propòsits...
Aquesta muller molt atordida,
travessa camps i muntanyes, penya-segats
i, espadats i, quan ja s’hi sent
deslliurada
del seu persecutor, se’l troba tot abillat
de monjo
al bell mig, d’un descampat.
Consells li’n dóna, tot de gestos
anquilosats,
rostre catapultat i, mans encongides,
amagades
a dintre d’uns grans butxacons...
Un caputxó de religiós, al vent s’enlaira,
uns hàbits marronosos, del cos de l’home
s’hi desprenen i, de cop i volta,
transformat
en un voltor, a la dona brufola, amb molts
esbufecs,
cada vegada, més estridents, espicassant-la
amb ullals
punxeguts i, arrapant-la amb urpes ben
esmolades.
Als cels, aquesta femella implora, amb
ploriqueigs
suplicants, agenollada de submissions i, ja
donada per vençuda....Ajaguda al terra de
bocaterrosa,
tota esquarterada i, esgarrapada, de les
seves espatlles
ales de plomes d’ivori, li brollen a dojo,
què d’aleteigs
brunzits, al voltor fan desistir de les
seves embranzides.
A sobre d’un penyal, un monestir força
isolat,
assegut, a sobre d’un cimall, ben altívol,
acull
a un nou frare, interpretant caretes de
bondat,
ell, un home trasbalsat, fugisser de qualsevulla
sospita, cercant una vida de recolliment
i, de solitud.....D'esguard esvaït i,
figura ben
encorbada, n’és acceptat al seu hostatge
novell...
La muller d’ales voladisses, totes les nits
a la seva
cel·la s’hi aboca i, amb
ullades inquisitives
a l’home fa trontollar de paüra i
d’esfereïment.
Espases argentades banyades amb pedres
d’ametista, un cos de voltor, han
traspunxat
a l’albada, quan l’au tota encoratjada, a
una nena
a les muntanyes, va voler-la arremetre
sense pietat...
A l’enterrament del suposat cenobita, dos
ombres
negres, han aclaparat l’esdeveniment i, amb
elles,
una obaga recent n’han capturada....
Se’ls veu ramblejar per tot arreu,
al cel, han emboirat de núvols de
carbonissa,
on ja cap cosa, no s’hi pot ataüllar, fins
que
sobtadament, per un esvoranc del terra
ben fonedís, se n'han precipitades totes
tres,
vertiginosament, laberínticament
i, d’aleshores ençà, un cel de turquí,
ha tornat a emblavir a tothom...
Ara mateix, totes les dones i nenes, a la
Terra
en tenen un carceller de menys, encara que
uns quants
en queden per a combatre’ls, sigui amb ales
o sense elles,
amb espases o amb sàvies paraules,....
Adela Payá i Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada