CRITS DEL DESAMOR...

              PLUJA D'ARRÒS

                             

CRITS
DEL DESAMOR...!

Ja n’estaven a punt de celebrar
les seves noces.
A no res, n’eren per ser
arruixats per un plugim
de granets d’arròs,
quan de sobte, tot s’hi va
capgirar envers un altre
angle.

Tot s’hi va oposar
als mots engrescadors
que anunciaven els oracles.

 Va haver-hi la intenció de les
paraules buides, que no pas
la manifestació dels fets:
vocables al servei de les accions.

S’hi va trasgredir tot allò
que n’era de consagrat i,
els granets d’arròs,
inesperadament,
s’hi varen espellofar;
d’ells regalimaren
devessalls de tinta negra.

Els cels amb túniques de vellut
tot ho varen enfosquir,
i, a l’interior, dels cofres ombrívols
van endinsar una munió de
vocables mutants.

L’amor clapejat de lunars
obscurs,
als seus detractors,
els hi va engandallar amb
indumentàries endolades,
i, des d’aleshores, que tots
rebien clatellades,
en comptes, de besades,
fuetades, en comptes,
d’abraçades.

Les esposalles se n’havien
intercanviades per les
pòstumes afliccions.

Ara, a cada estoneta,
s’hi commemoraven
defuncions de les estimes
i, per tal motiu,
s’hi varen crear els cementiris
del desamor.

N’existien tot un exèrcit
de capses endinsades a les
prestatgeries envitrallades.

De fora a dintre s’hi podia llegir
els noms dels òbits amorosits.
Una vegada a l’any, les parelles
trencadisses, s’hi retrobaven i,
a sobre, del receptacle que junts
 compartien, dipositaven roses
tenyides de negre.

En feien remembrances d’un passat,
on l’amor n’havia sucumbit,
s’acomiadaven amb distàncies
abissals i, cadascun del dos,
s’hi penjaven del coll, cadenes
amb tants corets romputs com
anys n’havien transcorregut.






Adela Payá i Prats